_
_
_
_
_

Trencant el sostre de vidre modernista

Un congrés internacional que comença dijous a Barcelona planteja recuperar i descobrir el paper amagat de les dones artistes d’aquest període

José Ángel Montañés
'Retrat femení', de Lluïsa Vidal amb la firma de Ramon Casas.
'Retrat femení', de Lluïsa Vidal amb la firma de Ramon Casas.Col.leció Godia

Lluïsa Vidal és una de les poques dones artistes del Modernisme català reconegudes, però prou que li ha costat. Valorada pel seu “extraordinari talent masculí”, que feia que s’assemblés als seus companys homes, va exposar gairebé cada any a Barcelona i va poder vendre la majoria dels quadres que feia, lluny de l’estereotip femení d’obres amb flors i bodegons. Després de la seva mort el 1918, víctima de la grip espanyola, va caure en l’oblit i moltes de les seves obres van acabar, després d’esborrar-ne la signatura, atribuïdes a altres artistes, tots homes. És el cas del Retrat femení que il·lustra aquest article, de la col·lecció Godia, i Dona amb labor, del Vinseum de Vilafranca del Penedès, signades de forma apòcrifa per Ramon Casas, per vendre-les, sens dubte, a un preu millor.

Un parell d’exposicions, un llibre i haver accedit, des de fa tot just un any, a l’Olimp de la col·lecció permanent del MNAC, han tornat Vidal al lloc que li correspon dins de la pintura modernista catalana, tot i que segueix sent una desconeguda més enllà de les nostres fronteres. “El congrés planteja recuperar i descobrir el paper amagat de les dones artistes d’aquest període”, explica Mireia Freixa, presidenta del Comitè Científic del II Congrés Internacional Coup De Fouet organitzat per l’Oficina de Paisatge Urbà de l’Ajuntament de Barcelona, la Universitat de Barcelona, que en dirigeix la coordinació artística a través del grup Gracmon —que encapçala Freixa—, i la Fundació Catalunya La Pedrera, l’edifici de Gaudí que acull les sessions fins diumenge.

Freixa assegura que, després d’explicar la història a partir de les guerres, i després amb la lluita de classes, ara cal recuperar el paper de col·lectius com el de la dona o el dels nens, tot i que reconeix que l’enfocament de la historiografia és diferent: “Interessa destacar tant el bo com el dolent, perquè de Lluïses Vidal n’hi ha moltes i la història de l’art és la història social d’una època; cal destacar que qualsevol dona artista és tan interessant com qualsevol artista masculí”. El congrés, explica Freixa, tractarà el tema des d’un doble vessant: la dona com a artista creadora, promotora i protagonista, i la dona com a representació estètica i ideal de la feminitat.

L’experta en arquitectura del segle XIX Raquel Lacuesta, que presideix una de les sessions, defensa la necessitat de congressos com el que comença avui, tal com demostra que s’hi hagin presentat més de 40 comunicacions. Per Lacuesta, més enllà del tòpic sobre la prohibició i la repressió de la dona, es tracta més d’un problema “d’interès i de demografia, ja que la dona havia de compatibilitzar el seu interès amb aspectes sociològics com tenir fills o portar una casa”. Per ella, es tracta més de possibilitats econòmiques i no d’un problema de sexes, ja que gairebé totes les dones artistes tenen una situació econòmica bona, com Lluïsa Vidal o una de les seves alumnes, la filla del comte Güell, pintora i música”. El gran problema, explica, és el desconeixement de la situació de l’època, que congressos com aquest poden solucionar en part. Una de les comunicacions parla de quatre exposicions femenines a la Sala Parés entre 1896 i 1900 “i ningú es va esquinçar les vestidures”, assegura.

Retrats de pintors en la col·lecció permanent del MNAC: ( i- d) Antoni Fabrés i Pere Daura, Ismael Smith ( c), Joan Gonzáñez i Lluïsa Vidal.
Retrats de pintors en la col·lecció permanent del MNAC: ( i- d) Antoni Fabrés i Pere Daura, Ismael Smith ( c), Joan Gonzáñez i Lluïsa Vidal.

Per ella, saber quantes dones es dedicaven a les arts plàstiques és realment difícil. “Hi ha dades en les publicacions locals, revistes més o menys temporals, notes de premsa, però en no haver-hi una continuïtat és difícil seguir-los la pista”. Lacuesta també destaca el paper, desconegut, de les dones en el tèxtil: “Són elles les que creen els dissenys i produeixen les blondes i les puntetes, sempre en un àmbit domèstic, facetes que, a poc a poc, comencen a conèixer-se”, prossegueix. Una altra cosa són activitats artístiques que requereixen abandonar l’àmbit domèstic. En aquest sentit, destaca que, malgrat que “no hi havia impediment ni prohibició perquè les dones estudiessin arquitectura a Catalunya, no hi va haver llicenciades fins el 1962”. Una tendència que sembla generalitzada a la resta d’Europa: al congrés només es presenta una comunicació sobre dones arquitectes, finlandeses, de 1887.

Segons Lluís Bosch, de l’Oficina del Paisatge Urbà, responsable de la Ruta del Modernisme i un dels màxims responsables del congrés, són 120 els investigadors inscrits, vinguts d’arreu del món. Després de celebrar-se dues vegades a Barcelona, Bosch no descarta que en properes edicions se celebri en una de les 75 ciutats que formen part de la xarxa de ciutats modernistes de tot el món.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

José Ángel Montañés
Redactor de Cultura de EL PAÍS en Cataluña, donde hace el seguimiento de los temas de Arte y Patrimonio. Es licenciado en Prehistoria e Historia Antigua y diplomado en Restauración de Bienes Culturales y autor de libros como 'El niño secreto de los Dalí', publicado en 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_