Quan la música aclapara

L'atordidor concert de The Chemical Brothers va tancar la primera jornada del Sónar

The Chemical Brothers, en el concert d'ahir a la nit al Sónar.
The Chemical Brothers, en el concert d'ahir a la nit al Sónar.

L'atordidora actuació de The Chemical Brothers ahir a la nit va tancar la primera jornada del Sónar, clausurada enmig del guirigall d'una multitud que va aconseguir la seva entrada a la manera antiga, participant en un concurs. Això va provocar que el perfil de l'assistència al concert nocturn del duo electrònic fos més popular, distant de l'aire Erasmus més propi, amb matisos, del Sónar diürn. Com ja és habitual en els últims anys, la nit del dijous va tenir només el plat fort d'una banda, en aquest cas Chemical, que van estrenar mundialment de forma oficial el seu nou espectacle, una abundància de llum i so propi d'una electrònica gairebé corpòria.

Trencant la tradició, la puntualitat no adorna la nit, i The Chemical Brothers van iniciar la seva actuació amb gairebé quinze minuts de retard, però com la van iniciar! Davant l'èxtasi de la multitud Hey boy, hey girl, un dels seus temes icònics, va posar en estat d'agitació la massa, que ja d'entrada es va posar literalment a botar. I això que les pupil·les dilatades no marcaven la pauta. Era tant la cridòria que malgrat que la música sonava a un volum eixordador, la massa el va contraprogramar amb la seva empatia vocal. Un espectacle dins d'un altre espectacle. Per abaixar una mica la tensió, el grup va ficar un dels seus temes nous després del hit, i EML Ritual va tranquil·litzar una mica l'enorme hangar del Sónar nocturn. Però va ser gairebé un miratge.

I és que l'electrònica de Chemical Brothers és de puny. O de sabatilla si es prefereix. De puny perquè les seves tornades i la potència de la seva posada en escena provoca que els punys es disparin en una mostra d'adhesió; de sabatilla, perquè és la sola d'aquestes la que es desgasta gràcies al ball. La qüestió és que el duo va triomfar per esclafament, ofegant amb làsers visuals i unes cançons que semblen fruit d'haver regat amb testosterona un ordinador. El pols ferm i dur dels seus temes, amb Do it againGo, un altre tema nou, va seguir la gresca, el volum ensordidor, el físic dels seus ritmes quadrats i la nul·la especulació de la seva proposta, òbvia i rotunda, van resultar irresistibles. Un veritable cop. Antic, superat pel temps i subtil com una bufetada, però efectiu al cap i a la fi. Fins i tot amb els nous temes la passió del públic no va perdre punts, i va quedar en dubte que quan una cosa surt gratis, o gairebé, no t'ho passes bé. Això, amb Chemical Brothers, no va ser així.

Però el Sónar havia començat hores abans, sota el sol, que inclement tornava a anunciar l'arribada de l'estiu coincidint amb la nova edició del festival. Però les primeres hores van estar marcades precisament per actuacions que no van tenir lloc a l'aire lliure, sinó als escenaris del Sónar que recorden salons reals, cas del Hall, o auditoris, per exemple el Complex, on es van desenvolupar diversos muntatges que en el fons el que pretenen és definir una posada en escena que tingui relació amb l'electrònica, escapant dels patrons escènics del rock, fins ara màxim definidor de l'espectacularitat en directe. En aquest sentit, van destacar les actuacions d'Uwe Schmidt i Robin Fox amb el seu muntatge Double Vision, la sessió de Koreless i, de manera molt especial, l'actuació d'Arca i d'Autechre.

Per parts. Per ingressar al Hall després d'estar al Village, a l'aire lliure, fa falta un procés d'habituació a la foscor. Per aconseguir-ho se sol trepitjar o ensopegar amb algunes cames quye pertanyen als cossos que estan tirats per terra, entengui's que estan estirats, no abandonats, el festival encara no ha acumulat gaires hores i tothom encara manté domini sobre la seva humanitat. Una vegada la vista s'ha acostumat a la foscor vermella imperant, vermell i fosc es diria que es tracta d'un vestit de torero, Schmidt i Robin regalaven un muntatge audiovisual pautat per un so elevat a força de capes, alguna cosa així com anar acumulant un maó sobre un altre per construir una torre que es perd lluny dels núvols. En realitat era música deconstruïda, sons angulosos i críptics que es feien forma mitjançant el plorós caure de codis en pantalla a la manera de Matrix i figures geomètriques que no evocaven res més que a si mateixes. So dur que al Sónar ja és habitual, sense espantar ningú. I si algú ho feia dissimulava. Encara que al Sónar és difícil no sorprendre's, resulta sorprenent que algú manifesti sorpresa. En tot cas, sí que la mostren els debutants en el festival.

Més tard, en aquell mateix escenari, l'actuació d'Arca va ser bastant impressionant. Se sol dir fins a l'extenuació que hi ha artistes que aconsegueixen el seu propi so. Es diu tant que no vol dir res. No obstant això, aquest productor de Caracas sona, realment, a ell mateix. Els seus sons, una mica enervants però, no obstant això, amb un punt evocador i fins i tot romàntic, pautats per baixos vibrants arítmics que feien onejar el timpà com una bandera enmig d'un huracà, eren acompanyats pels excel·lents visuals de Jesse Kanda. Amb imatges que recordaven endoscòpies i, de manera molt especial, projectant cossos blau cobalt parcialment desfigurats, amb zones plenes de protuberàncies perjudicials o natges mida Kardasian, descomunals, els sons d'Arca empenyien a un cert neguit, tot i que molt suportable, gens calmant. Els temes de Xen, el nou disc, van ser els més destacats, però Arca, vestit com per protagonitzar un show sadomasoquista, va presentar un tema nou. En aquell moment part del públic havia desfilat cap a entorns més confortables.

Un d'aquests, abans de l'actuació de Kanda, va ser el proposat per Koreless i Emmanuel Biard, que al Complex van presentar el seu espectacle The Well. Si a Double Vision els seus protagonistes no estaven en escena, pròpia de l'anonimat inicial de la primera electrònica, a The Well tots dos s'asseien a l'escenari com si anessin a fer ioga. Els sons que omplien el recinte eren molt evocadors, gairebé planadors, sons sense angles excessius, fins i tot vaporosos. Els llums, repartits a la sala per mitjà de feixos refractats en el fum, arrodonien un discurs gairebé plàcid, tot i que també hi havia repeticions pròpies d'un error informàtic i ritmes fallits. A la part final del show, una enorme bola discotequera de miralls va rebotar els làsers en una apoteosi no ballable que va marcar el punt àlgid de l'actuació.

Però el millor va ser el concepte d'espectacle dels veterans i clàssics Autechre, que van actuar completament a les fosques, sense cap llum ni a l'escenari ni amb prou feines a la sala. Era una forma de negar el mateix espectacle, la seva necessitat mateixa, submergint la sala sencera en una foscor anònima en la qual tècnicament no hi havia diferència entre escenari i platea, entre públic i artistes. Si a això hi sumem el caràcter abstracte de la proposta musical, sense ritmes previsibles, torrencial i fragmentada, fruit de deixar brollar un magma d'aparença caòtica. Va ser l'altra cara de les evidències de Chemical Brothers, però les dues fórmules van conviure sota un mateix paraigua anomenat Sónar.