Duran Duran, el raconet nostàlgic del Sónar

El grup es va retre un homenatge reconquerint llorers avui una mica pansits

Concert de Duran Duran al Sónar.
Concert de Duran Duran al Sónar.

Els records. En un festival que mira al futur també hi ha moments per al passat, per evocar-lo amb tendresa i nostàlgia. D'això se'n van encarregar Duran Duran en l'obertura de l'última nit del festival, aplegant davant del seu escenari una concurrència amb edat per tenir records. Malgrat que el grup està preparant material nou que segons asseguren vol sonar contemporani, bona part del seu repertori va ser un passeig pels seus hits, precisament els ressorts de la memòria. Ells van ser els protagonistes de l'inici del comiat de l'actual edició del festival, que segons dades oficials ha rebut unes 119.000 visites en total, a les quals cal sumar les 200.000 persones que es calculen l'han seguit en temps real.

I els qui així ho van fer i els presents al Sónar hi van veure una banda amb molt, moltíssim passat. Els seus membres, amb un Simon LeBon abillat amb un blanc impol·lut, es mantenen en forma i el seu posat no s'ha infringit, tot i que les seves cançons van sonar al Sónar una mica més arrugades que els seus intèrprets. Van començar de traca, amb “The wild boys”, “Hungry like the wolf” i “The reflex”, per rematar en la recta final amb “Dance into the fire” i “Rio” entre d'altres. Pel mig, una continua referència als temps en què no es deia dels membres del grup que es conservaven bé, això sí, referència bastant gastada per un so no adequat per a un grup pop, amb uns greus exagerats i la resta dels instruments, veu inclosa, tènuement audibles. Però la presència de Duran Duran era una picada d'ullet al passat i com a tal cal agafar-s'ho. Res més.

A la tarda, el Sónar, esgotant la seva programació sota el sol, va donar proves de la seva versatilitat, tot i que dos dels seus espectacles més destacables van estar pautats per la cultura popular. Un d'ells va ser l'estupenda i clarivident actuació d'El Niño de Elche secundat per Los Volubles, presentant un espectacle de fusió entre flamenc i electrònica pautat per un accentuat caràcter ideològic. L'altre va ser l'actuació, aquesta, com correspon, a l'aire lliure, de Bomba Estéreo, el grup colombià que fusiona ritmes llatins i electrònics. La tercera pota de la tarda, ja molt més cerebral, la va posar Holly Herndon i el seu espectacle al voltant d'un ordinador, font dels seus sons i punt de partida i en molts casos d'arribada de la seva proposta. Una pota més anar a càrrec de Cabo San Roque, inventors de ginys musicals fascinants que reivindiquen la mecànica a la casa del món digital del Sónar.

El Niño de Elche actuant al Sónar.
El Niño de Elche actuant al Sónar.

El d'El Niño de Elche va ser una veritable demostració d'intuïció, mirada intencionada i actitud, pròpia d'uns joves que miren el present i només en veuen un d'erm. Era també la primera vegada que el Sónar incloïa aproximacions d'aquest perfil al flamenc, del qual l'espectacle en prenia els verdiales, un cant de festa, com a referent per barrejar-los amb el concepte de rave, la festa electrònica lliure per antonomàsia. I de llibertat anava l'espectacle, de llibertat ideològica, d'humor, -es va reivindicar en notables ocasions la figura de Guillermo Zapata-, i d'absència de prejudicis a l'hora d'abordar una fusió a priori contra natura. Res més lluny de la realitat, l'espectacle, puntejat per bases "raves" a molts beats per minut, tenia una estètica despentinada i desmanegada que es vinculava amb l'escàs estilisme del públic, l'ànima del qual està en el que es diu i no tant en les pautades i estilitzades formes amb què es diu. En suma, l'estètica era deliberadament descanterada, però és que així es guanyava en intensitat, en identitat i en claredat.

El suport als temes que anaven sorgint del cantant de flamenc i dels seus quatre músics de suport, un d'ells guitarra flamenca, estava en unes projeccions també desgrenyades en les quals s'alternaven Ada Colau, Dolores Ibárruri i la Mare de Déu del Carme, així com el cotxe en què va morir Carrero Blanco, les cèlebres imatges d'Arias Navarro comunicant al país la mort de Franco. Total, un espectacle ideològic ben travat que barrejava festa i pensament, ball i presa de posició, alegria i reivindicació. "No us jugueu el nostre futur, torneu-nos el nostre present”, es va poder llegir en pantalla.

La festa va seguir després amb Bomba Estéreo, una altra forma de tramar el poble amb l'electrònica. Només per sentir en ple Village "mueve tus caderas" ja valia la pena ser-hi, escoltant cúmbies i altres ritmes llatins mesclats amb guitarres africanes i electrònica de ball. Menys ballable va ser Holy Herndon i la seva música d'ordinador, que va començar sorollós per anar guanyant pulsió rítmica a mesura que avançava l'actuació, de la qual potser es podia esperar més sons accidentals propis dels entorns informàtics. Finalment els locals Cabo San Roque van presentar el seu espectacle basat en Tres Tristos Trons, una màquina musical tan mecànica com a fascinant construïda per ells mateixos.