Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Fins a la derrota final

Que en la consulta interna hagi guanyat per menys de 100 vots és un símptoma que l'autoritat interna i externa de Duran està molt desgastada

Transcric (i tradueixo) l'acta de el Segon Congrés Nacional Ordinari d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), celebrat a Tarragona el 21-22 d'octubre del 1933: “Catalunya o, millor dit, els països de llengua catalana constitueixen una nació amb totes les seves característiques i, per tant, amb tots els drets i deures que es deriven d'aquesta categoria. Propugnem per a les nacions, començant per la nostra, el respecte a la seva autodeterminació, equivalent al reconeixement del ple exercici de la seva sobirania.(...)”

“Afirmem que la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d'independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual. Cal no oblidar, amb tot, que per a una solució confederalista no n'hi ha prou amb la conformitat d'un dels membres de la confederació, ja que si faltés la dels altres, i sobretot la de qui actualment té encara la nostra llibertat, no seria viable la fórmula propugnada. En aquest cas, l'única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l'únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament seria la separació total i absoluta, i tots els catalans tindrien el deure d'imposar-se els màxims sacrificis per aconseguir-la i consolidar-la.”

Forjada en aquests principis, Unió va ser aquell estrany grup de catòlics que, desproveït (a diferència del PNB) de qualsevol poder institucional, es va enfrontar al franquisme des del primer dia. Aquella rara sigla que, quan va tornar fràgilment a l'espai públic el 1976, dos anys després va defenestrar el seu únic parlamentari, el seu referent social, el seu mascaró internacional perquè ell (Anton Cañellas) volia junyir el partit de Carrasco i Formiguera al carro de la UCD de Suárez i Martín Villa. Unió era una organització molt gelosa de la seva identitat fundacional i al·lèrgica als lideratges unipersonals, que celebrava congressos cada any i feia de la democràcia interna gairebé un desig vehement.

Amb la instal·lació de Josep A. Duran Lleida a la presidència del Comitè de Govern el 1987 —ja ho havia estat ja entre el 1982 i el 1983— la cultura orgànica d'Unió va començar a mutar. Els seus congressos van passar a ser biennals, després triennals i després quadriennals; la limitació de mandats es va esfumar, el partit es va verticalitzar, el seu lideratge es va personalitzar fins a l'extrem i va fer seva la màxima guerrista: “qui es mogui no surt a la foto”.

El seu lideratge es va personalitzar a l'extrem i va fer seva la màxima guerrista: “el que es mou no surt a la foto”.

Amb un talent polític innegable, Duran va persuadir els militants que, sense ell al capdavant, UDC seria fagocitada per Convergència i que, en tot cas, ningú administraria millor l'abundós acord que donava als democristians un 25% dels càrrecs institucionals de CiU. El seu paper des del 2004 com a portaveu de la federació al Congrés no va fer sinó reforçar l'autoritat orgànica del del Campell i la seva pretensió de representar a Madrid molt més que una sigla.

Amb aquests antecedents, i malgrat l'amenaça de retirada si perdia, el fet que en la consulta interna de diumenge passat l'oficialisme duranista guanyés per un marge de menys de 100 vots (poc més del 2% de la militància d'UDC) constitueix un veritable prodigi. Però sobretot és un símptoma que, en aquests temps de mudança política, l'autoritat interna i externa de Duran estava seriosament desgastada, tant o més que la fórmula de CiU.

Que un dels arguments duranistes (expressat per Ramon Espadaler) per aconseguir el dels militants fos evitar que el “catalanisme moderat” opti per Ciutadans (sic) denota una greu crisi d'idees, o bé una concepció del catalanisme tan laxa, que podrien fer-la seva Jorge Moragas o Alejo Vidal-Quadras. Que Duran Lleida ignori o menyspreï el cansament sideral de milers i milers de convergents davant el que aquests perceben com una tàctica de sabotatge sistemàtic al procés des del 2012 suposa una greu error de percepció, o un excés d'arrogància, o incapacitat per entendre que la metamorfosi, el tsunami polític en curs no podia deixar al marge ni a Unió ni a Convergència i Unió.

Duran ha guanyat la consulta interna pels pèls (amb perdó), deixant UDC fracturada per la meitat i fora de el Govern. A partir d'aquí, pot soscavar el caràcter plebiscitari del 27-S, i després posar a flotació Construïm, i sotmetre Construïm i Unió (CiU) al test de les urnes...; i així anar avançant, de victòria en victòria, fins a la derrota final.

Joan B. Culla i Clarà és historiador