Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Un terreny de joc minat

Tot alpinista ha de decidir si assumeix l'exposició als perills objectius de la muntanya: allaus de neu, despreniments de roca, esquerdes, tempestes…

El lloc de la tragèdia al Kirguizistan.
El lloc de la tragèdia al Kirguizistan.

L'any 2000, un despreniment de roques va fer caure de la paret nord de les Grandes Jorasses (Alps) el director de l'Equip Nacional de Joves Alpinistes, Pepe Chaverri, i dos dels seus pupils, David Larrión i Pablo Salas, quan estaven a punt de finalitzar l'ascensió de la via Mc Intyre-Colton. La tragèdia podria haver fet que s'extingís l'equip, creat recentment, però la Federació Espanyola de Muntanya, amb bon criteri, va decidir donar continuïtat a un projecte que avui dia segueix viu i que ha estat liderat, successivament, per part dels millors alpinistes del país: Jordi Corominas, Chiro Sánchez, Simón Elías i Mikel Zabalza. Llavors va quedar clar que l'accident a les Grandes Jorasses no va ser causat per imprudència o temeritat, sinó per un factor que determina la realitat de l'alpinisme: els perills objectius. Aquests perills són diversos, des dels despreniments de roques a les allaus, passant per les esquerdes, les cornises, el trencament de seracs, les tempestes o els vents huracanats. Tot alpinista ha de decidir, en un moment de la seva trajectòria, si accepta conviure amb aquest tipus d'amenaces, en les quals l'acció de l'ésser humà hi té poc a veure. Ser-hi o no ser-hi, no hi ha cap debat més important.

En l'actualitat, diferents federacions autonòmiques de muntanya disposen dels seus propis equips de joves alpinistes amb l'objectiu de dotar-los de les eines tècniques indispensables per escalar en muntanya, així com per formar-los en la gestió del risc que comporta l'alpinisme, que es desenvolupa en un terreny de joc moltes vegades minat.

Pol Rodríguez, Jos Cotrina i Àlex Vicedo, que van morir diumenge després que els sepultés una allau a les muntanyes del Kirguizistan, pertanyien al grup català de tecnificació del FEEC, que fa anys que fa una molt bona tasca en totes les disciplines de muntanya. Tradicionalment, els equips de tecnificació es fixen un projecte final en el qual es poden posar en pràctica tots els coneixements adquirits durant el període formatiu, on s'escala en la nostra geografia i als Alps, abans de fer un salt a muntanyes més remotes d'Àsia o Llatinoamèrica. El coneixement sobre la tipologia i causes que desencadenen les allaus ha crescut molt aquests últims anys, però també és cert que és impossible saber quan hi haurà una allau. Amb els coneixements actuals, es poden assenyalar amb certa normalitat els vessants i orientacions més exposats a les allaus, en funció del moment de la temporada i de la climatologia local, però una vegada sobre el terreny tot es complica molt i el que un dia és segur, l'endemà no ho pot ser. Respecte als perills objectius, l'única manera de no patir la seva amenaça és quedar-se a casa, però l'alpinisme es practica a la muntanya, de forma lliure.