Selecciona Edició
Connecta’t

Un segon origen per a l’encara desconegut Manuel de Pedrolo

El prolífic autor, dels més venuts de les lletres catalanes, continua sense ser valorat 25 anys després de la seva mort

Manuel de Pedrolo, a casa seva, en una imatge del 1984.
Manuel de Pedrolo, a casa seva, en una imatge del 1984.

“El cas Pedrolo és a part”, va sentenciar el lapidari, però precís, Joan Fuster. Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) és l'autor de Mecanoscrit del segon origen (1974), el llibre més venut d'Edicions 62 (ronda els 900.000 exemplars) i el segon de tota la història de la literatura catalana (després de La plaça del diamant, de Rodoreda); renovador escriptor dels més llegits i dels més prolífics que han donat mai les nostres lletres amb 120 títols de tots els gèneres imaginables, dels quals es venen uns 10.000 exemplars a l'any i, almenys quatre, corretegen incansables entre les lectures escolars. Però ni tot això, ni el fet de tenir un valor polític avui a l'alça com haver-se mostrat un sobiranista insubornable quan gairebé no ho era ningú el 1985, li permeten un reconeixement inqüestionable en el cànon 25 anys després de la seva mort. Es compleixen avui, sense commemoracions notables i la sensació si no d'oblit sí de displicent silenci i solitud, una mica com al seu enterrament: hi va assistir la seva dona, Josefina Fabregat, la seva filla, Adelais, i un amic que va arribar tard, el col·lega Joaquim Carbó. Ningú més.

Pedrolo va ser un lluitador contra corrent tota la vida, incòmode de pertànyer, per branca paterna, a una arruïnada noblesa terratinent amb castell a l'aspra Segarra. “Aquell origen li dolia: fins als anys seixanta, el seu pare tenia el títol de Senyor de l'Aranyó, però ell en va prescindir sempre, bromejava amb el De del seu cognom i mai va oblidar les servituds del pentinat o del vestir, amb llacet al coll per corbata inclòs, que li imposaven per anar a escola”, recorda Xavier Garcia, estudiós i potencial biògraf de Pedrolo.

Es va buscar totes les causes per ser rebel: es va afiliar a la CNT per participar en la Guerra Civil i el 1946 es va casar, malgrat una classista oposició familiar que es va traduir en un festeig de set anys, amb una teixidora de família obrera de Sants. Ella va ser qui li va donar l'impuls perquè es destapés com a escriptor, empenta notable vista amb els anys: unes 20.000 pàgines només de novel·les, 400 contes, poemaris per a 22 llibres, 19 obres de teatre, 250 articles…

Es venen almenys 10.000 exemplars a l’any dels llibres de l’escriptor 

Nascut com a poeta el 1949 (Ésser en el món), va saltar aviat a la narrativa (El premi literari i altres contes, del 1953), però l'erma editorial i la censura expliquen les dificultats de visibilitat de qui tenia al cap ser escriptor professional, afany que la Guerra Civil va retardar amb notable trauma però que va causar (això i fugir de la poblada ombra familiar) que anés a viure a Barcelona. La trajectòria era prometedora: el crític Rafael Tasis deia d'ell, fins i tot abans que hagués publicat res, que era “el més important novel·lista que s'ha donat a Catalunya després de Narcís Oller”.

La recerca d’una biblioteca ideal per entrar en el cànon

C.G.

Hi ha un consens tàcit en el fet que la diversitat de gèneres que va abordar Manuel de Pedrolo ha llastrat el seu reconeixement. L'editor Jordi Cornudella afegeix com a segon pecat la producció excessiva: “La seva obra és massa multiforme i molt marcada per les provatures però també aclaparadorament immensa”, resumeix. Per això creu que faltaria avui “un procés d'acotació i posar-se d'acord a escollir mitja dotzena de les seves obres i fixar-les d'alguna manera perquè Pedrolo és un fabulador magnífic, amb una capacitat d'invenció notable, un narrador que t'atrapa i no et deixa respirar, gens filigranista per a un lector contemplatiu: escriu per a un compromès amb la lectura; i això s'ha de saber més”. “Sens dubte, ser tan prolífic l'ha perjudicat en l'àmbit acadèmic”, afirma l'estudiós Xavier Garcia. La intersecció entre els dos experts ja apuntaria una bibliografia indispensable per al Pedrolo narrador: Cendra per Martina (1965); Totes els bèsties de càrrega (1967); M’enterro en els fonaments (1967)… Joan Fuster parlava de Domicili provisional (1956) com a “obra mestra”. Això per no citar la sèrie Temps obert (1963-1980), 12 novel·les protagonitzades per un mateix personatge, Daniel Bastida, que en cada títol viu de manera diferent les conseqüències d'un bombardeig al barceloní barri de Gràcia durant la Guerra Civil. A l'Espai Pedrolo, que des de fa un any va obrir la fundació de l'escriptor al també castell segarrenc de Concabella, es guarden més d'un miler de fitxes d'aquest corpus, amb 940 personatges diferents. Pur Pedrolo.

Va escriure com un posseït i va traduir. La vida que feia hi ajudava: treballava fins a les dues de la tarda en qualsevol cosa (corrector editorial, informes comercials per a una agència de detectius, venedor de fruita…), menjava ràpid i es tancava a llegir fins a quatre llibres alhora (la seva biblioteca va acabar amb 11.000 volums) o a escriure. No viatjava, no tenia vida social… “D'una banda hi havia la seva grafomania: només desitjava escriure i viure –no sense reticències va acceptar tenir una filla–; i després hi havia la part ideològica: buscava una solució de continuïtat per a una tradició trencada com era la literatura catalana, per això va escriure de tot el que creia que faltava: novel·la eròtica, policíaca, de ciència-ficció…”, enumera Garcia.

“Pedrolo escrivia el que escrivia per fer tasques de suplència; ‘A Catalunya li falta això? Doncs ho faig jo’; però en el cas de la novel·la negra és evident que ho feia perquè li agradava; per això el 1963 es va posar a dirigir la col·lecció La Cua de Palla”, fixa Jordi Cornudella, editor de Grup 62, que té part de l'obra de Pedrolo al seu catàleg, amb sis títols vius. Així sembla desprendre's de la seva actitud: aviat va abandonar la poesia perquè “era massa pura pel que volia i va passar a la narrativa perquè creia que era el que es necessitava i va tornar a la poesia quan va estar consolidada”, manté Garcia. Va fer el mateix amb l'art dramàtic: gran dominador dels diàlegs, era un avançat del teatre de l'absurd, amb obres com Homes i NO (1957), àrea que també va abandonar quan van quallar veus com les de Josep Maria Benet i Jornet o Jordi Teixidor.

El resultat és una obra molt extensa i, esclar, irregular, “poc o molt admirable”, resumeix el ladí Fuster. La incomunicació, la solitud, la guerra dels sexes i el contrasentit de la vida són, amb l'existencialisme de la seva poesia, el fil d'una obra que va tenir notables detractors (“en les cartes entre Rodoreda i Joan Sales, és apunyalat cada tres pàgines”, recorda Cornudella); Fuster afirma que l'impuls de la seva inventiva compensa “deficiències d'estil”, plantejaments i “excessos discursius” de les seves obres) però que és molt apreciada per autors dels setanta com Jordi Coca i els que van formar el col·lectiu Ofèlia Dracs (Pep Albanell, Jaume Fuster…) per les seves aportacions narratives dominants a l'altra banda dels Pirineus.

Malgrat que el 1979 va rebre el Premi d’Honor dels Lletres Catalanes, als vuitanta Pedrolo va començar a quedar-se a la cuneta, encara que ja era un autor de cert èxit popular. “És ignorat en una societat segrestada i als seus diaris reflecteix la seva sensació de fracàs; però ell també buscava la solitud i la família també el va segrestar”, creu Garcia. “El va perjudicar un model de llengua encotillat de postguerra quan ja estava de moda un estil més Quim Monzó i l'èxit enlluernador del Mecanoscrit…, encasellat com a literatura juvenil i de gènere”, sosté Cornudella.

Una adaptació al cinema de Bigas Luna i Carles Porta d'aquella obra que s'estrenarà al Festival de Sitges i La nostra mort de cada dia (1958) al Teatre Nacional de Catalunya són dels escassos vestigis dels 25 anys de la mort de l'escriptor. Els aires sobiranistes de la Catalunya actual poden ajudar a ressituar a primera línia Pedrolo? “Que ara se'l reivindiqui més no vol dir que se l'estigui llegint més; que fos sobiranista no el fa un escriptor més bo o més dolent”, pensa Cornudella. Tan iconoclasta com el seu estudiat escriptor, Garcia –incansable: avui presenta a Barcelona el seu llibre sobre la correspondència entre Joan Oliver i Joaquim Molas (Pagès editors) a l'Institut d'Estudis Catalans– creu que “Pedrolo no està oblidat: ho demostren les seves vendes, ho estan més autors com Montserrat Roig; d'altra banda, que se'l vulgui apropiar el sobiranisme em fa pànic: Pedrolo no té un corpus ideològic, tot el seu discurs en aquesta línia està en el seu periodisme, on sí que treu draps bruts dels Borbons i el Papa; això està en, per exemple, Els elefants són contagiosos (1974)… Em fa por que el converteixin en una mena de Josep Maria Folch i Torres: molt popular per tradicions, pàtria i tal però que no el llegeixi ningú”. Com resumia Maria Aurèlia Capmany, el 1989: “Manuel de Pedrolo, sempre per conèixer”.