Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un sostre, altres sostres

La nostra societat tendeix a la possessió del sostre, que crea un miratge de seguretat en un món incert. El repte, pensar la ciutat a partir d'altres paràmetres

Ara que l'alcaldessa Ada Colau, amb el seu primer gest, ha deixat clar que la distància entre l'activista i la institució serà curta i que l'habitatge serà un tema central, cal anar a veure Pis pilot al CCCB. L'exposició ha estat ben comentada a EL PAÍS: es tracta d'experiències comparades entre Medellín i Barcelona, dues ciutats que han treballat juntes durant anys en plans de millora urbana. Medellín és com la filla petita del model Barcelona. La visita a l'exposició genera reflexions que vull contrastar amb Josep Bohigas, un dels responsables de la mostra. És un tipus interessant. Arquitecte, fill de qui és, s'ha bolcat en la transformació conceptual de l'habitatge i, per tant, de la seva pròpia professió. Ha trencat motlles abans que la crisi obligués a tothom a reciclar-se. Es mou a l'entorn d'Ada Colau i de la persona designada per pilotar el tema, Josep Maria Montaner, home també lúcid i de profunda trajectòria. Noms que són garantia.

El repte és pensar la ciutat a partir de paràmetres que són generacionals i circumstancials al mateix temps. Som presoners d'un sistema que exclou

Li dic a Bohigas: el problema rau en una paraula, possessió. Se sorprèn. De fet, l'exposició mostra, en una llarga sèrie de cubicles, alternatives diverses a la possessió de l'habitatge, establertes amb diferents graus d'aquiescència legal. Es pot tenir sostre de mil maneres, però la nostra societat tendeix a la possessió, que dóna un miratge de seguretat en un món incert. Recordo que fins i tot Carme Trilla, que va gestionar el tema des dels despatxos del tripartit, aposta per la propietat com a factor de cohesió. Sí, accepta Bohigas, ella pensa que els propietaris tendeixen a cuidar millor l'entorn. I em diu una cosa il·luminada: “Hem passat molts anys articulant la ciutat des de l'espai públic. Ara comencem a pensar la ciutat des de la casa i qui l'ocupa, i llavors resulta que la manera d'ocupar l'espai públic és diferent”. La revolució comença al menjador de casa.

El repte és pensar la ciutat a partir de paràmetres que són generacionals i circumstancials al mateix temps. Som presoners d'un sistema que exclou. Gastem molts diners en la reinclusió, quan el més lògic seria un sistema equilibrat en què cadascú pogués fer-se càrrec de si mateix. Però el sistema no té lògica. Avui els desnonaments de Barcelona són majoritàriament de lloguers impagats, o sigui que hi ha dues víctimes per cada cas, perquè també existeix la vídua pendent d'una renda que no arriba. Mentre, la ciutat creix i devora els seus fills. “De vegades la millora, empitjora”, adverteix Bohigas: invertir en un barri desferma una pujada general de preus, fa cruixir les estructures socials. Està passant —ho assenyala l'exposició— a Sant Andreu: al final, arriben els turistes i rematen la tasca. “Medellín està en el punt en què pot començar a morir d'èxit, a seguir el camí de Barcelona. Per això vam voler posar-la enmig de la reflexió”, diu el meu interlocutor.

La segona conclusió és que la classe mitjana, cada vegada més invisible, és la que està aportant la reflexió, però la beneficiària és la classe treballadora, la que ha estat espoliada de recursos propis. El veritable motor de canvi està en la combinació de la necessitat dels de baix i la capacitat d'innovació dels del mig. Bohigas somriu: la classe mitjana està deixant d'existir, afirma. Despatxos d'arquitectes joves tancats, exilis laborals, precarietat i intempèrie, per què no pensem altres camins? Al pati del CCCB hi ha una caseta que hi posa Arquitectes de Capçalera. Hi fan projectes gratuïts de rehabilitació domèstica per a gent del Raval. Reconvertir el treball en generositat i en tot cas cobrar per pensar, si pot ser des de l'acadèmia o des de prop del poder. És la classe mitjana que Hillary Clinton ha promès protegir.

La classe mitjana, cada vegada més invisible, és la que està aportant la reflexió, però la beneficiària és la classe treballadora, la que ha estat espoliada de recursos propis

Bohigas insisteix que, en un procés de canvi, imaginar és apoderar. “La clau és al vincle. El vincle és creatiu”, proposa. Vol dir compartir, compartir també els espais. “No hi ha una solució única, perquè no hi ha una demanda única”, diu. El futur és flexibilitat. L'exposició demostra que l'Ajuntament gasta molts diners a facultar l'accés convencional a l'habitatge convencional, i potser cal inventar solucions. Les dóna la mostra, una després de l'altra, sorprenents i senzilles. Canviar conceptes, doncs, deixar de banda les possessions. “I salvar el planeta”, rebla Bohigas. Té prop de cinquanta anys. No ha pagat ni paga cap hipoteca.

Patricia Gabancho és escriptora.