Selecciona Edició
Connecta’t

“Si apugen l’IVA, haurem de deixar de menjar”

Els veïns d'un dels barris d'Atenes més castigats per la crisi temen retallades

Un home recull trossos de metall d'una cadira abandonada a les escombraries a Atenes.
Un home recull trossos de metall d'una cadira abandonada a les escombraries a Atenes. AP

Amb la seva pensió complementària de 120 euros al mes –el mateix que li costa el lloguer d'un estudi diminut –, Vasilis Fotiu, grec albanès de 68 anys, es considera un afortunat. No sap que l'última proposta del Fons Monetari Internacional (FMI) inclou suprimir a partir del 2018 el fons de solidaritat social (EKAS, en les sigles gregues), del qual surt aquesta magra mensualitat, ni tampoc que sobre l'ampolla de suc amb què alleuja la calor es produeixi un augment de l’IVA al 23% si prosperen les pretensions dels socis en una negociació aquest dijous de nou curtcircuitada.

Fotiu aguanta amb peu ferm el sol, a la sortida d'una estació de metro, amb un plec de revistes sota el braç. Són exemplars de Sjedia (‘barca’), el diari de carrer que ajuda a subsistir moltes víctimes de la crisi i que li deixa 1,5 euros per cada exemplar (en tot el país, la publicació en ven uns 20.000 al mes). “Gràcies a Sjedia aconsegueixo 200 o 250 euros més, i així no haig de demanar al carrer ni anar a menjadors socials. Faig la compra, cuino i allargo els diners fins a l'últim dia del mes. Però si volen apujar l’IVA del menjar al 23% no sé com m’ho faré…”, mussita contrariat. “Oli, llet, pasta… de debò volen fer això? No és humà”.

Com Fotiu, Anthula Sideri també fa miracles per multiplicar els 500 euros que guanya netejant diverses botigues del barri, molt castigat per la crisi. Amb un sol ronyó i diabetis, sembla que tingui 30 anys més dels que té. La seva família ho va perdre tot –casa inclosa– en els incendis del 2007 al Peloponès, en què es va demostrar la disfuncionalitat de l’Estat per respondre a l'emergència, i el seu col·lapse sistèmic. Emigrar del poble a Atenes i que comencés la crisi va ser tot un. “El meu marit va perdre la feina i els meus tres fills no troben res… i no em queixo, perquè són bons nois i no han caigut en la droga”.

Pels carrers del barri, pur asfalt fumejant entre Omónia i Metaxurgio, pul·lulen les figures espectrals d'alguns ionquis. És l'inframón d’Atenes, on una dosi de crack, la droga del pobre, costa 1,5 euros i deixa fora de la circulació en un parell d'anys la persona que en consumeix. “Asseca els pulmons, et vas quedant sense aire, t'asfixies, però et porta en braços”, explica en un moment de lucidesa en Iannis. Les retallades de la troica van tancar l'aixeta de les ajudes a les clíniques de desintoxicació, i la llista d'espera per a tractaments amb metadona ha arribat a superar els cinc anys. “No hi ha albergs per a drogodependents, i per a malalts de sida només un al Pireu, que està massificat”, explica el grecoaustralià Khristos Alefandis, director de Sjedia, que m’acompanya en el recorregut pel barri. “Gràcies a alguns programes finançats per la Fundació Niarchos, hi ha famílies que acullen ionquis per normalitzar la seva vida. El més important és vèncer la por, per part d'uns i dels altres”.

Vèncer també la por del barri, que molts atenesos eviten i on tanques metàl·liques posades pels veïns intenten impedir que les porxades dels seus edificis es converteixin en dormitoris o fins i tot campaments de desheretats. El de Vasilis i Anthula és un barri bast, molt deteriorat, en què, per no haver-hi, no hi ha ni grafitis, el principal senyal d'identitat de la geografia urbana de la crisi, i que cartografien la ciutat sencera. En l'escala social, tots dos estan un esglaó per sota dels nombrosos immigrants –en la seva majoria asiàtics, alguns russos i georgians-—, que gestionen els seus petits negocis amb l'esperança posada en l’esforç del treball, una cosa que per aquests grecs i molts d’altres fa temps que es va convertir en quimera. “M'és igual l'euro, el dracma o el Govern que hi hagi, perquè la factura la pagarem nosaltres. Fins aquí arriba tota la meva saviesa, però encara que hagi estudiat menys que ells [els negociadors], sé que qui tindrà raó al final sóc jo”, protesta Anthula. “Si apugen l’IVA, haurem de deixar de menjar, però potser volen això, matar-nos de gana”.

“A les dades i els comptes dels creditors jo hi contraposo molts d’altres més inapel·lables: els 2.500 àpats diaris que dóna aquí al costat l’Església; les 2.000 famílies gregues la cistella bàsica de les quals depèn de bons socials, o les 43.000 persones que van anar als albergs per a indigents d’Atenes entre el gener i el maig”, diu un irritat Alefandis. Al contigu Hotel Ionis, reconvertit en un d’aquests albergs, no hi cap un ànima: 135 éssers –el 90% dels quals,, homes– gaudeixen d'un llit i un parell d’àpats després de mesos, o anys, de deriva de carrer. Com Dímitra, de 46 anys, que amb un anglès excel·lent, tres anys de Psicologia a la Universitat i la carrera sencera de piano es va veure al carrer el 2013 per culpa de la crisi, en perdre la feina i no poder pagar el lloguer. “Qualsevol pot arribar a ser un homeless; la fortuna és molt capritxosa… I a aquells senyors amb corbata que estan decidint una altra vegada el nostre futur, jo els faria dormir al carrer una sola nit, aquí, en aquesta zona de Atenrs. Segur que serien molt més clements”.