Selecciona Edició
Connecta’t

Un imperi fosc i sorollós

Les actuacions de Kate Tempest i Vessel han protagonitzat l’inici de la segona jornada diürna del Sónar

Kate Tempest, durant la seva actuació al Sónar.
Kate Tempest, durant la seva actuació al Sónar.

Segon dia de Sónar diürn i primer en què el soroll es fa present. No només el soroll, sinó també la foscor que sembla voler tornar a amagar els artistes, omesos per la pràctica impossibilitat de veure'ls, això quan estan a l'escenari i no a la taula de mescles, definitivament anònims i il·localitzables. És el Sónar, i el que aquí es veu, o no, es pot interpretar en una clau més àmplia, un reflex de les preocupacions i els anhels dels artistes, que sembla que treballin perquè els fotògrafs es quedin sense feina. No ha estat el cas de Kate Tempest, l'artista que amb permís de l'invisible Vessel ha marcat les primeres hores de la tarda d'avui divendres.

Kate Tempest no s'amaga entre fum i foscor, i potser no ho fa perquè el que ens ensenya és la imatge d'una dona normal, d'aspecte quotidià i als antípodes del glamur. Vestida com un assistent del festival, perfil comú, ha ofert un excitant concert de hip-hop recitat a l'anglesa, proper per moments a l'spoken word i empès per contagioses bases electròniques molt greus, d'aquestes que fan tremolar les vísceres. Escriptora i poeta, Kate disposa de diversos registres per explicar la seva posició crítica davant del món, i tant escriu poesia com en diu sota la pauta del ritme. Al Hall del Sónar ha fet això últim, i, tot i que no tenia una multitud davant seu, sí que ha aconseguit retenir tots aquells que han tret el cap al seu escenari, entre altres coses perquè hi havia uns fons de teclats que funcionaven com a mitjà idoni de suport a la seva emfàtica veu, urgent, llunyana a la dicció paternal o perdonavides d'un recitador masculí.

I parlant d'escenaris, pot ser que el del Hall sigui el més intimidant i per això el de més personalitat. Amb el seu aspecte de saló del tron d'un imperi medieval, amb aquells telons vermells tan de David Lynch, un pensa que d'allà només es pot sortir amb una condemna a la decapitació penjant del coll. I allà, en la seva atmosfera vermellosa, queda patent que malgrat totes les aplicacions del món i tota la tecnologia dissenyada per fer-nos més feliços, i més consumidors, per trobar-se segueix sent el recurs més útil aixecar el braç enarborant un mòbil com els cicerones guien les seves excursions turístiques. És paradoxal que al regne dels aparells digitals alçar la mà continuï resultant útil. I parlant d'utilitat, deu ser per comoditat que el sostenidor femení hagi corregut la mateixa sort que els calçotets de Superman, ja que és una peça que com un submarí ha emergit de les profunditats a la superfície i es porta en molts casos com a peça exterior. Sona a alliberament.

Hall. Lloc idoni per veure, és un dir, l'actuació de Vessel, és a dir, Seb Gainsborough. Foscor total, tanta que per veure que anava amb el tors nu com un maquiner a les 5 del matí calia acostar-se fins a la primera fila. I per fer-ho calia nedar contra corrent d'unes onades de soroll extrem que portaven en suspensió partícules de música industrial. El soroll, tan injuriat en la vida quotidiana, és una de les marques estilístiques del festival, que amb Vessel ha viscut un dels seus moments més brillants de la tarda. Soroll pautat, organitzat i rítmic que es podia ballar sense necessitat d'haver ingerit el contingut d'una farmàcia, soroll excitant i vigoritzador, soroll que feia sentir viu. I a les pantalles, únic element visible al Hall, projeccions desassossegants, com una parella que semblaven siamesos units per les natges, imatges evocadorament porno, amb una mà introduint-se libidinosament a la boca d'una passiva senyoreta que semblava sotmesa, un home planxant una paret… Tot això en un blanc i negre que virava del positiu al negatiu d'una foto.

Però en aquest festival, que en el meridià de la seva programació diürna encara no tenia els lavabos com Waterloo i on en entrar ofereixen propaganda d'actes cada vegada més llunyans, com un festival familiar a Montpeller a l'agost, es passa del cel a l'infern, del blanc al negre sense cambra de descompressió. Exemple, després de Kate Tempest i després d'una altra sessió de soroll, aquest minimalista almenys en l'arrencada de la sessió, a càrrec de Rusell Haswell, podies deixar estovar la sensibilitat amb Owen Pallett, l'arranjador de corda d'Arcade Fire. El salt era excessiu, fins al punt que la música de Pallett, pautada pel seu violí i la seva veu acadèmicament bonica, suposava un contrast excessiu. El públic situat davant del seu escenari s'ha deixat acariciar per la seva música, pop de lirisme desbocat, dolçor per fondre's sota el sol. Això es feia al Sónar esperant la nit, on la foscor ja sembla més natural.