Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA

L’autogol d’Artur Mas, o el president traient-se un ull

El llenguatge del futbol es consolida, cada cop més, com un marc comú de referències i significats

Artur Mas, president de Catalunya.
Artur Mas, president de Catalunya. EL PAÍS

Aficionats com som, tots dos, al llenguatge del futbol, fa poc vaig poder intercanviar algunes impressions amb l’escriptor Ramon Solsona de com el llenguatge del futbol, avui dia, s’ha convertit en tot un marc de referència en el qual cenyim les nostres passions, anhels, aspiracions i temors. Una llengua necessita regenerar-se constantment a través del lèxic i la fraseologia (no en fonètica, morfologia i sintaxi, on els canvis són més lents i no sempre responen a trajectòries naturals), els quals, sovint, pouen en l’àmbit social, econòmic i comunicativament dominant per buscar en els seus ingredients les maneres de coure nous significats. Cal seguir fent bullir l’olla.

Antany aquest marc de referència l’havien fet altres àmbits, els quals, tot i que la forma de vida que revelen ja ha reculat, s’han fet perennes en la seva fixació en la llengua, com si aquesta fos una mena de núvol al qual hem anat pujant tot d’expressions que seguim emprant. N’hi ha de quan l’agricultura i els seus treballs dominaven la civilització, com arribar i moldre, dels temps en què es duia el gra al molí, on sovint calia esperar torn per fer farina fina, o bé ser més dolent que una pedregada, i no cal dir les prevencions que suscitava el mal temps per a la collita. La indústria del tèxtil, dominant a Catalunya fins al segle XX, també ha fet forat, com quan en un treball de precisió diem que cal filar prim, o bé, si emprenem alguna mena de tasca, encara posem fil a l’agulla.

En aquest paper sempre ha tingut un lloc destacat l’Església, ja que són una bona pila les dites que han cristal·litzat mercès al pes que la religió ha tingut durant segles en la recció de l’educació moral col·lectiva. Un mateix gest com és persignar-se pot aparèixer tant per expressar incredulitat (fer-se’n creus) com equivocació (treure’s un ull pensant senyar-se; ja és mala sort), i són abundoses les expressions en què el nom de Déu és emprat clarament en va, malgrat el risc de blasfèmia: Déu n’hi do, si Déu vol, Déu t’escolti, i és clar, tot un camp escatològic que aquí ometrem.

Una d’aquestes expressions és un bon exemple de caiguda en desús i del relleu que protagonitza el llenguatge del futbol com a font de referents comuns que tots compartim. Si abans, d’una parella d’enamorats que cedien a les temptacions i acabaven jaient i concebent —i, en conseqüència, els costums obligaven que s’havien de casar—, en dèiem que feien Pasqua abans de Rams, ara el risc que la gent no ens entengui (“Pasqua abans de què?”) ha fet que encunyem un claríssim i inequívoc casar-se de penal, molt menys eufemístic (aquest casar-se no és gens figurat) però amb metàfora futbolera del tret precís, únic, infal·lible, que comporta la pena màxima.

N’hi ha més, d’aquestes expressions en la llengua general. Tot d’una podem trobar-nos fora de joc en una facècia imprevista, i algú pot llançar pilotes fora com quan abans es fugia d’estudi. En Ramon me’n comentava una altra que s’utilitza per marcar diferències, com quan diem d’algú que juga una altra lliga, i a tothom li poden fer un gol, per exemple a la feina. Però és en la política on el recurs a l’esport de la pilota està guanyant més adeptes, conscients els polítics, o això sembla, que si hi ha un llenguatge universal no és precisament el seu. Un candidat a unes eleccions pot guanyar per golejada, i no són poques les entrades que proporciona Google quan hi escrius senzillament catenaccio i Rajoy, les qual sempre identifiquen el sistema defensiu ideat per Helenio Herrera amb l’immobilisme del president del plasma. El periodista Jordi Évole, per exemple, en dóna una mostra: “Rajoy practica el catenaccio, no juga a l’atac”.

Ara Artur Mas ha recorregut, ell també, al lèxic futbolístic per anticipar un possible fracàs del procés sobiranista a través del terme autogol, pronunciat en un debat muntat per Vilaweb, alertant dels riscos que el gol del rival no sigui una xilena, ni un escorpí, ni una vaselina o un vistós toc d’esperó, sinó un humiliant gol en pròpia porta marcat per un defensot maldestre. Però el recurs no és nou, el terme autogol ja havia tret el cap en les aspiracions d’autogovern, sobretot durant l’elaboració de l’últim Estatut, tal com mostra altre cop Google. Ho veus, amb un terme en tenim prou per entendre’ns, no calen més circumloquis ni recórrer a altres referents, ja pretèrits. No m’imagino el president dient: “Ei, alerta, que encara ens traurem un ull pensant senyar-nos”.