Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La lluita per l’hegemonia

Del que no hi ha dubte és que a les eleccions del 27-S està en joc qui aconseguirà representar l'hegemonia política a Catalunya en els propers anys

Les eleccions del 27-S es mouen en el terreny de les grans cites, en què està en joc alguna cosa més que saber com es distribueixen els vots entre els partits. Si ens atenim a les posicions més nítides, per alguns aquestes eleccions serien el final d'un llarg procés (re)iniciat després de la gran mobilització del setembre del 2012. La versió “plebiscit” situaria a tothom en un dels dos bàndols possibles, els favorables a la independència i els que no ho són. Per d'altres, obstinats a rebaixar la transcendència del moment, serien unes eleccions més. Importants en el sentit que tot l'escenari polític, tant espanyol com català està en procés de transformació, però res més. Del que no hi ha dubte és que en aquestes eleccions està en joc qui aconseguirà representar l'hegemonia política a Catalunya en els propers anys. Pot permetre aclarir l'escenari en l'eix nacional, però més enllà d'això, serà un moment estratègic en el qual es decantaran nous protagonismes i es definirà la nova agenda política catalana en ple canvi d'època.

El tema de l'hegemonia ha anat guanyant centralitat en el debat polític contemporani. No és que sigui un tema nou. De fet, està ja present amb claredat a Maquiavel, i el va reprendre, de manera brillant i més recentment Gramsci. Al llibre Construir pueblo (Icaria Editorial, 2015), que els autors dediquen a Ernesto Laclau, la que va ser la seva companya, Chantal Mouffe, i el líder de Podem, Iñigo Errejón, que va fer la seva tesi sobre el tema, discuteixen el significat contemporani del concepte i la seva vinculació amb les transformacions de la democràcia. En la versió gramsciana, l'hegemonia seria l'expressió del que, a cada moment, la majoria de la població entén com el que convé fer, el que és raonable, el sentit comú. Aquella concepció majoritària, si es canalitza políticament de manera adequada, es converteix en hegemonia política. El 27-S estarem dirimint entre velles i noves hegemonies polítiques.

L'hegemonia política a Catalunya ha estat exercida per CiU al govern de la Generalitat (amb l'excepció dels anys del Tripartit) i, en general, per la combinació PSC-ICV als grans municipis del país. El predomini de la matriu socialdemòcrata de baixa intensitat (és a dir amb prioritat a solucions de mercat i amb feble capacitat redistributiva) ha estat notable. Aquesta era l'expressió de l'hegemonia política: catalanisme i socialdemocràcia, adequadament combinades. El gir neoliberal, que la globalització alimenta i reforça, arrossega fins i tot la socialdemocràcia europea en la versió Tercera Via de Blair. Els equilibris es trenquen, i esclaten noves tensions. Maragall i Mas són explicitaciones diferents però semblants de com s'expressa això en el marc nacional català, a la recerca de solucions que permetin reforçar la cohesió social en una Catalunya que pugui alliberar-se de les exigències a què la sotmet el sistema polític i constitucional autonòmic. I aquesta ha estat i és una expressió una nova hegemonia política, la del sobiranisme.

Però, no és l'única. La matriu socialdemòcrata ha perdut molta capacitat de consens, després de la seva incapacitat per respondre adequadament als nous reptes que la globalització i el canvi d'època plantegen. La frase de Blair: “Nosaltres ara som tots classes mitjanes, ens podem entendre” contrasta massa amb un món més i més desigual, en el qual les elits polítiques han estat subjugades i capturades pels grans interessos financers i econòmics. D'altra banda, l'expressió del conflicte social ja no es manifesta només en clau socioproductiva, sinó que té moltes expressions més, de gènere, ambientals, culturals, etcètera. La revolució social no requereix només canviar la direcció del sistema productiu, sinó també per fer realitat les promeses incomplides de la democràcia. Aquella democràcia en versió radical, és la que pot permetre construir una nova hegemonia, que incorpori la qüestió nacional, però que no es limiti a això, sinó que reconegui l'autonomia personal, reconegui la diversitat i vetlli per la igualtat, amb noves formes de predistribució, de redistribució, i amb capacitat de decisió directa de la gent en tot el que els concerneix. Això és el que està en joc. L'hegemonia política en la nova Catalunya. La que vol tenir dret a decidir amb independència. Aquest és el dilema del 27-S.

Joan Subirats és catedràtic de ciència política de la UAB.