_
_
_
_
_
brou de llengua
Análisis
Exposición didáctica de ideas, conjeturas o hipótesis, a partir de unos hechos de actualidad comprobados —no necesariamente del día— que se reflejan en el propio texto. Excluye los juicios de valor y se aproxima más al género de opinión, pero se diferencia de él en que no juzga ni pronostica, sino que sólo formula hipótesis, ofrece explicaciones argumentadas y pone en relación datos dispersos

Catanglès al Park Güell

Els mosaics de l’equipament llueixen un anglicisme que no té per què mantenir-se

Mosaic del Park Güell.
Mosaic del Park Güell.

És un clàssic en la redacció d’un mitjà de comunicació. Sempre apareix el moment en què, davant la necessitat d’escriure sobre el Parc Güell o el Park Güell, es caven dues trinxeres on es parapeten dues possibilitats, irreconciliables, irreductibles, expressades per l’escriptura d’una lletra, una mísera consonant vacil·lant (en una trinxera hi ha el corrector; en l’altra, la redacció en pes). Mira que n’hi ha de temes sobre els quals discutir, doncs els lingüistes de vegades ens obsessionem en coses que són ben nímies. Si un incendi devastador arrasés de dalt a baix la joia de Gaudí, els correctors només pensaríem en si hem d’escriure Parc o Park.

Però ja que hi som, parlem-ne. Qualsevol criteri que es fonamenti en la raó més elemental haurà de concloure que la grafia correcta, de fet l’única possible, ha de ser Parc Güell, una obvietat diàfana si tenim en compte que Barcelona és plena de parcs, tots escrits així, parc: Parc de la Ciutadella, Parc del Guinardó, Parc del Laberint... (no entro aquí en una qüestió no menor però que ens desvia del tema, que és l’ús o no de la majúscula). No hi hauria cap dubte sobre una qüestió tan banal si no fos que, ves quins misteris, la designació oficial i formal del parc llueix una visible lletra k en un Park Güell que es fa explícita tant en els mosaics de l’exterior del recinte com en el web promocionat pel mateix ajuntament de la ciutat.

L’escriptura de Park Güell té, com és sabut, una fonamentació històrica, en una fixació original que, efectivament, apostava per l’anglicisme park en tant que importava d’Anglaterra un concepte nou d’ordenació dels espais verds en una ciutat. Hi ha, doncs, una certa lògica en l’adopció d’aquesta solució, possiblement reforçada per no poques dosis d’esnobisme, que a l’època aquestes coses s’estilaven molt entre les classes benestants. Però igualment ens hem de preguntar si fem bé de mantenir una fórmula que, te la miris per on te la miris, és un disbarat, ja que qualsevol que sàpiga un mínim de català i un mínim d’anglès veurà que això no és català ni anglès. Més d’un segle després, hem de redundar en l’error?

Cal tenir present, primer, que a l’època no hi havia, en català, cap mena de regulació normativa que pogués orientar l’escriptura del terme. La construcció del parc comença el 1900, i la Secció Filològica de l’IEC no es funda fins al 1911, de manera que no hi havia cap obra de referència ni autoritat que pogués validar o sancionar la forma park; però a la primera ocasió que hi va haver de fer-ho, amb el Diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra, del 1918, l’opció parc apareix com netament inequívoca: no n’hi ha d’altra. I tot i això, ningú va esmenar el nom del parc? Ningú en va dir res? Es podria adduir que hi havia la voluntat, per cosmopolitisme o pel que fos, de mantenir una designació britanitzada, però en aquest cas ens falla la sintaxi, ja que l’ordre dels mots hauria de ser l’invers, com passa amb el Central Park de Nova York, Hyde Park a Londres o, sense moure’s de casa, el Turó Park a Barcelona. Escriure Park Güell és una desafortunada barreja que no clava una coça a una llengua, sinó a dues. No és més que fixar una solució ben pròpia d’un embastardit catanglès del qual ni les autoritats municipals ni els mitjans de comunicació haurien de fer seguidisme.

Per sort, no predico en el desert. L’Enciclopèdia Catalana presenta l’entrada parc Güell, i la Viquipèdia aporta totes dues possibilitats. Alguns diaris han decidit fer cas omís de la designació oficial i tracten el Park Güell, legítimament, com un altre parc, i més quan es veuen obligats a fer-ne el plural (“L’Ajuntament ampliarà els horaris d’obertura dels parcs Güell, de la Ciutadella i del Guinardó”). I no seria el primer cas de designació que, havent-se originat a partir d’una evident tirada anglòfila, acaba prenent una formulació adaptada, tal com fa temps ja va fer el Barça, originalment batejat com Foot-ball Club Barcelona per motius similars però avui dia conegut arreu com Futbol Club Barcelona.

Ara que l’alcaldessa Colau ho ha de canviar tot, té al davant un canvi que és ben fàcil de fer. En cas contrari, quin missatge donem als turistes, als quals hem de mimar tant? Els pocs que es fixin en aquestes coses (no ens enganyem, ben pocs) només podran treure dues conclusions: o bé que en català d’un parc se’n diu park, i es quedaran tan amples, o bé que, a l’hora de batejar un equipament amb un terme internacional, som uns autèntics indocumentats.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_