Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Unió: campi qui pugui!

Els nous rebels independentistes d'UDC van ajudar Duran a derrotar els secessionistes d'El Matí. La insubordinació a deshora sempre és sospitosa

Quan el vaixell d'Unió s'enfonsa, els primers a fugir són els que s'autoanomenen independentistes. Sembla que encara queden independentistes dins d'Unió, però quines són les seves credencials? Què van fer els que ara, quan queden poques setmanes per convocar unes eleccions, diuen que formen part del “sector independentista”, quan fa ja uns anys Unió va depurar el sector crític sobiranista d'El Matí? Per què van evitar utilitzar la paraula independència en el passat 25è Congrés de 2012 i van menystenir la candidatura de Vila d’Abadal, que es va mostrar sense embuts partidari d'una Catalunya independent?

Mentre Duran exercia de lobbista a Madrid, les crítiques del líder contràries a l'independentisme deixaven indiferents els actuals  independentistes 

Mentre Duran exercia de lobbista a temps complet a Madrid i la seva ombra d'animal polític acollia tots els quadres del partit, les crítiques del líder en contra de l'independentisme deixaven absolutament indiferents els actuals independentistes impetuosos d'Unió. En canvi, quan a Duran li queden pocs telediaris (i menys telenotícies), aquells que van ser incapaços de denunciar públicament la seva estratègia de fer la guitza a l'independentisme ara fugen d'ell cames ajudeu-me. Quan falten tres mesos per a les eleccions i amb el crit de "campi qui pugui!" els nous independentistes democristians abandonen un líder que va acumulant zeros a l'esquerra i abracen apassionadament un president Mas que encara cotitza al mercat electoral, tot i que en el seu moment robés el delfinat a Duran.

El col·lectiu El Matí, que va organitzar per al 23è Congrés d'Unió de 2004 una candidatura alternativa a Duran liderada per Vicenç Pedret, va denunciar els pactes entre CiU i PP, la falta de democràcia interna i ja va apostar per una Catalunya sobirana. Cinc anys més tard, el 2009, es va dissoldre com a corrent interna en comprovar que les seves tesis no avançaven en el si del partit i es va convertir en una associació, presidida per l'exdiputat Carles Puigdomènech, per donar suport, des de fora i transversalment, a iniciatives favorables a la plena sobirania de Catalunya. Finalment, a finals de 2012 i després de comprovar per enèsima vegada la repulsa de les tesis independentistes en l'últim congrés, els membres d'El Matí van decidir abandonar el partit quan van sentir “una insuportable contradicció permanent”. Els quadres d'Unió que ara s'han transformat sobtadament en defensors de l'independentisme van ser actius col·laboradors de Duran per depurar aquells que, sense fer càlculs electoralistes, els van precedir.

El col·lectiu El Matí, que va organitzar per al 23è Congrés d'Unió una candidatura alternativa a Duran , va denunciar els pactes entre CiU i PP i la falta de democràcia interna 

Una altra víctima dels actuals dirigents d'Unió conversos a l'independentisme va ser Josep Maria Vila d’Abadal. Al congrés de maig de 2012 el que va ser alcalde de Vic va presentar una candidatura en la qual es va atrevir a afirmar que “Espanya no pot ser regenerada”, que “l'horitzó confederal ha quedat superat” i que cal donar suport a iniciatives que “des d'una voluntat unitària defensin la independència de Catalunya”. Just el que proclamen ara els dirigents del “sector independentista”, però en aquell Congrés, per sobreviure políticament, van decidir defensar sense fissures la candidatura de Duran, que sostenia, en canvi, “la confederació com un marc idoni per a l'expressió de la nostra sobirania”, “l'estat federal en matèria econòmica, financera i fiscal” i la “viabilitat actual del sistema utilitzat per la Corona d'Aragó fa més de 800 anys”. I quan Duran va criticar sense compassió el que va anomenar “ficció independentista” i va caricaturitzar el debat sobre la independència de Catalunya qualificant-ho de “simplificador”, els que ara llueixen la jaqueta de l'independentisme no el van recriminar en públic i van assentir. Vila d’Abadal també va acabar marxant d'Unió i treballant per a la independència des de fora del partit. Els resultats de la rocambolesca pregunta a la militància d'Unió del 14 de juny va demostrar que Duran ja no controla el partit com abans. Va guanyar l'opció que defensava el líder d'Unió, però per un estret marge de vots.

Els nous independentistes, que van contribuir a derrotar els independentistes d'abans amb pràctiques que vulneraven les regles bàsiques del funcionament democràtic intern dels partits, van patir les conseqüències del monstre que van crear. Els nous rebels independentistes d'Unió no només arriben molt tard, sinó que han estat còmplices d'actituds i comportaments per combatre l'independentisme de dins i de fora d'Unió. La insubordinació a deshora sempre és sospitosa, però encara ho és més quan es produeix a poques setmanes de convocar una eleccions i a pocs dies de l'anunci del president Mas d'una candidatura per al 27-S que pot esborrar del mapa electoral Unió i premiar fidelitats personals. Independentistes o especialistes de l'escapisme polític?

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.