Immersió sense oxigen
La llei no es compleix, de vegades perquè els professors no volen i sovint perquè no poden
Arran de l'última ocurrència del ministre Wert, la d'obligar uns quants col·legis a oferir fins a un 25% de les classes en castellà, hem tornat a gaudir en articles de tota classe de mitjans, incloent-hi aquest, de dos dels tòpics més fal·laços de la Catalunya actual: que la immersió ha aconseguit un èxit “incontestable i irreversible” i que la llengua catalana s'ha tret de sobre l'amenaça d'extinció gràcies a aquest miracle que és l'escola en català. La intenció declarada d'aquests escrits és donar suport al vint-i-cincpercentisme, perquè ja va sent hora que una aplicació tan fèrria dels principis de la immersió es comenci a flexibilitzar.
En vista d'aquests parers, només queda treure's el barret i aplaudir l'eficàcia de la propaganda institucional. Perquè si en alguna cosa han estat d'acord govern i oposició (hi hagués qui hi hagués a cada banda) al llarg dels últims trenta-cinc anys és que la immersió lingüística ha convertit les escoles del país en una arcàdia catalanòfona. Els uns per vanagloriar-se'n i els altres per denunciar-ho, el retrat que ens presenten any rere any és el d'un paradís on els professors apliquen la Llei de Normalització Lingüística al peu de la lletra, els alumnes aprenen i fan servir de manera alegre i indistinta tots dos idiomes i fins i tot el personal subaltern fa el que pot per no desentonar en aquesta harmonia helvètica. La reiteració pesada del missatge ha fet bona la màxima atribuïda a Goebbels i avui dia el poble indefens està convençut que les aules del país són una espècie d'auca de Pilarín Bayés.
L'assetjament continu del ministeri, les travetes de les associacions ultres i el bonisme desinformat allunyen més la possibilitat de redreçar una situació lingüística molt complexa
Llàstima que aquest paisatge no passa de ser un desideràtum. O, per dir-ho a la manera castissa, més fals que un duro sevillà. Si els innumerables opinadors de tots dos bàndols que eternitzen el tòpic es prenguessin la molèstia de fer un cop d'ull, per exemple, al blog de la Xarxa Cruscat o al de la SOCS (Societat Catalana de Sociolingüística), s'adonarien que el tema de la immersió és un dels que més literatura especialitzada ha generat i continua generant: la xarxa està literalment inundada d'estudis, enquestes, treballs, tesis i debats sobre com s'aplica aquesta estratègia i quins resultats llança. Que no corroboren precisament el mite arcàdic. Directors de centre, professors i especialistes han posat per escrit, amb profusió de dades i percentatges, cosa que al gremi és públic i notori: que la llei no es compleix. De vegades perquè els professors no volen, sovint perquè no poden; d'altres, fins i tot, perquè els alumnes mateixos ho exigeixen. El mateix Albert Sánchez Piñol ho va escriure en un article del 2008: “De la vintena llarga de professors que vaig conèixer, només una noia tenia moral per utilitzar el català. Els altres ni tan sols ho intentaven, ni a les aules ni als passadissos”.
La casualitat va voler que el mateix dia que apareixien dos articles favorables a la proposta de Wert el readoctrinador, es publiqués en un mitjà digital, que molts articulistes no deuen llegir, un altre escrit en què una de les màximes especialistes mundials en multilingüisme descrivia la situació amb cruesa (Carme Junyent, "El 25%", Vilaweb, 14/5/2015). La professora llistava uns quants exemples d'incompliment flagrant d'aquests principis tan ferris i concloïa: “El 2002 es va fer pública una enquesta que mostrava que, preguntant els professors d'institut, el percentatge de docència en català era del 67%; si es demanava als alumnes, en canvi, baixava al 33%”. Em consta que la consellera Rigau està perfectament al corrent d'aquesta situació, però l'assetjament continu del ministeri, les travetes de les associacions ultres i el bonisme desinformat no fan sinó allunyar encara més la possibilitat de redreçar una situació extraordinàriament complexa, que té a veure no només amb les capacitats professionals sinó també amb un equilibri social delicat i un llast pesadíssim de vicis adquirits.
Ignoro quins coneixements sociolingüístics innats permeten a l'articulisme tot terreny afirmar que l'amenaça d'extinció per a la llengua catalana ha desaparegut, però en aquest cas mereixeria el premi Nobel. La immensa majoria dels lingüistes que estudien el tema, començant per la doctora Junyent, asseguren el contrari. El que sí que sembla que no s'extingirà mai és la mandra de documentar-se abans de posar-se a escriure.
Pau Vidal és filòleg i traductor.
