Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El desafiament a l’hegemonia

Va ser una fantasia la que va crear el miratge de la fi de les ideologies, en realitat, la submissió a una sola ideologia. I és l'enfonsament d'aquesta il·lusió la que ara ens retorna la confrontació ideològica

En un editorial recent, ABC advertia a Rajoy que “al PP només li queda l'opció d'acudir puntualment a la batalla ideològica que han plantejat les esquerres”. Amb raó l'editorialista posa en guàrdia el president: el debat ideològic ha tornat. Després de molts anys de sentir que l'oposició dreta/esquerra ja no tenia sentit, acabem d'assistir a unes eleccions autonòmiques i municipals que han resolt el repartiment del poder per la via d'aliances construïdes sobre les afinitats de dretes i d'esquerres. Amb una sola excepció de relleu, el vot a favor de la investidura de Susana Díaz, Ciutadans s'ha inclinat pel PP sempre que ha estat a les seves mans decidir qui governava i el PSOE ha pactat amb les esquerres alternatives als llocs on era possible desplaçar el PP. A l'hora de la veritat: la dreta amb la dreta i l'esquerra amb l'esquerra.

Torna la ideologia? No, la ideologia no se n'ha anat mai; el que torna és la confrontació ideològica o, si es vol dir d'una altra manera, la lluita per l'hegemonia. La ideologia com a relat de la societat que determina el llenguatge i el discurs, configura la submissió i estableix pautes de conducta no ha estat mai absent. Senzillament, durant uns anys el debat va declinar per la victòria aclaparant d'una part, que va saber anticipar el canvi i va llançar una batalla ideològica devastadora a partir de finals dels anys 70.

Aquesta hegemonia es va consolidar amb l'enfonsament dels sistemes de tipus soviètic, que va donar lloc a l'efímer discurs de la fi de la història i del triomf definitiu del model liberal democràtic. La història va reaparèixer amb estrèpit, a l'antiga Iugoslàvia, a les Torres Bessones, a l'Iraq, a mig món. Però a Europa, la claudicació de la socialdemocràcia, convertida de la mà de Tony Blair en thatcherisme de rostre humà, va mantenir la il·lusió de la superació de les ideologies i en les dues dècades prèvies a la crisi l'economia es va convertir en principi absolut de legitimació política i social, i va completar l'experiment iniciat a l'Alemanya de postguerra. Quan l'economicisme s'imposa, la societat acaba cruixint. Entre el marxisme i el neoliberalisme hi ha un element comú: l'atribució d'un caràcter determinant al factor econòmic que oblida la consciència tràgica de la humanitat i converteix el subjecte en un ésser unidimensional i aïllat.

Aznar va anticipar el retorn de la batalla ideològica, per dotar la dreta espanyola d'un projecte homologable amb la dreta republicana americana

“Ara tots nosaltres som classe mitjana, podem entendre'ns”, deia Tony Blair. Va ser aquesta fantasia la que va crear el miratge de la fi de les ideologies —en realitat, la submissió a una sola ideologia— i és l'enfonsament d'aquesta il·lusió la que ara ens retorna la confrontació ideològica, en un marc caracteritzat per les diverses decantacions del capitalisme, que és més un principi que un sistema. A Espanya, va ser Aznar qui va anticipar el retorn de la batalla ideològica, a fi de dotar la dreta espanyola d'un projecte homologable amb la dreta republicana americana. Mariano Rajoy, seguint el seu exemple, va arribar al poder amb un projecte de restauració conservadora destinat a combatre l'ofensiva ideològica de Zapatero en el terreny dels drets civils. El fracàs de la reforma de la llei de l'avortament va refredar els ànims, però el segell reaccionari ha quedat dipositat en la llei Wert d'Educació i en la llei mordassa.

Rajoy parla sempre en nom de la naturalitat i del sentit comú. Però, com escriu Chantal Mouffe, “el que en un moment donat és considerat com a ordre natural, juntament amb el sentit comú que l'acompanya, és el resultat de pràctiques hegemòniques assentades, d'una objectivitat més profunda”. El que és sentit comú per Rajoy ja no ho és forçosament per tots. Però sense l'hegemonia ideològica l'èxit polític és precari. És per això que Podem posa la lluita per l'hegemonia en primer pla. Avui encara està molt decantada del costat conservador. Però el neguit de certs sectors de poder davant els últims canvis ve perquè donaven per descomptat que l'hegemonia encarnada pel règim bipartidista estava perfectament assentada. De sobte l'han vist qüestionada i per camins encreuats: el social (el poble) i l'identitari (la nació).