Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

De què riu?

Resulta estrany que els qui en campanya s'han referit en to dramàtic a fets insuportables exhibeixin, després de guanyar les eleccions, un somriure d'orella a orella

Fa anys, amb motiu d'una campanya electoral, Manuel Delgado va escriure un article que va tenir certa repercussió. Es titulava, si no em falla la memòria, De què riuen?, i partia, com imaginareu, de la constatació del somriure radiant que els candidats acostumen a lluir als cartells electorals, per després assenyalar, amb l'agudesa que caracteritza el nostre antropòleg, com n'és d'absurd aquest gest.

M'ha vingut al cap el seu article amb el pas dels dies, tot just acabades les últimes eleccions. Fixeu-vos que dic “acabades” i no “durant”. Perquè el fet que al llarg de la campanya tots els candidats, sense distinció d'ideologies, lluïen el millor dels seus somriures em va semblar completament normal, suposo que perquè vaig tendir a interpretar la seva imatge riallera com una espècie d'educada cortesia cap al possible votant. No obstant això, que aquell mateix somriure, fins i tot ampliat, romangués, setmanes després, al rostre de qui ha obtingut la victòria electoral és el que no ha deixat de cridar la meva atenció.

Me l'ha cridada, ho matiso tot seguit, en determinats casos. No és el mateix, òbviament, que guanyi unes eleccions algú que ha basat la seva campanya en la tesi que les coses van sobre rodes i que, avançant, decidits, per la via de la recuperació, estem deixant enrere bona part dels nostres problemes, que ho faci qui ha apel·lat tot el temps a la desesperació en la qual viu immersa bona part de la població. En el primer cas, es comprendria perfectament que, a més de la sabuda alegria per la victòria obtinguda, el vencedor continués després amb el somriure a la cara, en la mesura en què aquesta victòria comporta, segons al seu parer, la possibilitat que la bonança continuï o que, fins i tot, creixi.

Molts  tenim gravat en la memòria el gest sever amb què els polítics d'aquella tan injuriada transició assumien el poder

En el segon cas, en canvi, l'exultant reacció s'entendria molt menys. Perquè resultaria estrany, en efecte, que qui en els seus missatges de campanya ha reiterat una vegada i una altra, amb to dramàtic i rictus de dolor, la insuportable situació en què es troben tants ciutadans, ara pogués lluir, com és evident que passa, la rialla a la boca, a pesar que la situació d'aquells no ha variat gens.

Encara som molts els que tenim gravat en la retina de la nostra memòria el gest sever, fins i tot greu, amb què els polítics de l'avui tan injuriada transició (de l'anterior monarca, ullerós i desencaixat el dia de la seva proclamació, als primers presidents del govern) assumien el poder. Semblaven reflectir en els seus rostres la consciència del que els esperava, la magnitud de la feina pendent, la quantitat d'expectatives que tants havien dipositat en ells. Potser fingien, no ho sé. Però en tot cas tenien la delicadesa de transmetre a la ciutadania la impressió que l'única cosa que de debò els importava era l'envergadura del que els quedava per fer.

Que Déu em perdoni, però de vegades, en les nits d'insomni, m'assalten foscos pensaments, que em porten a posar en qüestió el que tothom al meu voltant sembla tenir absolutament clar (cosa que fa, dit sigui de pas, que em senti com el borratxo de l'acudit que circulava per l'autopista contra direcció). I durant el son prim dubto de si l'ordre de les raons amb les quals s'ha persuadit un ampli sector de la ciutadania perquè doni suport a determinades propostes és el veritable o, per contra, l'autèntic ordre té el signe contrari. Fins i tot —ho confesso avergonyit, ara que no em llegeix ningú— arribo a especular si els qui tant han insistit que el poder és per ells només un mitjà per ajudar que els desheredats de tot tipus surtin de la seva situació penosa, no s'hauran servit precisament d'aquella permanent invocació al patiment aliè com a mitjà per aconseguir el poder.

Però que els al·ludits no es preocupin gaire pels meus dubtes nocturns: el més probable és que els faltin fonaments (cosa que celebraria, per descomptat). Amb tot, no crec que contribueixi a dissipar-los el fet que, lluny de mostrar-se capficats per la responsabilitat de la tasca històrica que els cau al damunt, alguns d'aquests vencedors vinguin fent exhibició, des del 24-M, d'una felicitat desbordant, d'una eufòria incontinguda. Pel meu gust una mica obscenes, per cert.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.