Selecciona Edició
Connecta’t

Són aquests els deu millors carrers d’Europa?

Passejos que resumeixen una capital en pocs metres. Deu periodistes trien els seus carrers preferits a les ciutats europees on viuen

Una botiga al carrer Flassaders, a Barcelona. Ampliar foto
Una botiga al carrer Flassaders, a Barcelona.

Carrers on es respira llibertat i bon viure; per recorre'ls, principalment, a peu o pedalejant; en què es veu l'empremta dels emprenedors locals i que resumeix de diferents maneres l'esperit de les ciutats on són. Carrers amb vista, com Dom Pedro V a Lisboa, que desemboca en el millor mirador de la ciutat. O un carrer marcat per un pòrtic barroc i en el qual es trepitja el terra empedrat, com el del Conde Duque a Madrid. O, a Barcelona, el petit i estret carrer Flassaders, que introdueix els visitants en l'atmosfera de petites botigues del barri del Born. O, a Viena, un turó, amb el carrer ­Spittelberg com a eix, on se celebra el mercat de Nadal més famós de la capital austríaca. I un carrer londinenc, Chiltern, en què els comerciants han aconseguit vetar les grans cadenes en favor dels petits negocis originals i artesanals. Deu passejos per anar a comprar, veure exposicions a les galeries o asseure's en una terrassa llegint un llibre o conversant. La celebració d'un relaxat estil de vida genuïnament europeu.

Poques joies queden per descobrir encara al centre de Londres, els caçadors de tendències ja fa temps que dirigeixen els seus passos cap a barris cada vegada més perifèrics. Però hi ha excepcions. I Chiltern Street n'és una. Aquest carrer d'impressionants edificis neogòtics victorians de maons vermells és un refugi de pau enmig del barri de Marylebone i acull alguns dels comerços més exclusius de la ciutat. Un carrer elegant, sense ostentació, amb una selecció acurada i cosmopolita, on les grans cadenes internacionals de botigues tenen l'entrada vetada.

El Café Monocle al carrer Chiltern, a Londres.
El Café Monocle al carrer Chiltern, a Londres.

'Chic' de barri

Per Pablo Guimón

Situat entre Baker i Marylebone High, en la transformació d'aquest carrer va tenir molt a veure el guru del bon gust global Tyler Brûlé. Molt a prop, a Dorset Street, hi ha les oficines londinenques de la revista Monocle, que ell mateix va crear. I aquest va ser un dels motius que el van portar a obrir, fa un parell d'anys, el Monocle Café, un petit establiment que sembla una caricatura de l'estil de vida que reflecteix la revista. “Marylebone High s'estava convertint en un carrer massa car i atapeït”, explica Brûlé. “Chiltern et permet estar una mica fora de tot això, és més tranquil. Hi ha un ambient especial, com de comunitat, tots ens portem bé i ens coneixem”.

Ja abans orbitava a Chiltern Street un altre planeta de l'exquisida galàxia Monocle. Trunk és un establiment de culte en el món de la moda masculina, amb peces que el seu director, Mats Klingberg, parella de Brûlé, obté per tot el món. “Oferim un armari de clàssics moderns, i evitem les modes passatgeres”, explica Klingberg. A causa de l'èxit de la botiga, el 2013 va obrir-ne una altra al mateix carrer dedicat a complements. Aquestes, juntament amb altres, com John Simmons, Sunspel o Grey Flannel, converteixen a Chiltern en destinació fetitxe de la moda masculina de qualitat a Londres.

Però hi ha un altre factor que ha contribuït a situar aquest carrer al mapa del Londres cool: l'obertura de l'hotel boutique Chiltern Firehouse, del nord-americà André Balazs, famós per la seva encertada restauració d'edificis emblemàtics. Ocupa una antiga estació de bombers, un dels exemples més importants que han sobreviscut de l'estil neogòtic de finals del XIX. El seu restaurant, a càrrec d'un xef guardonat, Nuno Mendes, és un dels preferits de les celebrities.

A cada establiment de Chiltern val la pena que ens hi aturem. Els amants de la música trobaran en Howarth (fabricadors i venedors d'oboès des del 1948) un al·lucinant assortit d'instruments de vent, accessoris i partitures. Si preferiu alguna cosa més exòtica, hi ha els instruments indis de JAS Musicals. Cadenhead’s, històrica embotelladora de whiskys escocesos, té aquí la seva botiga londinenca. I a Cire Trudon podrà adquirir espelmes fetes per artesans.

Establiments de bellesa i de vestits de núvia, o l'estudi d'art floral de Javier Salvador, remeten a un passat en el qual Chiltern va ser un carrer especialitzat en moda nupcial. I la galeria Atlas és una de les més importants de Londres dedicades a la fotografia.

Passejants al carrer Francs-Bourgeois, a París.
Passejants al carrer Francs-Bourgeois, a París.

El Marais i els seus jardins secrets

Per Gabriela Cañas

Al cor de Le Marais, el barri de moda de París, hi ha un humil carrer on no s'alineen amb majestuositat els edificis de tipus haussmannià. El dels Francs-Bourgeois és un carrer on es pot comprar sense arruïnar-se, contemplar els imponents edificis de pedra, aturar-s'hi per fer un esmorzar a qualsevol hora i, sobretot, tenir la impressió de descobrir aquells racons secrets tan estimats pels parisencs.

El carrer només té 60 números, de manera que no cansarà els visitants, però no convé deixar-se atrapar només pels aparadors i les façanes de pedra del Museu dels Arxius o el palauet Albret. Uniqlo, aquest Zara nipó d'estil informal que encara no ha arribat a Espanya, és un dels comerços recomanables, i no només pels preus. El local ofereix l'oportunitat de descobrir part de les entranyes de París. S'ha de baixar al soterrani. L'edifici pertanyia a la Societat de Cendres, una cooperativa de joiers i rellotgers que tractava els residus dels seus treballs en or i plata, i aquí s'exposen les velles maquinàries de la fosa. És una relíquia que ens transporta a la història jueva de la zona.

La façana del restaurant Le Dôme du Marais, al número 53 dels Francs-Bourgeois, no anuncia res d'especial, però l'interior, un recinte circular de cúpula transparent minuciosament decorat, és sorprenent. No passeu de llarg tampoc del número 8 del carrer. A dins hi ha un pati típicament parisenc, una galeria d'art dedicada a la fotografia, YellowKorner, i una merceria! Immensa, cuidada, hereva sense pretendre-ho del passat, quan els filaters del segle XIV van donar vida a aquesta zona. I hi ha també els jardins, diminuts, gairebé secrets, que sorprenen en els racons més insospitats.

Passejar per aquest carrer dels Francs-Bourgeois, que desemboca a la plaça dels Vosgos, és un plaer, sobretot quan els diumenges el carrer es tanca al trànsit i una banda posa música a la bullícia ciutadana. És bona, però aquella senyora que balla al compàs dels acords li atorga l'atmosfera del que és extraordinari. El senyor Pierre, propietari del bistró Camille, al número 24, aconsella: “Cal venir també de nit. Té un encant particular”.

El mercat dels diumenges del carrer Swinemünder, a Berlín.
El mercat dels diumenges del carrer Swinemünder, a Berlín.

Música de Kraftwerk al mercat

Per Luis Doncel

Berlín no enamora pels seus carrers. Això no és París o Roma, ciutats que semblen pensades per deixar els passejants bocabadats. Aquí interessen més els locals que apareixen a cada cantonada, els cafès on es pot passar la tarda o edificis d'extraordinària lleugeresa, com la Neue Nationalgalerie. Per això és molt difícil triar només un carrer. Però si cal fer-ho, probablement em quedaria amb Swinemünder Straße.

A primera vista, no té res d'excepcional. M'agrada perquè, malgrat que està situat al gentrificat barri de Mitte, encara conserva cases sense restaurar i permet fer-se una —llunyana— idea de com devia ser aquesta zona de l'Est ara fa 25 anys, quan era de les més pobres de la capital. Els que fa més temps que viuen aquí expliquen que ara veuen aquella època com si fos en blanc i negre.

El passeig començaria a l'església de Sion. Aquest temple evangèlic de temps del kàiser Guillem I es va fer famós als vuitanta, quan al soterrani hi havia una impremta clandestina des de la qual es distribuïen fullets i revistes crítics amb el règim comunista.

En deixar enrere l'església, la façana dels edificis de l'esquerra va canviant de color —granat, blau, verd…— sota l'ombra d'uns aurons immensos que, com és habitual a Berlín, són més alts que els edificis. Uns metres més enllà, al número 120, viu Ilona Fichtner. Al seu saló, el mateix líder de la RDA Erich Honecker es va prendre un cafè el 9 de febrer del 1984. Commemorava així els dos milions d'habitatges restaurats per l'Estat.

Immediatament apareix l'Arkonaplatz, on els diumenges s'organitza un dels mercats amb més encant de la ciutat. Al so del "Fahr’n fahr’n fahr’n auf der Autobahn", de Kraft­werk, que surt d'un tocadiscos en venda, es pot ficar el nas en còmics antics o el Der Spiegel de la setmana de l'11-S. “L'atac del terror. Guerra al segle XXI”, anuncia la portada.

Com a tants carrers en aquesta urbs d'avingudes llarguíssimes, recórrer Swinemünder serveix per conèixer diversos Berlins. Després dels apartaments de luxe recentment construïts a l'altura de la Bernauer Straße, s'eixampla, es converteix en una zona enjardinada i desemboca a Wedding, el barri del que fa anys que es diu que serà el proper que es posarà de moda, però que no acaba mai de fer-ho.

Entrada al centre cultural de Conde Duque, a Madrid.
Entrada al centre cultural de Conde Duque, a Madrid.

Moderns i barrocs

Per Mercedes Cebrián

Si només tinguéssim l'oportunitat de conèixer un carrer de Madrid, per què hauríem de triar el carrer del Conde Duque? Doncs perquè limita al sud amb la plaça de Cristino Martos, aquesta talaia que ens comunica al seu torn, després de baixar unes escales de pedra, amb el carrer de la Princesa a l'altura de la plaça d'España, i que al mateix temps ens aïlla d'aquest poti-poti de franquícies que regna per aquí baix. I perquè a l'altre extrem, si la recorrem a la nit, se'ns apareix, il·luminada, la gasolinera racionalista Gesa, dissenyada el 1927 per Fernández-Shaw (Alberto Aguilera, 18), reconstruïda feliçment als anys noranta.

I al mig hi ha tot el que caracteritza Madrid; és a dir, no només edificis galdosians amb balconades, sinó també el bloc de maons amb terrasses envidrades, uns petits arbres que prometen créixer més i la seva corresponent parella de bars gallec i asturià, aquest últim amb formatges de tetilla exposats com a reclam. I segueixen aquí El Jardín Secreto, un cafè restaurant molt adequat per a primeres cites de parelles que esperen fer-se els seus primers petons en aquest ambient tan de país dels gnoms, i Sportivo, una de les pioneres a oferir als nois madrilenys roba i complements importats, a la qual s'ha sumat la sabateria Duke, al portal contigu.

A més, el carrer del Conde Duque té la seva pròpia placeta —la dels Guardias de Corps—,que no té gespa a terra, sinó sorra seca (hi ha poques coses que siguin tan madrilenyes), per prendre's un vermut contemplant el bust de Clara Campoamor abans d'anar a un espectacle en aquesta immensitat castrense que s'ha convertit en l'emblema del barri: el Centre Conde Duque, un cant a l'horitzontalitat construït a principis del segle XVIII per Pedro de Ribera, amb la seva contraporta xorigueresca que capta immediatament la nostra mirada, i que se situa a les antípodes estètiques de la sobrietat que irradia la resta de l'edifici.

Al voltant dels seus tres amplis patis amb terrassa i cinema d'estiu, de les seves biblioteques municipals i de la seva magnífica sala de concerts, i també del Museu ABC de Dibuix i Il·lustració que queda a pocs metres, ha sorgit el que ja intuíem: llocs com Panic, una fleca amb fogasses de massa mare i taula comunitària que ha fet furor entre els veïns; Cultivo, una formatgeria amb un mostrador preciós i fosc que convida, més que a vendre, a “despatxar” els formatges artesans de la rebotiga, elaborats amb llet crua per mestres formatgers de la zona, i Tiradito, un restaurant peruà amb el seu propi piscobar. I aquí estan, tots juntets, amb ganes de rebre a tothom que passi per allà.

Una ciclista al carrer Flassaders, a Barcelona.
Una ciclista al carrer Flassaders, a Barcelona.

Microcosmos en 46 números

Per Clara Blanchar

Sembla mentida com pot cabre tanta oferta en un carrer de només 46 números. Hi ha un celler, un herbolari centenari, un teatre de petit format, una joiera artesana, una pastisseria de luxe, un restaurant bio, un mercat de tapes per a turistes, una adrogueria regentada per un pakistanès, una botiga de reformes de banys i diverses de moda de gamma mitjana-alta. Som a Flassaders, un estret carrer del barri del Born de Barcelona.

La paraula flassaders ve de flas­sada i, com altres carrers de la zona, antigament concentrava els artesans del gremi. A primera hora del matí i última de la tarda, de vegades fa olor de suavitzant de roba. Normal en un passatge tan estret. Flassaders neix una mica més amunt del carrer de la Princesa i mor al passeig del Born. Al mig, s'eixampla a la plaça de Jaume Sabartés, on el Museu Picasso ha obert un nou accés i tres terrasses on es pot prendre alguna cosa.

Com les façanes dels edificis, no hi ha local que no tingui una llarga història. El mercat de tapes Princesa, amb 17 llocs de degustació, es troba en un palau del 1400. El restaurant La Báscula, de menjar orgànic, va ser una antiga fàbrica de dolços i xocolata i es diu així perquè s'entra literalment caminant per sobre de la planxa de la balança on es pesaven els carros. Valentes van ser les propietàries, que van arribar aquí el 2001, quan el Born encara no s'havia posat de moda. Abans fins i tot va obrir, el 1997, la botiga Èstro: ven sabates i complements de pell i roba de fibres naturals. Tot disseny i fabricació italiana.

Al carrer també s'ha instal·lat JS Heritage, la línia casual de Javier Simorra; la botiga de núvies i festa de Roser Marcè, o la joiera artesana Elisa Brunells, un clàssic de la ciutat. Altres locals són multimarca, com Loisaida, que ven roba de diversos dissenyadors catalans, a més d'antiguitats. Tot amenitzat per música dels anys quaranta i cinquanta. És un luxe de local que ocupa el que van ser les cavallerisses de l'antiga fàbrica de moneda, La Seca, avui un teatre de dues sales amb una magnífica programació.

El mirador de São Pedro de Alcântara, a Lisboa.
El mirador de São Pedro de Alcântara, a Lisboa.

A l'ombra dels magnolis

Per Javier Martín

Hi ha carrers que són i carrers que porten; carrers de dia i carrers de nit; carrers per a nens i carrers per a addictes del shopping; de passejar o de conduir. En els seus escassos 500 metres, Dom Pedro V ho reuneix tot. Arrenca amb el millor mirador de la ciutat a un costat i amb el convent de São Pedro de Alcântara a l'altre, ja que en aquest carrer no desmereix cap de les dues voreres, que neixen amb exuberants jacarandes de tons liles. Satisfet l'esperit, la resta del carrer és per als pecats del cos. Val la pena gaudir de la pastisseria São Roque i també —els diners no seran cap obstacle— de les empanades de gallina de Doce Real una mica més enllà; però entremig, el naixement del carrer de Rosa, entranyable de dia, diabòlic de nit; apunteu-la per després, ja que no és cosa de desviar-se abans d'arribar a les boutiques que competeixen en última moda, per després, només creuant la calçada, retrocedir cinc segles.

Si hi ha monuments que justifiquen la visita a una ciutat, també passa, en comptades ocasions, amb algunes botigues. És el cas de Solar. Lucilia, la seva apassionada dependenta, explica en un minut la història del taulell del segle XVI al XX amb aquelles obres mestres a les nostres mans. La botiga és una temptació, ja que només amb 20 euros podem comprar alguna antiguitat. A l'inrevés que el món, Lucilia s'ofèn amb els turistes que entren i surten de seguida: “Però si no han vist res!”, els recrimina en l'idioma que toqui. Les coses antigues i les noves es combinen tan bé com el luxe i els dinars econòmics de 5,95 euros per un arròs amb peix molt correcte més aigua i cafè que cobra Tascardoso, ja a l'altre extrem del carrer.

Dom Pedro V desemboca als jardins del Príncipe Real, amb el seu vell xiprer i els seus immensos magnolis al voltant del cafè Esplanada. Al capvespre, els dos quioscs de la plaça s'omplen de gent maca. És el lloc i l'hora de passejar els caniches i els Porsche, sopar a A Cevicheria i rematar al Pavilhão Chinês, un altre lloc únic; tot això del dia a la nit, del convent a la cocteleria, a Dom Pedro V, el carrer dels carrers.

La Via dei Coronari, a Roma.
La Via dei Coronari, a Roma.

Profà i sagrat, de la mà

Per Pablo Ordaz

A les luxoses botigues d'antiguitats situades al principi de Via dei Coronari, a dues passes de la plaça Navona, Silvio Berlusconi acostumava a comprar els regals per a les joves convidades de les seves famoses festes. I al final del carrer a l'esquerra, Jorge Mario Bergoglio va resar davant la Madonna dell’Archetto la seva última oració abans d'entrar al conclave del qual va sortir vestit de blanc. L'humorista Maurizio Crozza acostuma a dir que Roma és l'única ciutat del món que és capital de dos Estats: “Un d'ells creu en Déu i sempre està a l'espera que succeeixi el gran miracle; l'altre és el Vaticà”. El carrer que, a través de la bellesa, serveix per unir aquests dos mons tan contradictoris es diu Via dei Coronari. Aplega, en el seu mig quilòmetre d'estranya rectitud —“a Itàlia, la distància més curta entre dos punts és l'arabesc”, deia l'escriptor Ennio Flaiano—, els fonaments sobre els quals cruix la glòria de la ciutat: sagrat i profà, històric i efímer, la plaça amb font i església i el carreró —diuen que el més estret de la ciutat— que porta a un palauet que al segle XV pertanyia a Fiammetta, la cortesana més famosa de la ciutat, i que ara ocupa la seu d'un institut financer.

A mig carrer, i just després del pintoresc carreró que acull la Gelateria del Teatro, hi ha l'església de San Salvatore in Lauro, construïda al segle XVI sobre la vella parròquia del segle XI. Allà dins, per a estupefacció de descreguts i devoció de fidels, es mostren les relíquies de diversos sants, sobretot del pare caputxí Pius (1887-1968), famós pels estigmes que duia a les mans. El recorregut en direcció al pont de Sant’Angelo va deixant constància setmana rere setmana que el malson que els veïns van denunciar fa mesos que ja és una realitat. Els antics, discrets i bonics negocis estan sent substituïts a velocitat endimoniada per botigues de quincalla i bars de menjar ràpid. També sobre els sampietrini —les típiques llambordes romanes— de Via dei Coronari es constata cada dia que la bellesa de Roma és també la seva màxima amenaça.

Una cerveseria al barri de Spittelberg, a Viena.
Una cerveseria al barri de Spittelberg, a Viena.

Un turó amb atmosfera de poble

Per José Miguel Roncero

En grans capitals com Viena, molts carrers són amples i majestuosos, records d'un passat gloriós (aquest any se celebren els 150 anys de la Ringstrasse, la via de circumval·lació que articula l'eixample vienès). I altres carrers són petits, acollidors i evoquen un passat en el qual la ciutat s'assemblava més a un gran poble. Spittelberg (l'hospital del turó), situat al setè districte vienès (Neubau) i tocar del barri dels museus, és un bon exemple.

Spittelberg són en realitat tres carrers paral·lels: Spittelberggasse, Schrankgasse i Gutenberggasse. En arribar a la zona, tenim la sensació d'haver entrat en una petita població empedrada, sense cotxes, silenciosa. El passat rural i camperol d'aquest turó encara es respira a les seves cases, algunes del segle XVII. Diversos edificis sembla com si s'alcessin sobre el turó per obtenir les millors vistes. Spittelberg va ser en uns altres temps una zona ben coneguda per la prostitució, freqüentada per vividors i canalles. El racionalisme burocràtic vienès no es va imposar fins ben entrat el segle XIX, quan la zona es va deixar seduir per la senzillesa i elegància imposades per l'arquitectura Biedermeier, de la qual Spittelberg ofereix mostres excel·lents.

Des d'aquells dies de la picardia les coses han canviat. Avui es va a Spittelberg a passejar, a prendre un cafè o una copa amb els amics, o a trobar alguna cosa únic per a aquella persona especial. El turó s'enorgulleix d'oferir gastronomia, oci i cultura: un teatre, un cinema, cafès i bars tradicionals o contemporanis, galeries d'art, comerços de disseny, xocolateries i restaurants. I hi ha, a més, moltes activitats de carrer. A l'hivern, un dels mercats de Nadal més famosos i alternatius pren el pujol. A l'estiu és el torn de les terrasses. I el primer cap de setmana de cada mes hi ha un mercat on es venen des de productes artesans fins a antiguitats tretes d'algun dels soterranis propers. Benvinguts al turó.

El carrer d'Utrechtsestraat, a Amsterdam.
El carrer d'Utrechtsestraat, a Amsterdam.

600 metres, cinc segles

Per Isabel Ferrer

Situada entre dues places cèntriques, Rembrandtplein i Frederiksplein, el carrer d'Utrecht (Utrechte­straat) va néixer el 1658 durant la gran ampliació d'Amsterdam, que era llavors, en ple Segle d'Or, una de les urbs més pròsperes d'Europa. Encara que els seus 600 metres travessen tres dels canals de la ciutat (Herengracht, Keizers­gracht i Prinsengracht), no sol pensar-se en ell quan es passeja pel casc històric. Els seus edificis són típicament holandesos, però sense l'aspecte dels aixecats pels comerciants que es van fer rics especulant amb les tulipes. A més, la recorre un tramvia i cal creuar amb cura. No obstant això, recull en diversos aspectes l'essència d'Amsterdam.

Amb prou feines sobreviuen alguns immobles de fa cinc segles, però el caràcter d'Utrechtestraat rau en els seus comerços. Hi ha moda, interiorisme, restaurants, xocolateries, joies i tallers d'orfebreria i bijuteria, flors, retratistes, tatuatges, perfumeries, perruqueries, pastisseries, delicatessen i entrepans, ferreteries, vins, revistes, impremtes, llibreries… Els tramvies de cavalls van arribar el 1877, i els elèctrics, el 1904. En l'actualitat, com també passa progressivament a tota la ciutat, les bicis competeixen amb cotxes i tramvies.

Hi ha xocolates artesans a Van Soest Chocolatier; pa i pastissos a Bakker Van Eijk; formatges a Kaashuis Tromp; roba d'home a mida a Romeyn Tailors, una sastreria fundada el 1898; roba i botes coloristes per a dona a Lien & Giel; regals insòlits a Jan; vinils, discos compactes, i DVD, nous i de segona mà, a Concerto, la botiga més gran del seu estil al país. Obert el 1967, Sluizer és un restaurant que combina clàssics com la sopa de tomàquet amb receptes contemporànies.

Utrechtsestraat queda, a més, a un pas del Museu Ermitage, la franquícia holandesa de la sala russa oberta en un antic hospici. El teatre Carré, en un antic circ, és també molt a prop. Apuntats tots dos al riu Amstel, formen part de l'oferta cultural que corona un carrer sense pretensions, però amb autèntic sabor.

El carrer de Straedet, a Copenhaguen.
El carrer de Straedet, a Copenhaguen.

Cita al cafè del Petó

Per Viveca Tallgren

Al cor de la part medieval de Copenhaguen discorre Strædet, un dels carrers amb més encant de la capital danesa. Paral·lel al carrer per a vianants Strøget, però sense el formiguer i soroll d'aquest. A Strædet (el carreró) es pot passar fàcilment mig dia entrant a les botigues i gaudint dels seus bells edificis del segle XVIII, fins i tot un d'ells amb parets entramades.

Strædet és la denominació conjunta de tres carrers seguits, Farvergade, Kompagnistræd'i Læderstræde, que desemboquen a la plaça Amagertorv, prop del castell de Christiansborg, seu del Parlament.

Strædet hi ha moltes botigues de disseny de tota mena: de ceràmica, de joies, de roba o de mobles, a més d'algunes exclusives llibreries d'ocasió. Val la pena visitar la botiga de la ceramista danesa Ditte Fischer, a Læderstræde, 14. Gairebé al davant hi ha un dels cafès més populars de Copenhaguen, Kafe Kys (Cafè del Petó).

Per comprar regals o alguna que altra cosa bonica per a la casa, la botiga de la dissenyadora Mette Grønlykke, a Læderstræde, 5, té gran varietat de coixins, joies, llums o cistelleria, tot en colors vius. Una mica més lluny, a Kompagnistræde, 8, hi ha Kaiku, amb la seva exclusiva varietat de mobles, florers i altres estris domèstics de disseny modern escandinau. A Frietzsches, amb la façana pintada de verd, venen exquisides obres de vidre fetes a mà.

Strædet hi ha molts petits cafès i bars per a tots els gustos, bona part amb terrassa a l'estiu. El que tenen en comú és que gairebé tots són bastant informals. Hoppes, a Læderstræde, 7, és un dels restaurants més populars, com també RizRaz, a Kompagnistræde, 20, que serveix menjar mediterrani amb un gran bufet vegetarià a bon preu.

Bertels Salon, a Kompagnistræde, 5, ofereix cafè amb un dels pastissos de formatge més famosos d'estil novaiorquès, i Bar Maroc, una mica més enllà, serveix te de menta a l'estil marroquí amb pastissos orientals. Strædet té fins i tot una bona perruqueria, Atmosphair, on atenen tres perruqueres amb molt de talent.

MÉS INFORMACIÓ