Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Va de confluències

Mas llança la seva fórmula per sumar forces sobiranistes en un moment de reflux electoral de la dreta

Artur Mas va presentar dissabte la voladura de la federació de CiU com una demostració, una prova, que la seva aposta per la independència de Catalunya és total, sense reserves. Això no és teatre, ni tàctica per negociar a la baixa, va venir a dir. Ha estat gairebé com un sacrifici ritual, en el qual la ruptura de Convergència amb la Unió Democràtica de Josep Antoni Duran Lleida compleix la funció de la purificació prèvia al combat, aquell 27 de setembre que concep com una gran cita històrica, el punt d’inflexió entre l'avui del regateig permanent de l'autonomia i el demà de la somiada plenitud sobirana.

Passa, tanmateix, que Mas i el seu partit, Convergència Democràtica, lliuren aquesta batalla política en un mal moment per a les dretes, un moment de reflux. Resulta il·lusori pensar que pugui guanyar-la amb la seva única força, la del lideratge i el partit. El bloc de les esquerres acaba d'imposar-se a les eleccions municipals a Catalunya, amb un marge molt ampli, de 16 punts percentuals. Les quatre forces que el componen han sumat el 52,3%, enfront del 36,4% les dretes. El 16,3% d’ERC, el 17,1% del PSC, l'11,7% d’Iniciativa i els seus aliats i el 7,12% de la CUP sumen bastant més que el 21,4% de CiU, el 7,5% del PP i 7,4% de Ciutadans. Mas pot argumentar, amb raó, que CiU va ser la força més votada i la que va obtenir més regidors. Però la tendència general de l'electorat és la que és.

Les eleccions municipals han reforçat, a més, una dinàmica que s’ha anat forjant des de fa uns anys: la utilitat de la confluència electoral de partits i organitzacions progressistes afins que, malgrat mantenir les seves diferències, comparteixen alguns grans objectius de regeneració democràtica i justícia social. El fet que les alcaldies de Madrid, Barcelona, València, Saragossa i la Corunya hagin estat guanyades per candidatures d'esquerres molt plurals articulades sobre una aliança de partits i moviments socials apareix com un reflex d'un moviment de fons, una demanda de protagonisme social. Aquesta dinàmica ha estat la guanyadora de CiU i el PP a Catalunya, la que ha arrabassat a Mas el trofeu més gros, l'alcaldia de Barcelona, l'alt valor polític i simbòlic de la qual havia estat reconegut pel mateix Mas durant la campanya electoral.

Artur Mas sembla haver-ho entès i cerca també la fórmula per a una gran confluència d'independentistes. En va proposar una al novembre, en forma de coalició de partits, dirigida sobretot a Esquerra Republicana. La van rebutjar. El dissabte, a la conferència dictada a Molins de Rei, va proposar-ne una altra no ja amb partits, sinó amb les organitzacions i entitats que impulsen i animen la campanya independentista des de 2010, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. La va denominar la llista electoral amb el president. Però no sembla massa viable. Entre altres coses, perquè entra en competència amb l'oferta per a una altra confluència d'independentistes llançada per Esquerra Republicana. L’Aliança per la República Catalana plantejada també la setmana passada per Oriol Junqueras no s'ofereix estrictament com una plataforma electoral, però també ho és en part, ja que resulta obvi que aspira a aglutinar els sectors sorgits del PSC que Esquerra ja va acollir en les eleccions europees i municipals, els que puguin desentendre's d’ICV si els ecosocialistes mantenen el seu rebuig a alinear-se com a independentistes i les entitats com ANC i Òmnium.

La competència entre aquestes tres opcions contribueix ara mateix a configurar un escenari molt obert si el president Mas avança al 27 de setembre la convocatòria de les eleccions al Parlament català, com sembla decidit a fer. Convergència i Esquerra pugnen per la direcció i l'hegemonia del bloc independentista, en el qual tots dos aspiren a convertir-se en el sol al voltant del qual giren els planetes del sobiranisme. Iniciativa i Podem volen reeditar per a les eleccions al Parlament la fórmula que els ha permès arrabassar a la dreta l'alcaldia de Barcelona. Aspiren també a consolidar-se com la gran alternativa d'esquerres, a invertir la posició respecte al partit socialista, com ha passat a l’Ajuntament de la capital catalana i a d’altres. Mas és conscient del potencial d'aquesta aposta i per això hi dispara en contra. El 27-S serà o no un plebiscit sobre la independència en funció que segueixi més o menys viva i activa la voluntat de castigar a les urnes les polítiques d'ajust econòmic que Convergència i el PP han protagonitzat i que es va manifestar ja en les eleccions municipals.