Selecciona Edició
Connecta’t

“Que m’expulsin... Tornaré!”

Hassan El Yousfi, un marroquí que acaba de ser pare, fa 18 dies que està internat al CIE de Barcelona menjant "poc i malament", "sense res a fer" i sense saber si serà expulsat

Jessica Jiménez, davant del CIE de la Zona Franca, abans de visitar la seva parella, Hassan El Yousfi.
Jessica Jiménez, davant del CIE de la Zona Franca, abans de visitar la seva parella, Hassan El Yousfi.

L'olor de pi és l'última sensació agradable que un té abans d'entrar al centre d'internament d'estrangers (CIE) de Barcelona. No serà una presó, però ho sembla. El mur de ciment gris i les tanques metàl·liques que li fan guanyar altura trenquen el paisatge anodí del carrer E, lloc de descans de camions enormes. El reixat blau s'obre de dreta a esquerra, lentament. Un policia surt de la garita:

-Bon dia, senyor, veniu per una visita? Doncs espereu aquí.

Aquí és un cubicle amb 18 seients i una màquina de Pepsi on familiars i amics dels interns esperen per visitar-los. Poden fer-ho dues hores al matí i dues més a la tarda. Són les 11.00 del dimarts 16 de juny. A la zona d'ombra s'han acomodat un jove africà amb ulleres de pasta, un home àrab amb bigoti i una mare sud-americana amb una maleta enorme. Les seves cares reflecteixen angoixa i tensió.

Els interns del CIE estan sotmesos a un horari estrictes i no es mouen amb llibertat

Dos policies entren al CIE amb un home emmanillat. Li espera una estada que pot perllongar-se fins a 60 dies i acabar, potser, amb l'expulsió d'Espanya. Gairebé al mateix temps, una dona morena surt empenyent un cotxet. Llavors ignoro que són la Jéssica i l'Aarón, la dona i el fill de l'intern que vinc a visitar i del qual només conec el nom i el número d'intern: Hassan El Yousfi, 355.

El policia ja en té prou amb aquestes dades. No m'obliga a fer invencions preguntant-me de què conec en Hassan. Deixo el DNI a la recepció i les meves coses en una taquilla tancada amb clau. El policia em condueix per un passadís fins a la porta 1 de la zona de visites, l'única que veuré de tot el recinte. La cambra té menys pinta de presó que fa cinc anys, quan vaig visitar un altre intern. Si llavors vam parlar separats per una mampara i a través d'un telèfon, aquesta vegada el contacte serà directe. És una de les coses que, gràcies a la pressió de les entitats i la vigilància dels jutges, han canviat per bé al CIE de la Zona Franca.

En Hassan va néixer al Marroc, té 31 anys i és un gran actor.

Et passes el dia menjant-te el cap, pateixes un desgast psicològic molt gran

–Hola! Què tal amic, com estàs?, diu entusiasmat mentre ens abracem escenificant una amistat que mai va ser.

El policia tanca la porta amb clau i li pregunto com està. Espero que em digui que va fent, que regular, que les coses allà dins són dures... Però no. En Hassan s'enfonsa al seient. El seu rostre, abans feliç, ha mutat:

–Fatal.

En Hassan fa 13 dies que està al CIE. Avui, si no l'han expulsat o deixat en llibertat, n'haurà complert 18. Ha estat aquí abans i està de tornada de tot. Però ara les seves circumstàncies són diferents: té parella, un nadó de quatre mesos que vol cuidar i una feina carregant i descarregant camions a Mercabarna, el mercat majorista de Barcelona que, ironies de la vida, està a només 15 minuts a peu del CIE.

Quan pensa en l'Aarón comença a plorar i es tapa la cara amb les mans. El 2011, quan el van despertar “a les cinc del matí” per anunciar-li que l'enviaven a un avió rumb al Marroc, amb prou feines li va importar: no deixava ningú enrere. Ara que encarrilava la seva vida, després de 14 anys entrant i sortint d'Espanya, sent “ràbia”. “Ens tracten com gossos, ens expulsen com gossos…” Però no es dóna per vençut. “M'és igual que m'expulsin... Tornaré! Encara que hagi de jugar-me la vida una altra vegada. Tinc aquí la meva família i el meu fill”.

No seria la primera vegada. La seva ciutat natal està a les portes de Ceuta i assegura que coneix “la forma d'entrar i sortir amb vaixell”. Va arribar a Catalunya als 15 anys, només. Les cel·les del CIE li recorden les habitacions dels centres de menors on va passar part de l'adolescència. “Som sis persones en tres lliteres, com allà”, somriu en Hassan, home d'ulls negríssims, corpulent, que ha de rondar el metre noranta d'alçada.

En Hassan tenia prohibit entrar a Espanya fins a 2021; la policia el va detenir a Cornellà

A un tipus de la seva envergadura no se l'alimenta amb “una magdalena i un cafè en un got de plàstic per esmorzar”. O amb “un tros de truita i aigua” a la nit. Es queixa que menja poc i malament. “Hi ha gent que passa gana. En dues setmanes he perdut nou quilos”. En Hassan és vegetarià i fumador. La seva parella li porta tabac d'embolicar al CIE a les visites. “Et deus haver creuat amb ella, acaba de sortir”.

La vida al CIE, explica, està sotmesa a un règim molt sever. “Això és pitjor que una presó, està fatal”. Al centre arriben estrangers en situació irregular pendents de ser expulsats. Per haver comès algun delicte o, com en el cas d'en Hassan, per una infracció administrativa de la Llei d'Estrangeria. Els interns tenen la mobilitat restringida i estan sotmesos a un horari estricte. “Hi ha hora per al cafè, hora per al tabac... hora per a tot”, lamenta. El pitjor, en realitat, és que és un horari suspès en el buit, perquè no hi ha res a fer. “Et passes el dia menjant-te el cap, donant voltes al mateix, i amb això vas patint un desgast psicològic molt gran”.

Incertesa, desassossec, tedi. Són ingredients de la vida al CIE. “A les 7.00 et desperten amb els altaveus. A les 7.30 baixes a esmorzar i després al pati. A partir de les 11.00 i fins a les 13.00 pots rebre visites. Menges i tornes a la cel·la a descansar. A les 16.00 vas a la dutxa, l'única del dia. Després una altra vegada el pati i a sopar. A les 12.00 cal anar a dormir”.

A mitjanit has d'anar al lavabo o aguantar fins al matí: les cel·les “estan tancades amb clau” i “no hi ha bany a l'habitació”. Les dutxes, afegeix en Hassan, són insuficients. “Som molts i pots estar-hi molt poca estona. Els funcionaris posen l'aigua molt freda o molt calenta quan volen que acabis ràpid”. Sobre els policies, no diu que hi hagi maltractaments, però sí que el tracte no és bo. “Els que no parlen l'idioma o no reclamen els seus drets ho passen malament”.

Les seves queixes coincideixen amb les que recull una vegada per setmana Sara Tolotti, voluntària de l'ONG Migrastudium des de fa un any. Tolotti subratlla l'“angoixa” dels interns, que “esperen ser alliberats i tornar a la seva vida normal”. “La gent que ha estat a la presó diu que el CIE és molt pitjor que la presó. Es nota que estan pensats per a una situació transitòria perquè no tenen res a fer en tot el dia. No fan activitat física, es capfiquen molt…” La voluntària admet millores, com l'eliminació, al gener, de les mampares. O el tracte policial, que ara “és més relaxat”.

“Les coses han canviat una mica”, concedeix en Hassan, però “molt poc”. I recorda que a Frankfurt, on també va estar internat, “podies repetir menjar, la porta de l'habitació estava oberta…”.

Han passat uns 20 minuts de conversa. El policia truca a la porta, entra i adverteix: “Cal anar acabant, nois”. En Hassan explica que intentarà resoldre la seva situació. Al seu favor explica que està empadronat a Vilanova, que té passaport i que la seva parella –a la qual va conèixer en un aniversari– i el seu fill són espanyols… En contra seva, un pecat original: l'expulsió de 2011 implicava una prohibició d'entrar a Espanya per deu anys. Aquella ordre seguia vigent el dijous 4. La seva dona i ell estaven instal·lant un cadenat en un pis buit que acabaven d'ocupar a Cornellà… Un veí va alertar els Mossos i en Hassan va tornar, quatre anys després, a la casella de sortida. S'acomiada amb la mateixa abraçada:

- Vine quan vulguis. Aquí no hi ha res a fer…