La llista més votada

Emile Cioran explica que va topar a la Casa de Cervantes de Valladolid amb una dona gran que contemplava un retrat de Felip III. “Amb ell va començar la nostra decadència”, va comentar ella. El filòsof va comprendre en aquella sola frase el cor del problema polític espanyol: la consciència del nostre decaïment històric. Motiu pel qual acaba la seva reflexió amb un retrat cruel de nosaltres mateixos: “Xerraires per desesperació, improvisadors d'il·lusions, viuen en una espècie d'acritud que canta, de falta de seriositat tràgica, que els salva de la vulgaritat de la felicitat i de l'èxit”.

En escoltar setmanes, mesos enrere, les tertúlies televisives i les declaracions polítiques m'ha vingut reiteradament a la memòria aquesta descripció de verborrea irada que Cioran ens atribueix, molt ad hoc,per descriure el que succeeix en els obscens realities televisats, on un grapat d'individus intenten configurar a plena veu l'opinió pública espanyola. Enmig d'aquest cant alegre mediàtic, una de les fal·làcies més difoses per analistes assenyats i portaveus del poder és que resulta més democràtic, en un règim polític com el nostre, que governi la llista més votada, fins i tot si no ha obtingut la majoria suficient per fer-ho. Reiteren tant l'eslògan, expressat sempre amb la naturalitat del que seria obvi, que una vegada més es comprova l'evidència goebbelsiana: una mentida moltes vegades repetida es converteix fàcilment en veritat indiscutible.

No obstant això, quan els pares de la Constitució del 1978 van optar per dissenyar un sistema electoral proporcional, fins corregit per la molt exigent regla de D’Hondt, es van inclinar per la formació eventual de governs plurals, o almenys basats en acords parlamentaris tàcits o explícits, perdurables o ocasionals, que els permetessin exercir la seva responsabilitat. A més, els límits a aquest criteri proporcional del vot al nostre país no vénen establerts únicament per aquesta regla, habitual en altres llocs, sinó per la combinació perversa d’aquesta amb la província com a circumscripció electoral. Entre les dues coses s'afavoreix els partits més grans i els nacionalistes en detriment d'altres formacions. En el passat la més castigada de totes va ser el Partit Comunista, o la seva filial Esquerra Unida, tot i que també UPyD, i no recordo que en cap cas les seves dirigents hagin llançat per això diatribes contra la qualitat fonamental de la nostra democràcia, tot i que en moltes ocasions s’hagin queixat de la injustícia o la inequitat que la norma produïa. Al cap i a la fi la democràcia és essencialment un mètode i no una ideologia, i el respecte a les regles ha de prevaler sobre qualsevol altra anàlisi.

Si hi ha una cosa que cal agrair a les noves formacions és que potser els poders per fi es despertaran del seu somni

Un sistema proporcional, per la seva pròpia naturalesa, tendeix a fragmentar els resultats electorals i el que és anormal és que se’n derivin majories absolutes com les que en moltes ocasions hem tingut a Espanya. Conformement a aquest sistema no és la llista més votada la cridada a governar, ni ha de ser-ho, sinó aquella que sigui capaç de congregar una majoria suficient per fer-ho. Naturalment qui més oportunitats ha de tenir en principi a l'hora de culminar aquesta tasca és qui hagi rebut un nombre més elevat de sufragis, especialment si la seva distància amb el segon partit és substancial. Però si es donen acords de les diverses minories per obtenir entre totes o una part l'exercici del poder, de cap manera se’n ressent el caràcter democràtic d'aquests pactes, que, en definitiva, representen una majoria considerable dels electors. De manera que els ajuntaments i els Governs autonòmics recentment constituïts en tot el país responen fidelment a la voluntat popular molt més, per descomptat, que si s'admetés a seques la regla de donar el poder a la llista més votada, i són els més representatius que poden imaginar-se després de les eleccions, independentment de la satisfacció o l’ensorrada que provoquin entre les diverses forces polítiques. Constitueixen un triomf de la democràcia i no impliquen cap renúncia als seus principis bàsics, contra el que alguns s'obstinen a proclamar. D'altra banda, seran els votants de les forces que signin contractes entre si els qui en el futur (en el nostre cas, un futur molt proper) sentenciaran amb el seu comportament si ha estat encertada o errònia la decisió dels seus representants.

Tampoc s’aguanta l'acusació que les coalicions negatives perquè no governi un partit o un altre en un Ajuntament són un fenomen antidemocràtic o inconvenient. El que passa és que per moltes diferències ideològiques o programàtiques que uns i altres tinguin hi ha consensos respecte a la inoportunitat de lliurar el poder a qui n’ha abusat o ha pres mesures inacceptables per a la majoria dels ciutadans, tot i que aquesta majoria no es vegi representada en una sola opció electoral. Tot això resulta encara més lògic quan l'ascens de forces antisistema (des de separatistes irredempts fins a agitadors socials) o de partits emergents respon en gran mesura a la conjunció perdurable de dos fenòmens que han castigat la població durant els últims anys: les polítiques d'austeritat, afeblidores de la classe mitjana, i la marea de corrupció. Les dues han fet mal seriosament a les institucions, han destruït la fe en la classe política, i han abandonat els electors en mans del populisme i la demagògia.

O sigui que no és l'assignatura de la democràcia la que han d'aprovar de moment els alcaldes i regidors autonòmics ja investits, sinó la de l'eficàcia i la transparència. Examen en què no han gaudit fins al moment ni tan sols dels tradicionals cent dies de cortesia a càrrec de l'oposició i dels mitjans crítics que en les democràcies s'atorga als nous governants.

La indignació aspra que va col·locar al cim els joves antisistema es respon ara amb el pànic verbal

És evident que alguns dels nous edils confonen l'exercici del poder amb la gestió d'una ONG i que si persisteixen en aquest comportament la població, començant pels que els van votar, serà víctima de la seva imperícia o la seva demagògia. Però el mateix, o una cosa pitjor, pot dir-se del que ha passat fins ara a Madrid, València, Palma i Catalunya, escenaris d'una rampinya descomunal orquestrada durant anys des dels despatxos oficials. Els polítics processats davant els tribunals com a delinqüents contra la propietat aliena es compten de centenar en centenar, i és impossible pretendre que aquest aquelarre autèntic de crim organitzat no afecti el prestigi i credibilitat del nostre sistema, necessitat des de fa generacions de reformes constitucionals que li retornin l'estima dels ciutadans. Si hi ha una cosa que cal agrair a les noves formacions nascudes entre el clam dels indignats i les víctimes més febles de la crisi és que potser els poders reals d'aquest país, els polítics, els econòmics i els mediàtics, qui sap si fins i tot els religiosos, es despertaran finalment del seu somni i escoltaran la veu del carrer. Aquesta no és, d'altra banda, propietat de ningú ni hem de permetre que la dialèctica bolivariana s'ensenyoreixi dels seus anhels.

Però la demagògia tampoc no pertany a ningú en exclusiva. Estem veient com a la indignació aspra que ha col·locat al cim els joves irats antisistema es respon ara amb el pànic verbal i les fal·làcies argumentals dels que veuen amenaçada la seva permanència a la poltrona. Sorprèn comprovar com en l'interregne electoral que ara vivim els extremistes s'esforcen a oferir una imatge improbable que són moderats mentre que aquests es treuen la màscara i tornen a ensenyar els ullals del dòberman. Diuen que es deu a la influència d'assessors electorals i experts en màrqueting polític. Doncs seria preferible que s'envoltessin d'intel·lectuals i filòsofs capaços d'ensenyar-los el camí del sentit comú, l'alteritat de les seves idees i el dubte raonable sobre les seves conviccions. Potser així serien capaços de rebatre aquella màxima terrible amb què Cioran descriu els nostres compatriotes: “Incapaços d'acoblar-se al ritme de la civilització, clericoidals o anarquistes no podrien renunciar a la seva inactualitat”. Encara estem a temps de conjurar aquesta maledicció. N’hi hauria prou amb demostrar que el blasmat règim del 1978 no va ser un parèntesi en el nostre esdevenir sinó un triomf inequívoc que ens va recuperar per a la història, de la qual els setciències de tota mena tornen a amenaçar a expulsar-nos.

Juan Luis Cebrián és president d'EL PAÍS i membre de la Reial Acadèmia Espanyola.