Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La segona polarització

L'emergència de l'eix social pot provocar en el sobiranisme el mateix tipus de divisions que la independència ha provocat en l'esquerra

Com passa amb les glaciacions, l'ecosistema polític que emergeix després d'un procés de polarització intensa no acostuma a assemblar-se al que hi havia abans. Catalunya ha viscut en els últims anys una polarització radical al voltant de la qüestió nacional que ha fet estralls en gairebé totes les formacions que articulaven el sistema polític català.

Aquesta polarització ha fet miques CiU, la federació que ha governat Catalunya durant gairebé 28 anys. Ha partit en dos Unió, que s'enfronta fins i tot a una possible escissió. Ha escombrat del mapa, com engolit per un huracà, el principal actiu del socialisme català, la seva transversalitat social i territorial. Ha arraconat en posicions d'insignificància el PP català i ha posat en un greu compromís ICV, que si fins ara ha aconseguit mantenir la seva integritat, ha estat perquè ha incorporat la dualitat com un element natural a causa de la situació. Només ERC, entre les forces polítiques tradicionals, ha obtingut avantatges clars d'aquesta situació.

Però tot això pot tornar a canviar per l'emergència d'una segona polarització susceptible de provocar tensions, en aquest cas en partits i organitzacions fins ara altament cohesionades al voltant de l'eix indentitari. Com les que ja pateix l'Assemblea Nacional Catalana per l'opa electoral que li ha llançat Artur Mas.

La dinàmica de la polarització sobiranista havia de culminar en les eleccions del 27-S, concebudes com un plebiscit a favor de la independència. Contràriament al que podia esperar-se per la reacció que van tenir inicialment, l'estratègia plebiscitària de Mas ha trobat en Ciutadans i en plataformes com Societat Civil Catalana un valuós aliat en la mesura en què proven d'articular políticament un bloc antisobiranista i el partit de Rivera es postula per aglutinar el 27-S el vot contrari a la independència.

Sobre aquesta dinàmica incideix ara el nou eix social, que en les passades eleccions municipals ha demostrat ser una força emergent. La polarització dreta/esquerra amenaça amb provocar unes divisions semblants, però ara dins del bloc sobiranista. El resultat de les eleccions municipals, particularment a la ciutat de Barcelona, i algunes enquestes recents indiquen que aquesta polarització exercirà un paper central en les preferències de l'electorat i condicionarà amb tota seguretat els pactes postelectorals. Sembla clar que l'ambigüitat en aquesta divisòria està passant factura a ERC, i que l'ascens de la CUP té molt a veure amb el seu discurs social.

L'existència d'un doble eix polaritzador, l'identitari i el social, multiplica l'efecte disgregador sobre l'espai electoral. Els votants tindran diferents opcions entre les quals triar a dreta i esquerra, amb diferents posicions en el vector nacional. Però aquesta previsible fragmentació haurà de tornar a dinàmiques aglutinadores a l'hora de formar govern. I aquí sorgiran noves tensions. Per exemple, en el cas que hi hagués la possibilitat de formar un govern sobiranista liderat per Mas o un govern social liderat pel candidat o candidata de la confluència d'esquerres, què triaria ERC? I els militants de la CUP, donarien suport sense tensions a un govern de dreta liderat per Mas?

La inesperada preeminència de la qüestió social inquieta el president Mas, fins al punt que va dedicar bona part del discurs en el qual es va oferir per liderar una llista del president o amb el president, a rebatre una possible confluència d'esquerres. Amb això no feia sinó reconèixer la seva condició d'alternativa plausible. I per tractar de contrarestar-la, Mas va fer un exercici de transvestisme polític proclamant sense rubor que també ell tenia com a objectiu la justícia social, però que per aconseguir-la es necessita l'instrument que la faci possible: un Estat propi.

Massa tard. Després d'haver iniciat el seu mandat com a abanderat de les polítiques d'austeritat, d'haver aplicat de forma acrítica les retallades, d'haver afeblit el sistema sanitari públic amb estratègies privatizadores i d'haver votat al Congrés dels Diputats les lleis i reformes més regressives del PP en matèria social, aquesta sobtada sensibilitat cap als desfavorits resulta molt poc creïble. Com tampoc és creïble que, a més d'antisobiranista, Ciutadans pretengui presentar-se com una força progressista quan en les votacions celebrades al Parlament català sempre ha estat alineat amb les posicions de la dreta.