Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Vacuna contra la insolidaritat

Malgrat la mobilització d'efectius sanitaris, el risc de contagi i el fet que hi ha un nen molt greu, els pares de 47 alumnes continuen negant-se a vacunar els seus fills

Diuen que la proximitat distorsiona els articles. De vegades els distorsiona tant que serveix d'excusa per no escriure'ls. Visc a sis metres de l'escola a la qual assistia l'alumne malalt de diftèria. Durant quatre anys hi vaig donar classe i conec els professors i les interioritats quotidianes i excepcionals del lloc.

Doble proximitat, doncs, perquè la discussió sobre les vacunes i sobre el sistema de salut em va ocupar cert temps. Disculpeu el format autobiogràfic, però és que als voltants de la masia en què vaig viure mentre feia classes, tenia diversos veïns contraris a la vacunació. Era un grup més o menys compacte que tenia entre les seves inquietuds la vacunació, que no deixava de ser un tema més, subsidiari del principal, que és el que ens mou en tot aquest assumpte, prendre en consideració els altres en les decisions personals.

N'hi havia d'absolutament en contra de la vacunació. D'altres sospitaven del sistema de sanitat pública. La vida alternativa tenia els seus adeptes, que fins i tot arribaven a parlar de desescolarització, ja que l'escola era un mer sistema de reproducció social. Cada àmbit tenia el seu filòsof de la sospita o el seu guru, d'Ivan Illich a Teresa Forcades passant per Thoreau o Krishnamurti.

El lloc era curiós. L'entrada al nucli continua sent perillosa perquè es va paralitzar el projecte de rotonda que, ai, podia haver suposat l'arribada de forasters. Com millor es progressa és a l'esquena dels altres: carreteres de primera, però lluny de casa, i la millor salut per als nostres, encara que sigui a costa de la resta de la població.

La perversió arriba a l'extrem que s'arriba a descriure com un perill una cosa tan beneficiosa com la vacunació. El descrèdit d'allò públic no és exclusiu de la dreta neoliberal. Desprestigiar el que és comú té bona premsa, sobretot si es fa des de la superioritat moral que atorga autodefinir-se com a contestatari, verd i alternatiu. Si no estiguéssim parlant d'una malaltia mortal, seria per petar-se de riure, però la broma ens surt cara a tots.

La civilització és socialització. En virtut d'aquesta socialització del dolor que representa l'estat greu d'una criatura, no podem evitar solidaritzar-nos amb la família. Per això allò realment greu, feridor, és la falta de correspondència, la falta de responsabilitat envers els altres, aquesta protecció de la malaltia obtinguda a través del compromís dels altres amb allò públic.

La crítica està molt bé, però quan es llança contra una cosa tan complexa i delicada com la medicina preventiva, n'hi ha prou amb intensificar-la una mica per convertir-la en esmena a la totalitat. Viure en societat hauria de significar passar per sobre d'aquesta contradicció. Sentir com s'esgargamellaven metges i especialistes per convèncer-nos que les vacunes són un avenç, com a mínim, fa enrojolar. La foto de la notícia és adequada, el doctor que va diagnosticar el cas va reconèixer els símptomes, no podia oblidar-los perquè el seu avi va morir, precisament, de diftèria. És difícil trobar una vacuna millor que el record de la pèrdua d'un familiar. Socialitzar el dolor per prevenir el dolor futur significa solidaritzar-se amb el nen malalt, amb els seus pares, amb els alumnes que s'han contagiat malgrat estar vacunats i amb els professors del centre que, coneixent-los, deuen havert patit força.

Mig món buscant vacunes contra la malària i contra la sida i l'altre mig rebutjant-les. Dels NIMBY de les carreteres (Not In My Back Yard, al darrere de casa, no) als NIMBY de les vacunes, no me les poseu al darrere.

No, no exagero, malgrat la mobilització d'efectius sanitaris, malgrat el risc de contagi i malgrat que hi ha un nen molt greu a l'hospital, els pares de 47 alumnes continuen negant-se a vacunar els seus fills. Un pot culpar els gestors de la grip A i els interessos farmacèutics i arribar a dir que el discurs que un nen vacunat és un nen protegit no és un absolut científic. Fins i tot pot rentar-se les mans després de promoure un desastre com aquest. Però la realitat és que l'únic nen malalt és el que no estava vacunat, que els altres han hagut de passar per un tractament que no es mereixien i que els pares que no volen vacunar els seus fills es poden permetre aquest luxe gràcies als pares dels altres.

Vacunes? Al que ningú renuncia és als antiinflamatoris.

Francesc Serés és escriptor.