Selecciona Edició
Connecta’t
REVISTA DE PREMSA

CiU, qui paga els plats trencats?

La premsa discrepa a l'hora d'atribuir la responsabilitat de la crisi de la federació

El president d'UDC, Josep Antoni Duran Lleida, i el secretari general, Ramon Espadaler.
El president d'UDC, Josep Antoni Duran Lleida, i el secretari general, Ramon Espadaler. EFE

“Convergència o Unió”, amb la o destacada, titula avui en portada El Periódico, que considera a l’editorial que la resposta dels democristians ha estat “el·líptica però inequívoca”. Joan Tapia considera, al mateix diari, que la ruptura a terminis d’Unió fa que Mas s’arrisqui a quedar com un cesarista, però a Unió “no li sobra temps per captar complicitats en l’electorat catalanista i centrista (...) Diumenge (encara que dividida) ho va fer. Ahir va vorejar el pecat tan democristià de l’ambigüitat”. Per Enric Marín, “el mapa polític de la Catalunya de la Transició és mort”. La Vanguardia es fixa en el fet que “la ruptura de CiU deixa fora del Govern els consellers d’Unió”. A l’editorial dibuixa un procés on el somni d’unitat “està donant pas al malson de la desunió. I de passada, a la implosió dels partits que abans admetien la pluralitat i els matisos”.

Sobre qui ha de pagar els plats trencats, l'Ara considera que “Duran força Unió a trencar amb Mas” i destaca en un subtítol que “Duran no dóna la cara”. A l’editorial afirma que el pas d’Unió està fet “mirant més enrere que endavant”. “Se’n van”, titula El Punt Avui, que a l’editorial es pregunta si és coherent que Unió surti del Govern però “continuï coalitzat amb un partit que s’ha declarat partidari de la independència?”. Per Vicent Sanchís, ara Mas tindrà més comoditat per articular una “llista atractiva i sense ambiguïtats”.

Cap dels dos s’atreveix a dir ‘vés-te’n tu, que jo em quedo amb el pis’ (Josep Cuní)

L'Abc obre amb un “El nacionalisme moderat abandona Mas en el seu deliri independentista”. En el debat per establir la culpa de la trencadissa, el diari ho té clar: “La deriva de Mas, el veritable culpable d’aquest cisma, és demolidora”, però Unió ha estat víctima de la seva “incoherència”. “Mai no ha exercit la força suficient per fer entrar en raó el sector més radical de Convergència”. “El sobiranisme de Mas obliga Unió a trencar la federació”, diu El Mundo, que a l’editorial explica que Mas (imprevisible i “doblement perillós”) s’ha pres com una ofensa personal i política l’acord d’Unió. Casimiro García Abadillo creu que la falta de suport d’un electorat cada cop més polaritzat pot frenar el projecte de Duran d’anar en solitari a les eleccions autonòmiques. La Razón personalitza el conflicte en portada: “Mas i Duran trenquen CiU 37 anys després mitjançant emissaris” i a l’editorial també atribueix la responsabilitat de la ruptura a Mas.

Josep Cuní (8TV) ahir a la nit anticipava que "les coses no es quedaran així". La ruptura és evident, però cap dels dos gosa formalitzar-la. "Cap dels dos s'atreveix a dir vés-te'n tu, que jo em quedo amb el pis"

Després del 14 de juny

Ni Pujol ni Maragall haurien tingut tanta paciència (Francesc-Marc Álvaro)

Un cop coneguts els resultats de la consulta d’Unió diumenge passat, la premsa (més la de Catalunya que la de Madrid, molt enfeinada amb Carmena) va començar les obligades anàlisis i fins i tot la fabricació d'auguris, alguns d'agosarats. Per exemple, Salvador Sostres (Abc, 15 de juny), que després d'afirmar que "Duran ha guanyat contra el sectarisme insultant de TV3", pensa que ara té l'espai del centre dreta catalanista però no independentista per presentar-se el setembre "i així obtenir entre sis i deu escons, els que probablement li faltaran a Mas per tenir, sumant ERC, la majoria".

Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, 15 de juny) pensa que ni Pujol ni Maragall haurien tingut tanta paciència. "Mas no pot caminar ni un metre més amb una motxilla que se li clava a l'esquena com un punyal". Sobre el resultat de la consulta, considerava al mateix article que havia estat una victòria pírrica del sector oficialista i una victòria moral del sector sobiranista. Exègesi que se li feia estranya a Xavier Sardà (El món a Rac1): "Si la victòria del sí és pírrica, més pírric és el no". A la mateixa tertúlia, López Alegre deia que aquí no s'ha de ser només independentista, “has d'estar d'acord amb el full de ruta. És molt complicat ser independentista". Tian Riba també feia números (Punt Avui, 16 de juny). De 4.000 militants van votar 2.654 i Duran "té ara mateix 1.333 persones" i en treia una conclusió: "el poder li ve, en realitat, ungit per altres persones en despatxos, que no són les que van votar ahir".

CiU, qui paga els plats trencats?
CiU, qui paga els plats trencats?

L'editorial d'El Periodico, del 16 de juny, considerava que els que pretenen proclamar la independència encara que només guanyin en escons o per un sol vot "no poden intentar deslegitimar el resultat d'Unió”. Albert Sáez (El Periódico, 16 de juny) escrivia que era clar que hi hauria un cop de porta, però no tant qui el faria. "Mas no farà fora Unió (...) el pla és aguantar fins a forçar que se'n vagin (..) Si els fa fora, els convertirà en màrtirs de la tercera via. Si s'hi queden després de plantejar el desafiament, faran el ridícul. Si donen el cop de porta seran fugitius abans que víctimes".

Foc amic

CiU, qui paga els plats trencats?

Ja abans del 14 de juny, els diaris han anat plens, i esmolats, sobre el futur del matrimoni. Pere Cardús (Punt Avui, 6 de juny) considera "Duran and Co" una motxilla per a Artur Mas. "Si Mas no liquida aquesta rèmora del passat, no tindrà cap futur com a dirigent d'un país que camina cap a la llibertat". Pilar Rahola (La Vanguardia, 4 de juny) deia que Unió feia un monument, un homenatge "a la puta i la Ramoneta" amb la pregunta, expressió que avui repeteix al seu article i que ha agradat als piuladors, majoritàriament hostils a la direcció d'Unió i que pràcticament monopolitzen amb els seus missatges les tertúlies de TV3. Aquest dimecres mateix, al matí, un ho convertia en verb ("Unió putaramoneja") i TV3 l'emetia al costat d'altres que parlaven dels dirigents d'Unió com d'un "tumor", "el xantatge de 4 espanyols", "una part de la guerra bruta de les elits extractives espanyoles" o directament predicaven que primer cal carregar-se el PSOE i Unió si Catalunya vol tirar endavant la independència. Una Rahola vehement va tornar ahir a la nit a treure l’expressió al debat amb Cuní a 8TV, que va acabar renyant-la cordialment i donant-li dues opcions: que vagi deixant el tipus de debat que va aprendre a altres televisions o treure’n, tots dos, més partit i dedicar-se a fer teatre.

Antoni Puigverd (La Vanguardia, 10 de juny), sense esmentar cap mitjà, ja considerava que Unió estava rebent un bombardeig mediàtic selectiu que "beneficia els glamurosos dissidents" –Castellà, Rigol, De Gispert...– que, sembla ser, han obtingut els seus càrrecs per mèrits propis i no gràcies al parasitisme del que "de sobte, tothom acusa Unió". Duran, deia, sempre ha rebut foc amic, "però les bateries no han atacat a la vegada i massivament fins que Mas no ha decidit això: derrocar CiU, la vella coalició del seu partit, per crear la coalició de la seva persona".

Duran sempre ha rebut foc amic, “però les bateries no han atacat  massivament fins que Mas no ha decidit això: derrocar CiU” (Antoni Puigverd)

Antoni Castellà (El Periódico, 12 de juny) sostenia que Duran havia creat una cortina de fum per tapar el debat real que és independència sí o no. Ramon Espadaler defensava la pregunta (El Punt Avui, 7 de juny) mostrant la seva perplexitat perquè els mateixos criteris amb què Unió l'ha feta "van ser aplaudits quan van ser incorporats a a la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya del gener del 2013". Duran s'explicava a La Vanguardia (12 de juny): "La raó d'ésser d'Unió no és aportar noms a una llista electoral, sinó idees (..) alguns voldrien que Unió continués dient amén a tot i que d'altres parlessin i votessin per nosaltres. No volem trencar res. Només volem aportar i sumar. Tant costa d'entendre?".