Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Mort d’un plàtan

Sovint mal anomenats “plataners”, tenen una llarga i complexa relació amb Barcelona

Un plàtan caigut a les Rambles.
Un plàtan caigut a les Rambles.

Cèsar Algora caminava Rambla avall camí del supermercat, distret amb el mòbil, quan va sentir un crac enorme i en aixecar la vista va veure com ni tan sols 10 metres davant seu s'acabava de desplomar un arbre. Era el dilluns passat a les dues de la tarda. Acabava d'assistir a la mort d'un plàtan.

Els plàtans (sovint mal anomenats "plataners") tenen una llarga i complexa relació amb Barcelona. Van arribar en massa a la segona meitat del segle XIX de la mà del Pla Cerdà, que va estendre la ciutat més enllà de les velles muralles i la va unir a través de l'Eixample amb les poblacions limítrofes: Gràcia, Sant Andreu, Sarrià, Sants...

Són arbres de copa gran i creixement ràpid que proporcionen molt bona ombra i aleshores eren moda a Europa: eren ideals per a les grans avingudes de París i Londres. No tant per als carrers menys amplis que van acabar configurant l'eixample barceloní.

La vida del plàtan és bastant atzarosa en la Barcelona de molt asfalt

La vida del plàtan és bastant atzarosa en la Barcelona de molt asfalt i no gaires jardins en la que s'ha acabat convertint el somni d'Ildefons Cerdà. Tan sols els exemplars de les grans avingudes, com la Gran Via, el passeig de Gràcia o la Rambla, tenen assegurat el seu futur a la ciutat.

I, no obstant això, ha estat un exemplar dels 267 que adornen la Rambla el que va estar a punt de provocar una tragèdia quan es va partir davant César de manera totalment inesperada. Però no hi va haver més danys que el causat a una marquesina. El que podia haver estat una tragèdia humana es va quedar en anècdota.

Però la mort d'un plàtan no és una mera anècdota per als responsables de l'arbrat barceloní. “A la ciutadania en general li costa entendre que els arbres són éssers vius i que es moren, i tenen malalties, i cauen. La gent tendeix a pensar que un arbre és part del mobiliari, com si fos un fanal o un semàfor”, es lamenta Izaskun Martí, encarregada municipal de l'avaluació i gestió administrativa de les zones verdes de Barcelona.

Aquell plàtan va morir gairebé amb tota seguretat a causa d'una infecció causada per un fong a nivell del coll de l'arbre, la part baixa on acaba el tronc i comencen les arrels. “És una infecció fúngica i el fong es va menjant la fusta”, explica Martí, al mateix temps que ensenya les fotos en què es veu com a la part baixa del tronc la fusta és més fosca perquè ja està infectada.

“Es va fer una anàlisi de risc el 2014 i no es va poder detectar cap malaltia. El que hem fet ara és portar a analitzar una mostra per saber quin fong és i com es pot tractar”, explica. “La persona que va fer aquella inspecció diu que no es veia cap zona negra i segurament el fong ha avançat amb molta rapidesa. També cal tenir en compte que aquell dia va fer una mica de vent i l'arbre estava just a la confluència amb el carrer del Pintor Fortuny, cosa que facilita els corrents d'aire. Si estava podrit, el vent el va poder tirar”, afegeix. El fet que una part del tronc encara no estigués infectada va poder frenar la caiguda i facilitar la fugida als passejants.

És el segon plàtan que cau a la Rambla des del 2011. El primer no se sap exactament per què es va desplomar perquè no se'n va analitzar la fusta. Però es creu que es va deure a l'efecte d'abocaments tòxics que van danyar el coll de l'arbre.

No s'espera una caiguda massiva de plàtans perquè aquestes infeccions només es transmeten amb contacte físic entre un arbre sa i un de malalt. Però els plàtans de Barcelona pateixen set i al mateix temps massa humitat. Set a les arrels, a les quals gairebé no arriba la pluja que es filtrava antany. Humitat excessiva per l'aigua que s'acumula cada dia als escocells amb la neteja de carrer: fins a tres vegades al dia en zones com la Rambla. Aquesta humitat és el millor caldo de cultiu per als fongs.

Afeblits per les podes que busquen contenir la seva grandària, vistos amb mals ulls per als que pateixen en forma d'al·lèrgia la presència del pol·len primaveral o els que pateixen en ulls i mucoses les enormes quantitats de llavors que desprèn, el plàtan no té gaire bona premsa malgrat la seva implantació.

Va arribar a ser dominant entre l'arbrat barceloní, però ha caigut des del 50% el 1992 a una mica menys del 30% dels arbres de carrer de l'actual Barcelona. Encara ha de caure amb el temps fins al 15%, un límit al qual ja s'acosta el lledoner (Celtis australis), el segon arbre de carrer més implantat (12,7%). Bastant més enrere hi ha les sòfores (5,8%), les tipuanes (4,3%) i l'arbre ampolla (3,7%).