Selecciona Edició
Connecta’t
corredisses

El corcó del gran Bañeres

El mestre plega d'escriure. Aspira a recuperar l’anonimat per fer el que li doni la gana, sense estar pendent del que diuen els altres

Enric Bañeres (segon per l'esquerra) en plena tertúlia a TV3.
Enric Bañeres (segon per l'esquerra) en plena tertúlia a TV3.

Enric Bañeres ha plegat d’escriure, així de cop, com qui deixa de fumar. Dijous va signar el seu darrer article a Mundo Deportivo, “Permitan que les diga”, ja fa temps que no publica a La Vanguardia i dilluns es va acomiadar també de la tertúlia del Basté a RAC-1. Ho va fer amb discreció, molta dignitat i alhora amb una grandesa que ja no recordava al nostre ofici: “Ja porto més de 40 anys a la feina i quan arribes als 70, com és el meu cas, només hi pot haver un punt final”. I va afegir: “No tinc contactes, no estic implicat amb l’actualitat, les meves opinions són les que pot tenir qualsevol persona que es pren un cafè a la barra d’un bar i cada vegada em costa més fer els articles”.

Una declaració per treure’s el barret, perquè fuig de qualsevol concessió, i més del populisme, i ens reconcilia amb la feina i la vocació de servei, cosa que oblidem des que els periodistes aspirem a ser més importants que les notícies amb l’excusa que avui ja se sap tot i ja no hi ha exclusives sinó filtracions. Ens enganyem per justificar-nos i donem la culpa als altres. Bañeres dóna a entendre que aspira a recuperar l’anonimat per fer el que li doni la gana, sense estar pendent del que diuen els altres, ara que segurament ja no té tanta il·lusió per l’ofici, i recorda d’altra banda quines són les funcions del periodista: estar informat per informar els que volen ser informats.

Ja en queden pocs, de periodistes com Bañeres. Ja sé que n’hi haurà que celebrin la seva jubilació. No ha estat mai un home fàcil: hi havia qui el tenia per un sectari i un pedant, d’altres el consideraven un cínic, i també es comptaran els qui, després d’analitzar la seva gran trajectòria, l’acusaran d’haver canviat de bàndol en un moment de la seva vida, com si es pogués passar del Tele/eXpres al Grup Godó com si res. Les xarxes socials tampoc li van fer cap bé quan se’l va voler identificar amb un nuñista anticruyffista i antiguardiolista i no van tenir en compte els seus llibres i obres enciclopèdiques, ni la seva docència com a professor de periodisme a la UIC.

Encara recordo un article seu, “Quién le negaría una asistencia a Michael Jordan”, que em va treure de polleguera per la seva mala llet, escrit per fer-se notar. Sovint hem tingut opinions oposades perquè ens mirem el futbol de manera diferent i no puc pas dir que sóc amic seu, però em costarà acostumar-me a la seva absència perquè ens feia millors a tots. Els seus textos eren referents, de lectura obligada, a Barcelona i a Madrid, i als diaris europeus, perquè donava notícies i t’obligava a espavilar-te i a aprofundir en les teves conviccions per dubtar, reafirmar-te o desdir-te. A mi em va fer veure que bo que era Xavi després que jo el negués per comparació amb Guardiola; sort en vaig tenir d’ell.

Enric Bañeres recorda quines

són les funcions del periodista:

estar informat per informar

els que volen ser informats.

Intel·ligent, escrivia molt i molt bé, tenia una ironia fina i era un gran polemista. En puc donar fe perquè durant un temps vam protagonitzar un intens mà a mà a La Graderia, de Ràdio Barcelona. Aquell programa, dirigit per Sergi López, va ser pioner en el gènere de les tertúlies esportives quan encara es debatia i es discrepava, l’any 1996. Vam discutir molt sobre Núñez i Cruyff, la controvèrsia era permanent cada dilluns, i la gent, aficionats radicals avui enyorats com Martín Martínez, trucaven a l’emissora per dir-hi la seva. Vaig aprendre molt, més que mai a la vida, perquè si no hi anaves una mica preparat, si no t’havies documentat i informat, Bañeres et ridiculitzava fins a fer-te plorar; l’havia maleït mil vegades.

Mai no agrairé prou a Bañeres la manera com em va ensenyar a partir de l’exigència, de la responsabilitat, de l’exercici del periodisme. Vaig aprendre a anar a les tertúlies amb una llibreta per por de quedar-me en blanc, a pensar i apuntar les meves reflexions, a argumentar per no patir, a escoltar abans de parlar, a diferenciar entre discrepar i odiar. Tinc un record inoblidable d’aquelles jornades esgotadores, i més ara, quan moltes vegades anem a la ràdio o a la televisió a fer el rotet, a passar el platet, a donar-nos importància i perdonar la vida als altres, per no parlar dels que es tiren els plats pel cap, com si fos una comèdia, un espectacle, un reality-show ple de crits.

M’esgarrifa tant el periodisme de tesis, aquell que fa veure que ho sap tot i resulta que res no es compleix, com el de la mentida, el que difama i acusa sense proves, només per fotre, i en canvi m’interessa el que proposa opinions diferents, fins i tot antagòniques, sense faltar-se al respecte. Als periodistes de diari ens van anar molt bé les tertúlies perquè fins aleshores ens enfrontàvem a un foli en blanc i dèiem el que ens donava la gana. El micròfon, en canvi, ens va obligar a contrastar les opinions abans de publicar-les, a ser més curosos, a argumentar de manera sòlida, i també a saber-nos comportar sense perdre els nervis, cosa que no vol pas dir que des d’aleshores n’haguem après.

Ho recordo amb nostàlgia i gratitud quan aquelles trifulgues dialèctiques s’han convertit en una piconadora de carn, com va dir Santiago Segurola el mateix dilluns: “Ara no són debats, són una altra cosa, res a veure amb l’argumentació de l’Enric”. Bañeres se les ha tingudes amb molta gent, darrerament amb en Joan Maria Pou, un altre periodista al qual li agrada contrastar, preguntar, discutir, polemitzar, un bon representant d’una escola que evoluciona sense oblidar les arrels d’aquest ofici que ha defensat Bañeres amb un humor tan fi que dilluns li va permetre dir a Can Basté: “M’heu fet un tastet del meu obituari”.

Molts ens hem fet grans amb el corcó periodístic del Bañeres. Ho deixa perquè diu que no té contactes i no està implicat amb l’actualitat. I jo em pregunto: quants periodistes no hauríem de plegar si fóssim conseqüents amb l’esperit de la feina com ha fet ell? Moltes gràcies, admirat mestre Enric.