Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

“Olga Viza, ja sóc aquí!”

La presentadora, representant del periodisme polièdric que defensa la professionalitat, l'honestedat, el sentit comú i el bon gust a partir del respecte escrupolós dels fets, rep el premi Quim Regàs

Olga Viza, amb Xavier Vidal-Folch, Miguel Cardenal i Joan Pere Viladecans, al Parlament.
Olga Viza, amb Xavier Vidal-Folch, Miguel Cardenal i Joan Pere Viladecans, al Parlament.

Turmentat com em sento des que fujo de la notícia, busco consol en els clàssics. M'he tornat un vell rondinaire que es preocupa per la seva supervivència i es prepara per a una prejubilació forçada o pactada mentre compto els quioscos que encara estan oberts com si fossin el meu cordó umbilical amb la feina. Res em diverteix més que caminar amb un feix de diaris sota el braç. Molts em prenen per un sonat sense saber que ja m'he familiaritzat també amb les noves tecnologies. Em preocupa com em guanyaré la vida de gran quan sent jove no parava d'escriure sense cobrar. I no trobo la manera d'estar en pau amb mi mateix perquè no sé què s'espera de mi ni què puc donar, o el que és pitjor, se'm demanen coses que no sé fer i les que ofereixo no interessen, així que l'única manera que tinc per reconciliar-me amb aquell ofici vocacional que em té agafat des de petit és anar a les cites en què es reaprèn el periodisme.

Dimarts vaig anar al lliurament del VIII Premi Quim Regás. Em va animar recordar la seva figura, la d'un periodista transgressor, bohemi i apocalíptic, capaç de fer-se un diari a la nit i al matí següent crear-ne un de nou, implicat en tot el procés de producció, anticipant-se a la notícia i inventant-se formats. Em va reconfortar també poder saludar referents que veig de tant en tant —Andreu Missé, Lluís Foix, Manel Cuyàs, Joan Subirats, Miguel Rico—, i d'altres que tinc a prop —Xavier Vidal Folch, Walter Oppenheimer—, i ja no parlem dels membres del jurat i de les moltes periodistes —hereves de Mercedes Milá i Isabel Bosch—. I vaig celebrar que la guardonada fos Olga Viza, ja distingida amb un Ondas i diversos premis a la millor comunicadora-presentadora de televisió, la musa que amenitzava els caps de setmana amb la redacció de Miramar a partir de programes com Estadio 2.

Temps en què ens passejaven pel món amb el galop del Grand National, les palades de la regata Oxford-Cambridge i les melés del Cinc Nacions. Vam aprendre una mica de golf, una mica de tennis, menys d'escacs i vam discutir de motos i Fórmula 1 per no obrir la boca sobre gimnàstica fins que no parlava l'Olga. Em fascinaven els periodistes enciclopèdics de llavors, gent com Juanjo Castillo, a qui no li queia la cendra de la cigarreta fins que acabava la frase, moment que mai coincidia amb la campaneta del rodet de la seva màquina d'escriure. I adorava l'Olga, pionera i heroïna en un temps de periodisme de calçotets. No és que sabés de tot, sinó que volia saber sobre totes les coses. Tant podia parlar amb Ballesteros com entrevistar Carl Lewis o buscava Senna per acabar reflexionant sobre l'últim moviment del Kàrpov-Kaspàrov.

Després de 15 anys d'informació esportiva, 37 d'ofici, assegura: "El més important no és on treballes sinó amb qui ho fas”

Va retransmetre tres mundials de futbol i sis Jocs Olímpics abans de moderar el debat Zapatero-Rajoy. La parella més cèlebre de Barcelona 92 va ser segurament la d'Olga Viza i Matías Prats. Hi ha poques escoles millors que la d'Esports per convertir-se en una celebritat periodística com saben molt bé Jordi Basté, Antoni Bassas o la mateixa Olga, representant del periodisme polièdric que defensa la professionalitat, l'honestedat, el sentit comú i el bon gust a partir del respecte escrupolós dels fets. Una apreciació molt generalista i que en el seu cas demana matisos per reforçar la seva vàlua. A més de decent i documentada, Olga Viza ha estat sempre una periodista rigorosa, la font d'energia de la qual és la curiositat. Paraula de qui la coneix : Martí Perarnau.

Manté sempre la calma, per molt greu que sigui l'esdeveniment, convençuda que se'n sortirà de la dificultat. No conec ningú més capaç d'afrontar el programa més llarg només amb les seves preguntes. “Estem satisfets amb el que fem? No hi ha excessiva opinió? No estarem trivialitzant la informació? No ens obsessiona massa arribar a les multituds a qualsevol preu? No estem més enganxats a la baralla que al debat? No ens estarem ficant un gol en pròpia porta?” En el seu discurs al Parlament, va preguntar molt i va afirmar poc, però sense risc: “El més important no és on treballes sinó amb qui ho fas”.

Una jornada més es va debatre sobre el periodisme de club; la futbolització de l'esport; el repartiment dels espais als mitjans en funció de l'èxit o del fracàs, de l'heroi o del brètol; i sobretot sobre com és de perillós quan la immediatesa prima sobre la qualitat i no sobre la veritat, circumstància que obliga a reivindicar la figura del periodista, per separar “el gra de la palla”. Convé escoltar l'Olga, llegir les seves entrevistes a Marca, adonar-se de la seva obra audiovisual, reivindicar la seva vocació de servei edificada des de l'exigència, sempre amb respecte i el to adequat, mai carrincló ni grandiloqüent. Els seus 15 anys en esports, 37 de periodisme, es reflecteixen en una anècdota recentment explicada: Antena 3 gravava una pastera que acabava d'arribar quan un immigrant es va apropar a la càmera identificada amb el logo de la cadena i va dir: “Olga Viza, ja sóc aquí!”.

Dimarts vam ser diversos els nàufrags del periodisme que vam anar fins al Parlament a la recerca de l'energia que desprèn l'última premiada del Quim Regàs: “Olga, ja som aquí!”. I ella ens va reconfortar com sempre: segura, serena, elegant. Igual que un Rolls Royce. Un clàssic.