Selecciona Edició
Connecta’t

Allà on no només brilla el sol

El Sónar comença amb espectacles audiovisuals brillants

Un grup de joves al Sónar.
Un grup de joves al Sónar.

La màquina que sona ja està en marxa. I, com cada any, ja és gairebé tradició, els primers dies de calor d'estiu han acompanyat l'arrencada del Sónar, que en la seva jornada diürna, sota un sol inclement sense núvols que l'atenuessin, va començar a regalar les seves estampes tradicionals. Amb multitud de cossos asseguts a la gespa artificial del Village –es nota que és inici de festival perquè els cossos encara no han estat abandonats a si mateixos pels seus propietaris– les primeres actuacions han hagut de bregar amb la dispersa atenció dels espectadors, encara prenent mides al que serà gairebé casa seva durant els dos propers dies. Tot era sensació d'estrena, l'estrena d'un festival que marca l'apogeu electrònic a Barcelona.

Aquest fet ja es nota als mateixos accessos, on treballadors somrients reparteixen fullets de mà, prèvia salutació generalment en anglès, en els quals fan publicitat les desenes d'actes vinculats amb l'escena electrònica que aquests dies acompanyen el Sónar. Solucionada aquesta petita barrera publicitària, els acreditats accedeixen al recinte pel SónarPro, una prova de la importància que l'organització li concedeix. Allà reben tothom qui hi entra unes construccions de fusta amb aspecte de reciclada que faria les delícies de Manu Chao, mentre una cantarella de veus remet a xerrades i conferències que tenen lloc allà mateix en aquell precís instant. Una mica més enllà uns atrafegats manetes arreglen alguna cosa filiforme amb uns soldadors portàtils, cosa que evoca a la formació professional. Enmig d'aquest ambient entre ecologista, tecnològic i mercantil, els acreditats llueixen aquelles acreditacions que probablement algun d'ells no abandona ni a la dutxa, de tan orgullós que se sent per la seva distinció en aquest jardí dels avenços.

El Village. El sol pica amb força. El públic, coneixedor de la temperatura de l'estiu mediterrani, ja no vesteix de manera calculada; o més ben dit, el càlcul els condueix a la comoditat. Gairebé no hi ha aspectes cridaners, sabedor tothom que un bell modelet després de dues hores de suor es converteix en un bell modelet amb secrecions. No val la pena l'esforç, amb unes samarretes i uns pantalons de combat n'hi ha prou. Els més atrevits esperen sota el sol que Kindless comenci la seva actuació, que com totes al Sónar arrenca amb una puntualitat de ferrocarril nipó. Banda orgànica, així es diu a les bandes que toquen els instruments de tota la vida –baix, guitarres i bateria–, al servei de música negra que comença sonant funky, amb una guitarra que evocava una cosa tan poc moderna com Level 42. Però era només l'inici, se suposa que després la cosa mutaria, entre altres coses tenint en compte les ganes d'una vocalista negra que posava l'arrel vocal a l'assumpte.

Canvi de tema. Del desert cremat pel sol i de la calor que puja com una infecció des de la gespa artificial, abrasiva, es passa al Hall, una nau amb una foscor matisada per llums vermelles, del mateix color que les teles que cobreixen les parets, a la qual els ulls s'han d'acostumar ràpidament. Abans d'això un parell de trepitjades recorden a qui hi entra que hi ha cossos estesos a terra. Però la laxitud dura poc, el temps just perquè l'espectacle Double Vision activi els presents. El productor Uwe Schmidt i l'artista visual Robin Fox, cap d'ells ocupant l'escenari, despleguen un massatge audiovisual intimidant que combina làser, projeccions de vídeo, signes que es fonen a la pantalla com els codis de Matrix, imatges entretallades i una música que s'eleva com una catedral: cada so es recolza sobre el precedent com les pedres s'alcen al cel l'una sobre l'altra. Ritmes entretallats i maquinals, sons incidentals i, en suma, pura desconstrucció a la qual l'oïda de l'usuari del Sónar ja està acostumat.

De tornada a l'exterior hi ha detalls que indiquen que la vida continua sent normal. Una marca convida el públic a llançar-se a una piscina de boles, com les de les guarderies, però la gràcia és que fotografien qui ho fa perquè ho comparteixi amb els amics. Alguna cosa així com “m'exhibeixo 2.0”, ja que no es tracta de fer, sinó que els altres vegin què fas. Just al costat una mena d'estrella de mar metàl·lica que sembla experta en Pilates es mou i fa contorsionisme. No, no és circ, és una instal·lació anomenada Cod.Act: Nyloïd, al voltant de la qual s'amuntega el públic mentre pronuncia en diversos idiomes interjeccions de sorpresa. És el Sónar, qui no se sorprengui, menteix. Pocs minuts després, en un altre escenari tancat, aliè al sol, Koreless ofereix un altre espectacle audiovisual, aquest més líric i ambiental, decididament evocador, almenys al principi, perquè més tard és una mica més robust. Emmanuel Biard orquestra uns efectes visuals amb làser, encara que més tènues que en els de Double Vision, i la pau brilla en un auditori fosc només il·luminat per rajos de llum. És el Sónar, no només hi brilla el sol.

MÉS INFORMACIÓ