Selecciona Edició
Connecta’t
Entrevista | Juan José López Burniol

“Barcelona ha deixat de ser comercial i industrial per ser una ciutat objecte”

El notari col·labora amb institucions com La Caixa o el Cercle d’Economia

Després de 45 anys d’ofici el notari López Burniol s’ha jubilat.
Després de 45 anys d’ofici el notari López Burniol s’ha jubilat.

El notari Juan José López Burniol (Alcanar, 1945) s’ha jubilat aquest any després de 45 anys d’ofici, durant 38 dels quals ha exercit a Barcelona. “En els darrers anys ja havia reduït la meva activitat”, diu López Burniol, que tot i així té una agenda intensa arran de les col·laboracions amb mitjans i l’activitat en institucions com La Caixa o el Cercle d’Economia. López Burniol defensa que el notari fa una “funció elemental”.

P. Per què?

R. El notari dóna seguretat jurídica, cosa que és cabdal. Perquè hi hagi progrés econòmic hi ha d’haver mercat, però perquè hi pugui haver mercat hi ha d’haver seguretat jurídica. El notariat també és un mecanisme d’intervenció en el mercat en mans de l’Estat. El sistema és vist amb enorme desfavor pel liberalisme més extremat, però no pels qui defensen que hi ha d’haver mercat, però regulat.

P. Assumeix alguna part de la responsabilitat de la crisi?

R. Les entitats financeres, no totes, han concedit préstecs basant-se només en la garantia hipotecària. En una situació de crisi, s’executen hipoteques de manera simultània. Com que les valoracions dels béns baixen i no compleixen la funció de garantia, s’hauria d’haver prestat d’acord amb la capacitat de retorn de l’acreditat. No defujo la pregunta. La responsabilitat és del notari? En absolut. Accepto que a algun notari, no a tots, se li pugui dir que potser ha llegit l’escriptura massa de pressa o bé que no l’ha explicat. La lectura no és mecànica, ha de ser una comunicació íntegra del contingut de l’escriptura en funció de la capacitat i de la formació del que escolta.

P. Arran de la crisi s’han destapat moltes clàusules abusives als contractes hipotecaris...

“A les darreres eleccions s’ha produït una revolució democràtica”

R. Sí. S’han comunicat les clàusules sòl? És clar que s’han comunicat. Ara cal abordar qüestions de futur. Per exemple, es podria establir que la taxació que fan les entitats financeres sigui vinculant: si el valor és de 175, en cas d’execució 175 estan pagats. Com? Per la doctrina dels propis actes: ningú pot anar en contra dels seus propis actes.

P. Com ha vist que evolucionava la vida dels ciutadans des de la talaia que li ha permès l’ofici?

R. Sóc fill de notari i he vist el canvi primer a través de la notaria del meu pare. El meu pare, als anys cinquanta, exercia a Ripoll. L’organització econòmica llavors era encara la tradicional, de cases pairals que es transmetien a l’hereu i la resta cobrava la legítima. A partir d’un moment, els membres d’un matrimoni ja no fan hereus els fills, sinó l’un a l’altre.

L’ofici d’autenticar

Juan José López Burniol recorda que, quan el seu pare era notari, al poble no hi havia advocat. “Feia tasca d’assessorament”, recorda. A mesura que es van anar incorporant més notaris a l’ofici, la seva funció principal va passar a ser “l’autenticació” de contractes i documents. L’aprovació de la llei de propietat horitzontal va disparar la feina dels professionals. “Si a l’any feien 400 contractes, en van passar a fer mil”, recorda. La bombolla immobiliària va fer que es disparés el nombre de notaries a Barcelona. I de la mateixa manera, la crisi “en va amortitzar” moltes. “Els oficis, no només el de notari, descansen en la confiança. Si hi ha dedicació i assessorament, te’n surts millor”, adverteix.

López Burniol també albira la societat i la política des de notables institucions barcelonines. Qui mana avui dia al país? “En aquests moments, s’ha de retornar a la política com a forma de limitar el poder dels grans agents econòmics”, diu López Burniol, que creu que el “gran problema” es diu Europa, que al seu parer està governada per institucions en les quals cal més legitimitat democràtica i que estan en mans del veritable país hegemònic.

P. Com es dóna aquest canvi?

R. Es fa per la prolongació de la vida humana. La gent s’adona que viurà molts anys, que els fills potser marxen de casa i que si necessiten vendre’s l’apartament de Calafell per poder tirar fins al final ho han de poder fer sense problemes. Quan jo començo als setanta, hi havia tendència a fer hereus els fills. Deu anys després ja no era així. Hi ha un altre exemple: durant tota la meva vida professional, els matrimonis compraven el pis a meitats cadascun. Fa uns anys que veig que un posa el 70% i l’altre el 30%, o bé el 40% i el 60%. I ho fan des de la primera paga. Es casen amb la idea que el matrimoni és per sempre, però calculen com a possibilitat racional que pugui anar malament. Si han de partir peres ja tenen la propietat en proporció al que cadascun ha aportat. La gent a Espanya i Catalunya és molt intel·ligent, equilibrada i prudent. El material humà d’aquest país és d’alta qualitat. Aguanta molt i pensa moltíssim.

P. La gent deixa menys en herència?

R. Primer, no és veritat que la gent no estalviï. Ho fa i molt, però estalvia en pedres. Segon, la capacitat d’estalvi és petita i les quantitats de diners són molt minses. La gent gasta molts diners en els fills. La legítima ja no té gaire sentit. Un fill ha rebut molt més en vida dels pares que allò que li tocava amb la legítima: en estudis, roba, viatges, capricis... Els pares fan un esforç extraordinari, ja siguin de classe mitjana o popular. Jo sempre els dic que no posin en vida res a nom dels fills, que ho conservin fins al final per si ho necessiten.

P. La vida mercantil també ha canviat?

R. Barcelona ha deixat de ser una ciutat industrial i comercial en el sentit tradicional per ser una ciutat turística, fins i tot una ciutat objecte. Només cal comparar el passeig de Gràcia abans i ara: hem passat de tenir-hi els bancs a botigues de luxe per als turistes que vénen. Avui sí que es nota una certa dinàmica expansiva. Moltes empreses han fet els deures durant la crisi. A banda del deute, el país funciona i la gent aguanta molt. El problema d’aquest país és polític.

P. Però la recuperació no arriba a tothom...

“La legítima ja no té gaire sentit perquè els fills reben molt més en vida dels pares”

R. La gent està cansada. Quan va començar la crisi, el professor Antón Costas em va dir: en una crisi, la qüestió fonamental és qui paga els costos. I des d’un començament els va pagar les classes mitjana i popular arran d’una devaluació interna que va suposar reduir els salaris i les prestacions socials. El primer símptoma van ser els indignats. I Podem són els surfistes que s’enfilen a l’onada. S’ha produït una revolució democràtica, perquè té lloc una renovació parcial de la classe dirigent per la via de les urnes. El resultat de les eleccions és una mostra de la vitalitat del sistema, que té capacitat de regenerar-se. No s’ha acabat el bipartidisme, però sí el turnisme</CF>. De totes maneres, hi ha un problema polític seriós, però es pot encarrilar.

P. Es refereix a l’encaix de Catalunya a Espanya?

R. N’és una manifestació. El problema català no és el problema català, sinó de l’estructura territorial de l’Estat, de repartiment del poder. ¿Espanya s’ha d’articular com una piràmide amb el nucli de poder polític, financer, funcionarial i mediàtic a Madrid o bé com una xarxa? És una lluita de poder de nuclis. És difícil, però no insalvable.

P. Per a un notari, fer les coses dins la legalitat és una línia vermella?

R. Només la llei ens fa a tots lliures i iguals. La llei no és per protegir el gran banquer ni el gran propietari, sinó a tothom. Una de les manifestacions del problema polític que tenim és l’erosió de l’Estat com a sistema jurídic, és a dir, que les lleis i les sentències no es compleixen. Mai no he pensat que la llei sigui un dogma, ha de ser interpretada segons les circumstàncies de temps i de lloc del moment en què ha de ser aplicada. Amb la Constitució hi pot haver una consulta a Catalunya? Sí. Aquests grans temes són polítics, no poden anar als tribunals.

P. I quina és la sortida?

R. Tinc esperança que arribi després de les eleccions espanyoles. El turnisme quedarà ferit de mort i hi haurà noves forces polítiques. Però, primer, caldrà no parlar de culpes ni d’història; segon, parlar de coses concretes: competències i diners; tercer, canviar cromos, transaccionar, no dialogar, sinó tenir esperit de pacte, i quart, que cada part cedeixi alguna part que li toca el voraviu.