Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Derrotat i abatut

Deuen ser poques les frases de ‘L’edat dels homes’ que no danyen la vista i l’oïda

De les peripècies de l’avi de l’autor amb la División Azul, el lector en sabrà ben poca cosa a L’edat dels homes Ampliar foto
De les peripècies de l’avi de l’autor amb la División Azul, el lector en sabrà ben poca cosa a L’edat dels homes

En un dels episodis d’una novel·la delirant de Jerome K. Jerome, Tres homes en una barca, el narrador recorda els daltabaixos que organitzava l’oncle Podger quan feia una feina domèstica: quan volia penjar un quadre, per exemple, li queia a terra, sortia del marc i, en intentar salvar el vidre, es tallava i tot seguit començava a botar al voltant de la sala, buscant un mocador que no trobava perquè no l’havia tret de l’americana, que tampoc sabia on era perquè s’hi havia assegut a sobre. Una vegada embenat el dit, s’enfilava a una cadira, i amb molts de càlculs feia un senyal a la paret, però de seguida el clau i el martell li queien a terra. Quan els recuperava ja no sabia on havia fet el senyal, i llavors tornava a agafar el regle i tornava a prendre mides, sorprès sempre que el resultat fos ben diferent de l’anterior. Quan acceptava que una vegada o l’altra s’havia equivocat i deixava de rondinar i es posava de debò a la feina, es picava els dits, el clau acabava travessant l’enguixat i mig martell hi anava al darrere mentre ell s’aplanava el nas contra la paret, etcètera, i així successivament fins que moltes hores després “el quadre estava penjat, tort i insegur, mentre metres i metres de paret al voltant del quadre tenien l’aspecte d’haver estat allisats amb un rascle i tothom estava derrotat i abatut”. Quan es llegeix un llibre d’Hèctor Bofill (Badalona, 1973), guanyador del premi Josep Pla 2003 amb L’últim Evangeli i el Joanot Martorell 2014 amb Germans del sud, es té la sensació de veure l’oncle Podger en acció.

En un principi, a L’edat dels homes Bofill hauria de narrar les peripècies del seu avi durant la Guerra Civil, el seu posterior empresonament i, sobretot, les vicissituds viscudes al front rus al costat de l’exèrcit nazi després d’allistar-se a la División Azul. Però ja se sap que, en un principi, a Foc pàl·lid Charles Kinbote també havia de fer l’edició anotada de la poesia de John Shade i acabava traçant de mica en mica un autoretrat hilarant en el qual es revelava d’una manera del tot oposada a com creia ser: el que passa és que la novel·la de Nabokov commovia perquè tot era ficció, i el llibre de Bofill preocupa perquè, malauradament, tot es deu correspondre a la pura realitat. De les aventures del seu avi, el lector no n’arriba a saber gaire cosa —que “la gana el trepanava” i que “va degustar” unes salsitxes que “sempre evocava com l’àpat amb més mal aspecte i a la vegada més exquisit que havia menjat a la seva vida”, que la campanya russa va ser duríssima, i que va sobreviure—, i sí, en canvi, dels tòpics sobre la Història i de la infantil interpretació que Bofill fa de les seves peripècies en el món: l’assistenta social que visita per tractar els problemes de la seva àvia queda torbada per “una inesperada i tal vegada incòmoda atracció” cap a ell; arran d’un viatge a Rússia constata l’evolució d’Europa perquè “l’any 1941 el meu avi anava a aquelles terres a matar i l’any 1994 el seu nét hi anava a fornicar”, i, durant la seva estada a Bayreuth, gràcies a la millora del seu domini de la llengua alemanya —“que, després, amb els anys, sense parlar-la ni llegir-la, acabaria perdent”—, entén els discursos de Hitler, una experiència “que va marcar un abans i un després en la meva relació amb el món germànic”. D’entrada, la presumpció en un llibre no és ni bona ni dolenta —és insignificant—, però tot es complica si es mostra a través d’una prosa que només és una caricatura del que s’entén com a prosa: més enllà del desgavell formal, deuen ser poques les frases de L’edat dels homes que no danyen la vista i l’oïda, com si l’objectiu vital de l’autor fos que concorreguessin en una mateixa frase el màxim nombre possible d’expressions pomposes i arcaïtzants i construccions clarament incorrectes.

De L’edat dels homes se’n treuen dues conclusions: que no tots els escriptors triguen a donar per acabat un text —o que n’hi ha que es cansen molt aviat de treballar-hi—, i que la indústria editorial catalana deu ser segurament l’única del món occidental que publica llibres de gent que no sap escriure. No d’algú que escrigui malament, o que no precisi amb exactitud el que narra, o que no obtingui tots els resultats que caldria esperar de l’ús de la retòrica. No: d’algú que no sap escriure.

L’EDAT DELS HOMES

Hèctor Bofill

Edicions 62

112 pàgines. 12,50 euros