Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA / LLIBRES

Llarg procés, somni amarg

El llibre de Jordi Amat sorgeix de la certesa que el concepte de Catalunya ha canviat després de l'erupció del sobiranisme

Llarg procés, somni amarg

Jordi Amat ha dedicat bona part de la seva feina a les relacions culturals entre Catalunya i Espanya –la simplificació onomàstica és obligada– des d'un precoç però molt important llibre sobre els Congressos de Poesia que, al començament dels anys cinquanta, va organitzar el perseverant equip ministerial de Joaquín Ruiz-Giménez. És un professional independent però amb una sòlida formació acadèmica (ha treballat a la Unitat d'Estudis Biogràfics de la Universitat de Barcelona i és deixeble de Jordi Gracia), en qui, amb una notòria precocitat, s'ha perfilat una manera personal d'indagar: els seus textos inclouen la història de la seva pròpia investigació i el seu mètode de treball s'ha convertit en un estil. Se sent hereu d'altres historiadors independents, com Josep Benet (de qui prepara una biografia) o Albert Manent, recentment desapareguts; la seva tècnica consisteix a llegir-ho tot, ambientar-ho vívidament, tenir el llapis a punt per subratllar símptomes o cristal·litzacions de sentit i després, parlar-ho llargament amb els interessats. D'aquí dimana l'explícita implicació personal que és tan imperativa en aquest llibre, El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014).

Aquest treball, com molts dels seus, va tenir l'origen en un article periodístic i va madurar com a llibre en revelar-se un camí transitable. Va sorgir d'una col·laboració a La Vanguardia, "Matar el Cobi", quan Amat va tenir la certesa que l'erupció del sobiranisme significava el final d'un concepte de Catalunya, marcat per l'alcaldia de Pasqual Maragall i per la Barcelona triomfal, cosmopolita i esnob del 1992. La urgència d'organitzar-ho com a llibre va sobrevenir quan va veure els vídeos que es van fer de la Diada del 2012, en què un selecte grup d'universitaris i intel·lectuals catalans flanquejava un polític ambiciós i murri, Artur Mas, que tornava amb les mans buides de Madrid i lliurava la gestió de la franquícia del sobiranisme a dues “forces cíviques” d'orígens diferents i programes elementals: la nova Assemblea Nacional Catalana i el veterà Òmnium Cultural, aquell que durant tants anys els catalanistes d'esquerra havien anomenat “el Mòmium”. “Ara és l’hora”, es va dir, i ningú sabia molt bé de què, però els nacionalismes sempre tendeixen a la certesa anestèsica de les tautologies. I segurament tampoc els importava gaire als que acabaven de desembarcar al carrusel de manifestacions i banderes, ni als que van sentir les seves esperances intel·lectuals redimides per la sensació d'actuar (la “claudicació”, escriu Amat), ni desgraciadament a la majoria dels despistats polítics de la resta de l'Estat.

Però, per si de cas interessava a algú més responsable, el jove Jordi Amat ha preparat aquesta esplèndida història intel·lectual del que va començar en una derrota moral –la del 1939–, que no va ser una fallida ni social ni econòmica, i molt ràpidament va generar una voluntarista i modesta fe de vida: la maniobra a diverses bandes que va implicar Francesc Cambó, Raimon d’Abadal, Gaziel i, per fi, Eduardo Aunós, que es va endur el sant i l'almoina. Després van venir oportunament les festes sacres entorn de Montserrat, el 1947, i les maniobres a favor d'una “modernitat cauta” que es va reconèixer en fites del 1952 –la Revista de Ridruejo; la conversió de Destino– i va afavorir el desembarcament del “tità” Jaume Vicens Vives i el seu Notícia de Catalunya. Entorn del 1960 el més fonamental –l'hegemonia d'un sòlid catalanisme de fons– estava fet: el 1959 es va publicar La pell de brau, d'Espriu, i la sorollosa defenestració de Galinsoga, director de La Vanguardia, va facilitar l'aparició de la revista Serra d’Or, la primera en llengua catalana.

Entre els uns i els altres, el “catalanisme progressista” va hegemonitzar l'escena política des del 1962: al seu conjur van sortir llibres com Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, o Els altres catalans, de Francisco Candel, a més de Poesia catalana del segle XX, l'antologia de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, i Catalanisme i revolució burgesa, el provocatiu llibre de Jordi Solé-Tura. Torsimany politicoeconòmic de tot el període va ser un hàbil gestor, amb aura de màrtir i gens progressista: Jordi Pujol. Però, des del 1980, la seva arribada al poder va desmuntar les bases ideològiques d'aquell període i va començar la construcció d'un altre en què els bons negocis van conviure amb les venerades tradicions (inclosa la parroquial), la imatge de la Barcelona avançada es va eclipsar davant d'una Catalunya “profunda”, més provinciana i domèstica, i la visió de la història del país com a conflicte modern es va abismar en la configuració escolar de la Història de Catalunya com a destí immutable: ara importaven la marca Hispànica i el llinatge carolingi, les institucions centenàries, el mil·lenari de la nació, la “derrota” del 1714 i la nova “derrota” del 1939, sense més matisos. Va ser la confrontació de dues mentalitats i poques coses ho fan tan palès com el que va dir Pujol a Joaquim Nadal: “Tu ets catalanista, però Maragall, no. Maragall és fill de la Institución Libre de Enseñanza, com el seu pare [Jordi Maragall i Noble]. No pensa com un catalanista”. Anys després, el mateix Pujol, amb motiu del centenari d'Espriu, va escriure sense embuts que l'autor de La pell de brau, el somiador de Sepharad, no tenia raó. Tampoc era un catalanista de debò, sens dubte…

Els retrats –comprensius uns, admiratius altres– que aquest llibre ens ofereix de Guillermo Díaz-Plaja, que opta per “fer-se franquista”; de Maurici Serrahima, que lluita per sortir de la derrota, de Carles Riba i de Jordi Rubió, que el 1950 decideixen escriure a Revista; de Salvador Espriu, que decideix prendre la paraula, són imatges reconfortants per entendre un problema que hauria de retornar de les banderes desplegades a les paraules i les raons. Jordi Amat ha fet tot el possible perquè així sigui.

Jordi Amat, El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014), Tusquets, Barcelona, 2015 (Colecció L’Ull de Vidre).