Selecciona Edició
Connecta’t

L’Uruguai cau amb èpica contra Xile a quarts de final

L'arbitratge i la falta de ‘fair play’ desllueixen una victòria històrica de Xile (1-0) contra els 'charrúas', que van acabar amb nou jugadors

Valdivia i Fucile, en una jugada del partit.
Valdivia i Fucile, en una jugada del partit. AP

Trenta-dos anys després de la seva última victòria contra l'Uruguai a la Copa Amèrica, Xile va passar ahir a la nit a les semifinals del torneig en un enfrontament igualat que no es va decidir només per la superioritat futbolística xilena: una martingala innoble de Gonzalo Jara amb el davanter Edinson Cavani va acabar amb l'expulsió de l'estrella charrúa i va oferir un final de partit indigne de la cita. L'Uruguai va acabar amb nou homes al camp, sense el seu seleccionador, i va deixar la imatge de Diego Godín jugant de 9 els últims cinc minuts per forçar uns penals heroics. Xile, que jugava contra l'equip més campió de l'Amèrica del Sud i el que més vegades ha rebentat il·lusions a domicili, va celebrar una victòria imprescindible per a la seva nova identitat futbolística.

Amb dos plantejaments teòricament antitètics, la selecció amfitriona i el campió vigent van disputar un partit igualat. L'Uruguai va sorprendre al començament amb un equip avançat, que pressionava la sortida de la pilota xilena i va aconseguir fins i tot refredar el galimaties inicial amb dos contraatacs en els primers minuts liderats per Diego Rolan, que van recordar instantàniament als 45.000 espectadors de l'estadi Nacional la naturalesa guerrera del rival. Tabárez va apostar pel dinamisme de Carlos Sánchez com a complement d'Álvaro González en la creació i va encertar amb l'elecció. Però la Roja, amb Mena per Beausejour al lateral esquerre com a única novetat, va treure el seu manual i va anar apropiant-se lentament de la pilota.

El públic s'entusiasmava quan l'agafava Valdivia, sempre esperant la descàrrega correcta al peu per treure el bisturí i desmuntar el bloc charrúa amb una passada a l'esquena. Amb la seva mobilitat habitual i les seves ruptures en segona línia, Aránguiz, el Mago, i Vidal eren els amos del joc, encara que sense crear perill. El rei Arturo era l'encarregat de controlar Godín als córners i serveis laterals, la principal preocupació de Sampaoli, que havia insistit durant els entrenaments de la setmana en el joc aeri i, com es va poder veure, això va donar els seus fruits.

Amb paciència i amb el suport del públic, Xile va assetjar metòdicament el rival i va consolidar la possessió al cap d'un quart d'hora. Sempre basant-se en Valdivia, amb un notable treball dels laterals en atac, els locals van tornar a trobar a faltar el millor Alexis perquè una espurna de talent desequilibrés un enfrontament tàctic i equilibrat. L'Uruguai estava satisfeta mantenint el control defensiu del partit i llançava quan podia Cavani i Rolán. Atacava cada pilota, com era d'esperar. Els charrúas es van anar replegant amb el pas dels minuts, però sofrien un assetjament sense enderrocament. Al Nacional es respirava el millor ambient del torneig fins ara: “Vingaaa, som-hi xileeens, que aquesta nit hem de guanyaaar”. Sampaoli caminava sense parar per la seva àrea tècnica. Alexis va tenir una possibilitat en el minut  36, sense encert, i Vidal va disparar per primera vegada a mitjana distància dos minuts després. Les àrees fumejaven a cada córner. Xile era millor, però no prou.

Amb dos plantejaments teòricament antitètics, tots dos equips van disputar un partit igualat

Cap xilè volia arribar als penals, on els uruguaians han viscut bones experiències els últims anys. Després del descans el partit va continuar pel mateix camí. Cavani es multiplicava en defensa, encara que en el minut 52 va silenciar l'estadi amb un xut imponent des de 35 metres que va passar com un raig per sobre del travesser. Hi havia intercanvi de cops, però de baixa intensitat. Xile seguia amb el seu 5-2-1-2 en defensa, desdoblat en un 3-4-1-2 en atac, amb canvis freqüents de posició i un Valdivia més estàtic. Elaborava tranquil·lament i persistentment, però seguia sense provocar danys: els seus atacants rebien incòmodament, amb jugadors a sobre permanentment. El fantasma dels penals estava ja en boca dels periodistes.

I llavors Cavani, el Matador, que havia fet emmudir l'estadi amb el seu potent xut de dreta, va començar a deixar-se veure, a donar instruccions als companys. Va habilitar fins i tot amb el cap Abel Hernández (substitut de Rolán), que s'hauria pogut quedar sol a l'àrea si hagués reaccionat més ràpidament. No va arribar la Joya i el partit va canviar per sempre dos minuts després quan Cavani, ja amb groga per protestar, va reaccionar (sense gaire violència) a una provocació inacceptable del central Gonzalo Jara i va completar 36 hores espantoses enfilant sol el camí del vestidor entre l'alegria del públic. L'estrella del PSG deixava l'equip amb deu quan havia decidit continuar al campionat malgrat la detenció per homicidi del seu pare a Montevideo.

No penseu que l'equip de Tabárez es va descompondre. Com més intens era el desafiament, més fort era el compromís. Un context idoni per a l'èpica, devien pensar al vestidor. Tabárez sortia de tant en tant del vestidor, però estava relativament tranquil. Una impressionant volea de Carlos Sánchez va fer emmudir la capital xilena, però va sortir prop del pal. La Roja seguia a la seva, amb reforços i més jugadors de toc (Matías Fernández per Díaz). “Cada día te quiero más”, cantava la gent, i Xile tocava i tocava, de banda a banda, rasa, sense pressa, sense verticalitat, mentre Godín es multiplicava i demostrava una vegada més ser un dels millors defenses del món.

Al minut 81, un rebuig fallit de Muslera va caure als peus de Valdivia, que va tenir el punt extra de paciència per fer una passada més, en lloc de rematar, i deixar sol Mauricio Isla, que va afusellar el porter uruguaià des de la frontal de l'àrea. Era el pes de la lògica i l'estadi queia. Xile era a les semifinals, contra un rival teòricament feble, i podia per fi capgirar la història. Començaven a arribar imatges per Twitter del dit de Jara, però al públic local tant li feia: només els periodistes reaccionaven indignats. Llavors, per rematar la feina, va succeir la vermella de Fucile i va sobrevenir la batussa que va conduir, fins i tot, a l'expulsió del mestre Tabárez. Veient com sortia coix del camp, recordant que van arribar al torneig sense el seu millor futbolista per una sanció exagerada i que havien estat perjudicats per una qüestió extrafutbolística, era impossible no lamentar la marxa de l'Uruguai, amb un futbol una mica primitiu però èpic.

L'afició xilena cantava i va corejar amb olés les últimes passades del seu equip (Vidal va fallar un gol cantat), que va batre el rècord de possessió del torneig amb un 80%. La Roja és a les semifinals després de 16 anys i la seva millor generació de futbolistes acaricia una final somiada des de fa un segle.

MÉS INFORMACIÓ