Selecciona Edició
Connecta’t

Xavi Pascual i el soci cabrejat

Xavi Pascual, en un duel de la final contra el Madrid. Ampliar foto
Xavi Pascual, en un duel de la final contra el Madrid. EFE

La caterva del Reial Madrid escampada sobre el parquet del Palau Blaugrana, posant sobre l'escut del Barça mentre nevava el confeti dels campions. Aquesta va ser l'última fotografia del curs a les instal·lacions del Barça. Josep Maria Bartomeu, a la graderia, va haver de maleir com a soci el que no va saber evitar com a president. No és una mera suposició. Un parell de dies abans del partit, ell mateix va declarar durant la seva gira de precandidat per diferents mitjans de comunicació: “Com a soci estic molt cabrejat. S'ha de lluitar, s'ha de competir, una cosa que en aquests dos partits no hem vist”. Es referia als que va perdre el FC Barcelona a Madrid, com es podia haver referit als que va perdre a Màlaga o a tantes altres derrotes infames a Sevilla, València o Santiago. El Barça va fallar també davant l'Olympiacos als quarts de final de l'Eurolliga. Malgrat tot, va jugar les tres finals espanyoles del curs i en col·lecciona 19 de consecutives des del 2009, de les quals nou a la Lliga, una competició en què ha aconseguit quatre dels últims set títols.

Es diria que el projecte, el de l'equip almenys, continua en mans de Pascual, com sempre

L'ampolla es pot veure mig plena o mig buida. Bartomeu, que ara dóna a entendre que la veu mig buida, la devia veure com mínim mig plena quan va renovar Xavi Pascual fins al 2017. L'acord es va rubricar al febrer. Des d'aleshores les coses no han canviat gaire. L'equip és el mateix, ha arribat a tres finals i, és cert, aquesta vegada no n'ha guanyat cap. El problema és que quan es va guanyar, sobretot l'any passat gràcies a un triple providencial de Lampe, no es van processar les necessitats d'un equip que, encara que aconseguís derrotar-lo, ja estava perdent la petja del Madrid d'un temps ençà. A la pista, als despatxos, en la tasca del planter o de tutela dels nanos, ja que en els planters hi abunden cada vegada més els Mirotic, Porzingis i Hezonja de torn. La paciència ha donat bons rèdits al Madrid, que va mantenir la seva aposta per Pablo Laso en els moments de més temporal. La resposta de l'entrenador de Vitòria ha estat esplèndida. Va saber detectar els errors de les dues últimes temporades, les debilitats d'un equip tan exquisit però alhora mancat del caràcter i la duresa dels moments culminants com van ser aquelles finals de l'Eurolliga contra l'Olympiacos i el Maccabi o la de la Lliga, fa un any, contra el Barça.

Es diria que el projecte, el de l'equip almenys, continua en mans de Pascual, com sempre. Però sorgeixen dubtes entorn de la figura de Joan Creus, el secretari tècnic, que acaba contracte. La seva figura ha estat associada sempre a la de Pascual. Però el club està ara immers en unes eleccions i, encara que Bartomeu tornés a la presidència, les seves manifestacions, “com a soci”, donen a entendre que no sembla gaire satisfet per la deriva de la secció. Les qüestions pendents s'amunteguen. En l'aspecte esportiu, la situació d'un jugador capital com és Navarro, que als seus 35 anys se suposa que ha de gestionar el seu estat físic, el probable adéu de Hezonja per anar a raure a la NBA, el buit que deixaran la mitja dotzena de descartats de la plantilla. Més enllà de la restitució d'uns per uns altres, el que desitja entreveure el “soci cabrejat” –incloent-hi Bartomeu és un projecte, un equip que torni a atreure complicitats, un planter que il·lusioni, una gestió que torni a omplir el Palau i esperoni la construcció d'un altre que ja clama al cel, una direcció directiva que actuï i es faci respectar. Aspectes que van molt més enllà de Xavi Pascual.