Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

La decisió és política

La cimera europea ha de decidir sobre Grècia pensant en tota l'eurozona

La cimera dels caps de Govern de l'Eurogrup ha de decidir avui sobre el greu problema de Grècia. En realitat ha de fer-ho sobre una cosa més decisiva: la pervivència de la moneda única com a projecte sòlid, creïble pels mercats i irreversible, que descarti qualsevol abandó. En decidir sobre la pròrroga del segon rescat, els Dinou (inclosa Grècia) han d'anteposar els interessos globals, polítics, sobre els relatius a un dels seus membres. Qualsevol conclusió que enforteixi l'estabilitat de l'eurozona serà positiva; qualsevol gest que l'erosioni, fragmenti o desacrediti contribuirà al fracàs.

El fet que els primers ministres hagin de prendre decisions polítiques no significa que concordin amb la pretensió del Govern de Siryza d'arxivar les normes de l'eurozona, conculcar els interessos dels creditors i endossar les seves reivindicacions, òrfenes de les necessàries contrapartides. No es tracta que la política contrariï l'economia, sinó que la dirigeixi. Els Dinou estan obligats a filar prim. Han de trobar la intersecció política entre tres exigències. Primera, honrar l'esforç solidari dels ciutadans dels països creditors, preservant els seus interessos. Segona, mantenir el principi de consolidació de les finances públiques sobre el qual s'assenta la moneda única, però sota l'òptica flexible iniciada amb la relectura suavitzadora del Pacte d'Estabilitat en un sentit més favorable a l'estímul fiscal, al creixement i a l'ocupació. I tercera, sintonitzar amb la ciutadania grega, per evitar humiliar els qui la crisi, i algunes de les receptes d'austeritat practicades per intentar canalitzar-la, han tractat pitjor. Ara bé, enfilar complicitats amb els conciutadans grecs no implica acoquinar-se davant els insults dels seus representants, a qui convé una elegant lliçó de maneres.

Les decisions han de ser d'inspiració política —amb majúscula—, si bé instrumentades a través de l'economia. Perquè aquesta dualitat és també la que està en la gènesi de la moneda única. L'euro va néixer com a resposta a les turbulències financeres històricament importades dels EUA per Europa, com a solució a tres fracassos: el del sistema de paritats semifixes de Bretton Woods, el de la serp monetària pròpia i el del primer Sistema Monetari Europeu. Però també com a cristal·lització de la voluntat política d'ampliar l'autonomia financera europea, coronar el mercat interior i aprofundir el projecte comunitari. Voluntat política i necessitat econòmica són, doncs, dues cares de la mateixa moneda. I qui menysvalori qualsevol d'ambdues no podrà estar a l'altura de les circumstàncies.

Perquè imperi aquella òptica —obstinació hercúlia després de cinc mesos d'agudes tensions—, Atenes ha de deixar d'ofendre els qui poden salvar la seva gent de l'abisme econòmic i comprometre's seriosament en reformes àrdues. I els seus 18 socis han d'ampliar el focus: no n'hi ha prou de flexibilitzar les seves exigències com a creditors; convé que elevin el creixement de Grècia (i, per tant, la inversió en aquest país) com a primera prioritat: perquè el primer estrangulament de l'economia grega no ve, contra el que molts creuen, del seu deute, sinó del seu creixement insuficient; de la seva crònica manca de dinamisme econòmic.