Ritmes fumats i paraula afilada

A$ap Rocky va obrir el Sónar Nit amb un concert eixordador

A$ap Rocky, estrella del hip-hop, en el concert de divendres al Sónar.
A$ap Rocky, estrella del hip-hop, en el concert de divendres al Sónar.

Cal imaginar la situació i el context: un hangar enorme i fosc amb uns milers de persones expectants. Davant d'elles s'il·lumina un enorme escenari i de la part posterior surten quatre recitadors que saltadors i eufòrics comencen a recitar com si s'hi juguessin la vida. La cridòria que els va saludar va ser automàtica, tan inevitable com que després d'una rima en ve una altra. A$ap Rocky, l'estrella del hip-hop nord-americà i estrella del hip-hop en aquest Sónar, iniciava així el seu concert, el primer important de la nit d'ahir al festival. S'iniciava així la festa que esperava l'apogeu amb Skrillex unes quantes hores més tard.

Però tornant al començament, el públic del festival va poder veure una producció nord-americana certament espectacular. Tres pantalles de vídeo en escena, a les quals calia sumar les dues que l'organització disposa als laterals de l'escenari, il·luminaven amb centelleigs de blanc polar encegador la concurrència. Després hi van projectar imatges urbanes d'espais degradats, una mena d'evocació de l'urbanisme que els ha tocat viure als negres als Estats Units. Sobre l'escenari, els recitadors saltadors, empesos per uns baixos impressionants, pausats, una espècie de bases fumades que deixaven espai per encaixar-hi les frases, de manera que el resultat era un encreuament entre pausa i cridòria. Aquest va ser el to de l'actuació, a la qual es pot recriminar un so general una mica confús i una dinàmica entretallada que no hi va jugar a favor.

A la tarda també hi va haver hip-hop, encara que diferent: femení i anglès. El va encarnar Kate Tempest, una jove poetessa que ha trobat en la paraula més o menys rimada, dita en qualsevol cas amb intenció rítmica, una plataforma d'expressió complementària amb l'escriptura. Al Sónar Hall va fer una actuació excitant marcada per bases electròniques molt greus i lluint una rapidíssima cadència de paraula, fins i tot quan l'espectacle, sense bases en alguns instants, s'apropava a la spoken word, la paraula dita, la declamació. Amb el seu aspecte de públic dret del Sónar, Kate es va situar als antípodes del glamur i de l'orgull de mascle propis del hip-hop més convencional.

Però la tarda no va ser només d'ella, ja que el soroll va prendre carta de naturalesa en un festival que funciona com un àgora del que s'està coent en el món electrònic. Per exemple, fa la sensació que torna l'anonimat dels artistes, algun dels quals fa grans esforços per no ser vist. És el cas, per exemple, de Vessel, és a dir, Seb Gainsborough. Va caldre donar cops de colze fins a la primera fila per comprovar que anava sense samarreta, com un pastiller el dissabte a la matinada. Per fer-ho calia nedar contra corrent d'unes ones de soroll extrem que portaven en suspensió partícules de música industrial. El soroll va viure amb Vessel un dels moments més brillants de la tarda, soroll pautat, organitzat i rítmic que es podia ballar sense que calgués haver ingerit substàncies euforitzants, soroll excitant i vigoritzador en si mateix, soroll que feia sentir viu. I a les pantalles, únic element visible al Hall, projeccions sense parar.

Però com que el Sónar és un festival amb mltes cares, no només va haver-hi soroll, també defensat en la seva actuació al Complex per Rusell Haswell. Per exemple el lirisme ballable de Kiasmos va triomfar al Hall, sens dubte l'escenari estèticament més atractiu del festival, amb aquell aire medieval gràcies als seus cortinatges de vellut vermell que remeten a sumptuoses recepcions cortesanes d'una època sens dubte fosca. Kiasmos són Ólafur Arnalds i Janus Rasmussen, i el seu truc és perfecte: frases de piano que podria signar Ryuichi Sakamoto embolcallades de ritmes techno i presentades amb la parella fent bots darrere dels seus aparells. El contrapunt fosc el van plantejar les imatges projectades darrere d'ells, que no van reclamar foscor sinó feixos de llum disparats des de l'esquena, la qual cosa accentuava l'estampa de summes sacerdots. En canvi, les imatges que es veien damunt seu mostraven un mar negre com contaminat per una marea de petroli, de la mateixa manera que el sol que es ponia darrere de la línia de l'horitzó era un sol malalt, gairebé apagat. Era el que va fer més por de l'actuació, apta per ballar.

També va resultar extremadament líric Owen Pallett, amb el seu bonic violí, la seva bonica veu, les seves boniques cançons i el seu preciosisme, que per moments va semblar tan buit com un ou de Pasqua. La seva actuació al Village, sota un sol que ja queia, va ser una de les més seguides de la tarda, perquè no cal oblidar que el públic del Sónar també té un bon cor.