Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Un somriure sense gat

La fi de les relacions entre Convergència i Unió ha donat motiu a tota l’oposició per referir-se a altres divisions, cismes i separacions

El president Artur Mas, després d'una reunió amb el seu partit.
El president Artur Mas, després d'una reunió amb el seu partit.

Ha començat la cacera. La peça? Artur Mas, però no se sap si fa de cérvol o d'Acteó, el caçador que, transformat en cérvol, va ser devorat pels seus propis rastrejadors (les metamorfosis comencen en Ovidi i acaben en Kafka). Una ruptura política elevada a metàfora social ha planejat al llarg de la sessió de control d'aquest ple. La fi de les relacions entre Convergència i Unió (la i és un exemple de com les copulatives acaben sovint en disjuntives) ha donat motiu a tota l'oposició per referir-se a d'altres divisions, cismes i separacions.

Albert Rivera, que ja ha tornat de gira electoral per les Espanyes com Marifé de Triana se n'anava de gira per les Amèriques a la recerca de fama, ha deixat el seu cafè per emportar-se per la Cinquena Avinguda amb el micro de l'escó, s'ha posat dret i li ha deixat anar al president: “Vostè volia trencar Espanya, però l'únic que ha aconseguit és dividir el seu partit i trencar el seu Govern”. Pràcticament, el mateix que li ha dit Alícia Sánchez-Camacho: “Vostè està dividint i fracturant la societat catalana, les famílies, el PSC, la seva pròpia formació i el seu propi Govern”. Però la líder popular s'ha pres un suc de taronja, i això després de parlar, a baix a la cafeteria. Miquel Iceta ha volgut enfrontar Artur Mas amb el diputat de la CUP David Fernàndez, però Mas l'ha corregit i li ha explicat que el que havia dit no va ser amb Fernàndez sinó amb el periodista Vicent Partal. Llavors el líder socialista ha replicat que si no fos perquè ja tenim l'estiu aquí li demanaria que dimitís i ha acabat preguntant igual que Bob Dylan a Blowin' in the wind: “Quants partits més caldrà sacrificar en l'altar del procés?”. El vent de la divisió ha anat també en direcció inversa i així Mas li ha recomanat al diputat d'ICV-EUiA Joan Mena que faci com a Unió i es dediqui a comptar els seus per veure quants són d'Herrera i quants de Camats.

Únicament en el torn del republicà Oriol Junqueras l'assumpte del sobiranisme no ha fet acte de presència. Potser perquè la sagnia d'ERC es diu CUP, en la sessió d'aquest dijous Junqueras ha apadrinat també un obrer en vaga i només ha intervingut per defensar els treballadors de General Cable, amenaçats amb un ERO que implica prop de 300 acomiadaments.

El president Mas encarna el mite de les metamorfosis. És el dofí que es transforma en Moisès i després en Ulisses i per fi en cérvol. Mas s'aferra ara al símbol de les urnes com abans es va agafar al símbol del timó; les ha convertit, les urnes, en el seu bot salvavides. S'erigeix ell mateix en símbol de la puresa, de la legitimitat, amb la desesperació que la metafísica el deslliuri o l'exculpi d'una vida quotidiana plena de realisme brut, d'un calendari de cuina que ni controla ni accepta. “Pensar diferent és dividir la societat? Doncs no!”, amb aquestes paraules s'ha interrogat a si mateix davant de tot l'hemicicle com un adolescent que es pensa que és Spiderman enmig de la classe. I a continuació s'ha assegut amb aquell somriure que ara tan bé li queda. Aquell somriure únic, enigmàtic, solitari, flotant, en el qual s'està transformant com un gat de Cheshire. Aquell al qual va dir l'Alícia: “He vist moltíssimes vegades un gat sense somriure, però mai un somriure sense gat!”. Cada vegada més somriure, cada vegada menys temps.