Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

Esperant Deulofeu

Són molts els seguidors culers que no tenen cap dubte que el de Riudarenes seria el protagonista de la jugada de cada partit

Deulofeu amb la samarreta de l'Everton en una imatge d'arxiu.
Deulofeu amb la samarreta de l'Everton en una imatge d'arxiu.

A l’espera que comenci de debò la campanya electoral al Barça, ja que els precandidats —prou coneguts— es passegen per ara sense dir ni ase ni bèstia, m’entretinc en un futbolista que em té el cor robat i el joc del qual no hi ha manera que encaixi a la Lliga: es diu Gerard Deulofeu. Luis Enrique no en va voler saber res després de veure com s’entrenava i es portava al Camp Nou, i tampoc ha fet el pes a Unai Emery al Sevilla. Només sembla haver-hi un entrenador que l’hagi entès, el català Robert Martínez, el tècnic de l’Everton, de manera que el davanter de Riudarenes podria tornar la temporada vinent a Goodison Park. Tal vegada sigui un futbolista exprés per a la Premier, dominada ara pel Chelsea de Cesc i Mourinho.

Ja sé que el seu impacte no arribarà a ser mai el de Best o Cantona, ni tindrà la mística dels poetes maleïts, la d’extrems mítics com Jimmy Johnstone o, per anar a una altra punta del món, Garrincha. No es tracta tant de recordar jugadors que van marcar el futbol i la nostra vida com de reivindicar aquelles figures úniques per la seva rebel·lia, singularitat i irreverència, admirades pel sector més radical de la grada i mal vistos des de la banqueta, perquè són desafiants amb l’entrenador i el rival, arrisquen sempre i ens reconcilien amb la nostra infància, quan el driblatge i el desequilibri decidien els partits que es muntaven al carrer amb la pilota del nen ric del barri, temps extrems, d’atac i gol, el joc de Deulofeu.

Té l’autoestima alta, se sap i se sent molt bo, confia en la seva habilitat

Al voltant de Deulofeu s’expliquen moltes històries, algunes certes, moltes falses i d’altres fetes a mida, com quan era juvenil i es va aturar abans d’entrar als vestidors després de marcar tres gols i, dirigint-se als contraris, els va dir: “Si us espereu una mica, em dutxo de pressa i en sortir us firmo uns quants autògrafs”. Té l’autoestima alta, se sap i se sent molt bo, confia en la seva habilitat i té el caràcter d’un geni, i en canvi els millors clubs no el volen perquè és discontinu, individualista, es juga cada pilota com si fos Messi. No té sentit d’equip i viu de l’aura que desprèn el seu futbol, igual que va passar en el seu dia amb Iván de la Peña o després amb Thiago, molt valorats per la intenció del seu joc, motiu de gresca al Camp Nou.

No se m’oblidarà mai la frase lapidària que Van Gaal va dedicar a De la Peña: “Vostè fa que els aficionats s’aixequin dels seus seients una vegada de cada deu que fa una passada; jo sóc el que surto de la banqueta les altres nou ocasions”. L’afirmació del tècnic holandès va acabar fent fortuna entre els entrenadors, capficats a comptar les pilotes perdudes en lloc de celebrar la jugada reeixida, de la mateixa manera que els mitòmans recorden que l’únic dia que Manolo Vázquez Montalbán es va posar una samarreta per rebre els seus convidats en un àpat de festa major culer va ser la de Lo Pelat. Ara són temps de tàctica, de sistemes i de dades, de comptar quilòmetres, com si el futbol fos atletisme o es vengués a pes.

Només cal veure com juga el Brasil, que no admet cap més jugador diferent que no sigui Neymar, un davanter posseït per la fe de qui se sent un elegit, número 10 al seu país i dorsal 11 al Barça. Admiro la manera com Neymar s’ha entès amb Messi i Luis Suárez al Barça. Mai ningú no s’hauria pogut imaginar que un brasiler, un argentí i un uruguaià juguessin tan ben avinguts en un equip tan difícil com el Barça. Són els misteris del futbol, generalment inescrutable, difícil d’interpretar, però també agraït amb aquells que desafien les lleis i les normes, la convencionalitat més pura, i s’abonen al mestissatge, creuen en la imperfecció, aposten per la diversitat, disposats a córrer riscos, com per exemple el de renovar Alves.

M’agradaria que Deulofeu jugués sempre al meu equip

A alguns aficionats els semblarà que el brasiler és un tarambana, que li costa centrar bé i sovint no defensa el seu lateral dret, de manera que no se l’havia de renovar. No haurien d’oblidar que Alves és un jugador decisiu en l’ecosistema futbolístic de Messi, que sempre escalfen plegats, que el brasiler és el millor assistent de l’argentí i que la seva sintonia ofensiva i les desatencions defensives han justificat en part l’alineació com a volant dret de Rakitic. Alves és tan important al camp com al vestidor per la seva vitalitat contagiosa, l’espurna vital en un club sovint massa depressiu, com ha reconegut fins i tot Cruyff. L’holandès va arribar a justificar el fracàs de Kodro dient: “Era un jugador massa trist, afectat per la guerra (dels Balcans)”.

A vegades les paraules de Cruyff poden semblar frívoles, com també pot ser estrident la manera de fer d’Alves. Tots dos han ajudat en qualsevol cas a augmentar l’autoestima del Barça. L’estil de l’equip, garantit pels centrecampistes de la Masia, necessita del caràcter extravertit de jugadors com Alves. Jo desconfio dels futbolistes sense tara des que Guardiola se’n va anar del Camp Nou, avorrit de la perfecció, i crec més en els equips heterogenis, amb puntes, pendents del talent de jugadors com Messi i Alves. I d’aquí ve que enyori Deulofeu. “Converteix les parets que et posen els altres en esgraons per aconseguir els teus objectius”, ha escrit el jugador per explicar el seu estat d’ànim mentre es negocia el seu futur.

Deulofeu no és cap garantia perquè el Barça torni a guanyar la Lliga; és més, segurament el farien responsable de perdre-la, si fos el cas, perquè a aquesta mena de jugadors els culpen de desfer els bons equips que guanyen el triplet. Però són molts els seguidors culers que no tenen cap dubte que seria el protagonista de la jugada de cada partit, i també de la de la temporada. És el que passa quan s’està fart i es busquen tres peus al gat, però a mi també m’agradaria que Deulofeu jugués sempre al meu equip, encara que només ho fes una estona per trencar la previsibilitat: el moment Deulofeu. No hi ha, de totes maneres, cap precandidat que l’hagi reivindicat de moment, i per tant, sabent de quin peu calça Luis Enrique, l’extrem no tornarà al Camp Nou.

Alguns l’esperaran el temps que faci falta amb els braços oberts.

MÉS INFORMACIÓ