_
_
_
_
_
CRÍTICA | ESPÍAS
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’espia que va estimar

És la comèdia més convencional de Paul Feig, però la seva previsibilitat es veu matisada per una Melissa McCarthy amb tendresa

Melissa McCarthy, a 'Espías'.
Melissa McCarthy, a 'Espías'.

Professional de llarg recorregut a la comèdia televisiva com a actor, director i guionista, Paul Feig va haver d'esperar al seu quart llargmetratge per trobar una veu pròpia en l'àmbit cinematogràfic. L'afortunada i brillant La boda de mi mejor amiga (2011) el va convertir, de la nit al dia, en una mena de dissident d'aquesta poètica de la recalcitrant immaduresa masculina de l'escuderia Apatow. El projecte, concebut per Kristen Wiig i Annie Mumolo, li va permetre transvestir-se, metafòricament, com a portaveu de l'alternativa femenina a aquell discurs hegemònic i, de pas, va amplificar la fama d'una de les seves presències secundàries: Melissa McCarthy, predestinada, a partir d'aquell moment, a convertir-se en l'actriu fetitxe de Feig.

ESPÍAS

Direcció: Paul Feig.

Intèrprets: Melissa McCarthy, Jude Law, Jason Statham, Rose Byrne, Miranda Hart, Sam Richardson, Katie Dippold, Jessica Chaffin, Raad Rawi.

Gènere: comèdia. Estats Units, 2015.

Durada: 120 minuts.

Després de vulnerar els codis virils de la buddy movieCuerpos especiales –on McCarthy formava una parella còmica heterodoxa amb Sandra Bullock–, Feig talla a mesura de l'actriu la seva particular comèdia d'espies, partint d'un plantejament derivat de Los otros dos (2010), la comèdia d'Adam McKay amb Will Ferrell i Mark Wahlberg: a Espías, la professional de rereguarda (McCarthy) també es veu obligada a passar a l'acció per una baixa imprevista. És la comèdia més convencional de Feig, però la seva previsibilitat es veu matisada per una McCarthy que neutralitza la seva agressivitat belushiana amb aquelles càrregues de tendresa que ja havia temptejat el seu personatge a St. Vincent (2014). Tanmateix, la gran taca en l'historial de la pel·lícula és la desídia amb què s'han rodat les seves seqüències d'acció, tot un poti-poti de velocitats dispars i textures d'imatge.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_