Selecciona Edició
Connecta’t

Llarga vida al record

El PopArb d'Arbúcies es va acomiadar aquest dissabte amb una jornada que va avivar records d'onze anys de música entre arbres

Un dels últims concerts del festival PopArb que va concloure ahir després d'11 edicions a Arbúcies.
Un dels últims concerts del festival PopArb que va concloure ahir després d'11 edicions a Arbúcies.

Caminar a la vora d'un rierol, sota els arbres, bressolat per la humitat i notant com la música guanya presència a mesura que el caminant s'apropa a l'escenari. Una vegada a la vista, després d'un racó que s'obre a un prat ombrejat per una arbreda, només es tracta de buscar una pedra i seure sota un arbre a seguir la resta del concert mentre els que tenen trenta anys cuiden dels seus nadons, que es belluguen per l'herba o xipollegen entre les pedres de la llera. Cantava Nuria Graham, amb aquella veu com de fada que encaixava amb l'entorn com el vol dels ocells. Era tan de postal que semblava mentida que allò ocorregués per última vegada, que un entorn tan afable i humà no fos un anunci d'assegurances sinó el comiat d'un festival que se n'anava amb onze anys de trajectòria després de notar que el seu cicle s'acabava. En un món en el qual gairebé ningú marxa per motu proprio, un comiat així era, va ser, un luxe. El PopArb d'Arbúcies ja és història. El dissabte va ser la seva última jornada i el de Graham l'últim concert al Prat Rodó, un dels escenaris més bucòlics del festival.

Canvi de tema. Un jardí. El de Can Torres. Cadires i més gent de trenta anys, la generació que va donar lloc fa onze anys al festival. Un cantant fràgil comença a cantar i el silenci fa emmudir fins i tot la naturalesa, no se senten ni ocells. Banda escueta per a cançons enormes que sonen com si el Harvest de Neil Young fos reinterpretat per un europeu que l'allunya del country per apropar-lo, gairebé nu, al folk mentre segueix retenint, com a Old Man, el ritme, que cau lent i constant, com la gota d'una aixeta mal tancada. És enorme el segon disc de Ferran Palau, membre d'Anímic amb tant talent que sembla mentida que li càpiga en un cos tan minso, de follet. I és enorme la banda, que amb poc fa molta música. Cançons com El meu lament, La daga o Aurora apaguen la dringadissa del gel als gots amb aquell aire de confessió laica que uneix dolor i esperança en un entorn melòdic d'extrema bellesa i quietud. De capvespre d'estiu. Com es pot acabar això?

Perquè tot té inici i final, i el PopArb ha cobert la seva etapa. El públic té fills, no hi ha hagut relleu generacional i els grups que abans només es veien en aquest festival ara són patrimoni de tots. Fa uns anys tenir una mateixa nit a Senior amb Eef Barzelay, The New Raemon, Xarim Aresté i Le Petit Ramon hauria congregat més públic i gresca. En la nit del dissabte, última del festival a Can Cassó, el seu emplaçament central, aquest cartell va deixar molts buits a les files de l'assistència, que va entristir una mica el comiat ja de nit. La va alegrar Le Petit Ramon, un músic irònic i mordaç que en fer mofa d'ell sempre en primer lloc obre en canal qualsevol resistència que se li pugui oposar. The New Raemon amb un concert seriós d'artista molt rodat i Xarim Aresté, tot carisma i intenció a la recerca de la cançó que li resulti definitiva, van anar clapejant la nit juntament amb Senior, a qui el concurs d'Eef Barzelay (Clem Snide) no li va fer sumar gran cosa, va desdibuixar un repertori que quan sonen cançons pròpies del valencià té més volada i continuïtat.

Músics locals

Però per a ningú era nit de posar-se perepunyetes. Menys encara quan Senior, en la seva primera cançó, Abans,va arrodonir un teixit de records sentimentals que va parlar d'una parella que es besava molt abans, però que molt abans de tot, incloses les ressaques que van arribar després. Una cançó que parla d'amor en un concert, una cosa que el PopArb ha facilitat durant els anys en els quals ha viscut sota els arbres, proporcionant una bucòlica protecció a una generació de músics locals que, com el seu públic, no oblidaran l'aire deliciosament ingenu, amateur encara que aplicat i entregat de qui ha acabat escollint una bona mort a una mala vida. Llarga vida al record.

MÉS INFORMACIÓ