Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona, sempre revolucionària

La sorpresa del triomf d’Ada Colau és un fenomen que la ciutat ja va viure als anys trenta i setanta

Ada Colau, alcaldessa amb una candidatura de confluència d’esquerres, personalitza un canvi històric a Barcelona. Ampliar foto
Ada Colau, alcaldessa amb una candidatura de confluència d’esquerres, personalitza un canvi històric a Barcelona.

L’historiador Josep Fontana argumentava fa un any que la millor manera d’intentar un canvi del sistema polític a Catalunya i a Espanya consistia a atacar-lo “pels seus punts més febles i, concretament, plantejar el canvi en les eleccions municipals”, on era clau una Barcelona “que sempre s’ha mogut molt”. Convençut de la idoneïtat però escèptic —aleshores i ara— sobre l’eficàcia d’aquesta via revolucionària, Fontana va ser conseqüent amb la seva trajectòria de compromís (va militar al PSUC fins als anys setanta) i el 24-M va tancar la llista electoral de Barcelona en Comú. El triomf de la candidatura de confluència ciutadana i d’esquerres que ha convertit Ada Colau en alcaldessa confirma el paper de Barcelona com a subjecte històric amb personalitat pròpia i propici a promoure canvis. Un fet que, ben mirat, no és tan sorprenent. Per no retrocedir més d’un segle, i acotant-ho a contextos electorals o democràtics, les eleccions municipals de 1931, 1979 i 2015 ofereixen tres moments de canvi històric amb Barcelona com a protagonista.

Salvant distàncies, i sense oblidar complexitats i òbvies diferències de context, Barcelona encapçala un intent de ruptura democràtica a Catalunya i a Espanya comparable als dels anys trenta i setanta. És evident que no s’ha proclamat la República després de les eleccions municipals, com va passar el 14 d’abril de 1931 (però sí que va abdicar el rei Joan Carles I, ara fa un any, a favor del seu fill Felip VI). I és clar que el país no lluita avui per posar fi a una dictadura com la que va ser rematada al carrer tot i que Franco morís al llit, ara farà 40 anys.

Ara bé, no és menys cert que els bons resultats de l’esquerra alternativa el 24 de maig, a Barcelona i en altres ciutats, s’inscriuen en un escenari de canvi de règim. I tampoc es pot ignorar que, fins i tot des d’abans del 15-M, la protesta als carrers i places —amb dues vagues generals i tres massius Onzes de Setembre— han configurat un cicle de mobilitzacions socials que reacciona contra la dictadura de l’austeritat i les retallades, contra la corrupció i en demanda del dret a decidir i la democràcia real. És en aquest context que la victòria de Barcelona en Comú situa la ciutat al capdavant del que Colau anomena “revolució democràtica”, que inclou l’exercici de l’autodeterminació de Catalunya però no renuncia a establir complicitats amb Madrid i la Grècia de Syriza per estendre l’onada revolucionària pel sud d’Europa. Tot i els contextos diferents, hi ha elements de continuïtat sorprenents entre 1931, 1979 i 2015.

 Èxit de forces emergents. Si la nova política de Barcelona en Comú ha guanyat gairebé un any després que aquesta confluència d’esquerres es gestés a partir del manifest Guanyem Barcelona, convé recordar que ERC amb prou feines tenia un mes de vida quan el 1931 va guanyar les eleccions. El resultat municipal del 3 d’abril de 1979 potser va ser més esperat, però va repetir la sorpresa de les eleccions generals del 1977: van guanyar els nous socialistes (com a PSC-PSOE no es van unificar fins al juliol de 1978), seguits dels vells comunistes del PSUC, mentre que els nacionalistes (també organitzativament força nous) de Jordi Pujol van quedar tercers.

La por durant la

Transició feia que

els amos es

malvenguessin

les finques

L’espectre del 14 d’abril. Una de les diferències entre aquell moment de canvi i l’actual, i a la vegada amb el de 1931, és precisament la ubicació de les eleccions municipals en la seqüència històrica. No és casual que el juny de 1976, en la seva primera visita a l’estranger com a cap d’Estat, el rei Joan Carles digués al president dels Estats Units, segons la transcripció de la conversa desclassificada a Washington: “Tindrem les eleccions nacionals abans de les municipals. Això va ser un error que el meu avi va cometre el 1931”. Efectivament, la Transició es va fer postposant unes eleccions municipals que l’Estat temia per la força que l’esquerra política i els moviments socials, obrer i veïnal, tenien en ciutats com Barcelona. Dues eleccions generals (15/6/1977 i 1/3/1979) i dos referèndums (Reforma Política de 1976 i Constitució de 1978) van precedir els comicis municipals. Les autoritats van poder així prendre el pols a la societat i desactivar el potencial de ruptura provinent del món urbà.

Agenda socialitzant. Excepcionalment i de forma temporal, la ruptura va triomfar a la Barcelona que va forçar la dimissió dels alcaldes franquistes Josep Maria Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976) i va imposar una agenda política, social i participativa a l’alcalde de la Transició, Josep Maria Socías Humbert (1976-1979). Hi va incloure des del pas franc de les entitats als despatxos municipals, fins a la creació de la targeta de transport públic gratuït per als jubilats o la cessió gratuïta a la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona (FAVB) del Palau d’Esports per fer tota mena d’actes. I el temor dels empresaris i propietaris immobiliaris a una democràcia socialitzant va permetre una acumulació popular de capital xifrada en 126 hectàrees de sòl municipalitzat pel delegat d’Urbanisme de Socías, Joan Antoni Solans, només per 3.000 milions de pessetes. “Vam pagar molt barat. La gent llençava les finques: alguns s’enduien els diners a Suïssa o Andorra; altres tancaven per la crisi”, explica Solans.

El primer alcalde democràtic de Barcelona, Narcís Serra, en una visita a una caserna de la policia municipal a la Trinitat el 1979. ampliar foto
El primer alcalde democràtic de Barcelona, Narcís Serra, en una visita a una caserna de la policia municipal a la Trinitat el 1979.

 Protagonisme veïnal. El moviment ciutadà que va assolir aquella fita no dista tant, per motius i activisme social, del que ha contribuït al canvi actual. L’antic dirigent veïnal Pep Martínez Barceló diu que “s’ha produït a Barcelona el que fa més de 40 anys va succeir al districte IX”. Compara el triomf de Colau amb l’acta de regidor pel terç familiar que el 1973 va aconseguir Fernando Rodríguez Ocaña, candidat obrer i veïnal de Nou Barris i Sant Andreu en una campanya ciutadana orquestrada per Bandera Roja i finalment anul·lada pel franquisme. Jordi Borja, figura clau de Bandera Roja, el PSUC i el moviment ciutadà d’aleshores, també ho ha estat ara com a mentor polític de Colau des de l’Observatori DESC. La reiterada acusació de “fer política” que Xavier Trias ha dirigit a la FAVB —de la seva junta provenen Colau i la també regidora de Barcelona en Comú Mercedes Vidal— no dista tampoc gaire del que la mateixa entitat es va sentir dir als anys setanta. Amb la diferència que, el 1979, els únics exmembres de la junta veïnal escollits regidors ho van ser per CiU (Albert Pons Valón i Francesc Borrell) i PSC (Jordi Vallverdú i Lluís Reverter). El PSUC va oferir el seu tercer lloc al president de la FAVB, Carles Prieto, però aquest el va rebutjar per quedar-se al moviment veïnal.

Lluites per l’habitatge. Si res s’explica avui sense la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), on Colau ha forjat el seu lideratge, no es pot oblidar que als anys setanta va ser cabdal l’empenta col·lectiva de la lluita per l’habitatge dels barris de l’Obra Sindical del Hogar o dels barraquistes de zones com el Carmel. Res de nou, perquè ja a primers dels anys trenta, en un context de crisi econòmica i atur elevat, un dels focus mobilitzadors a Barcelona va ser precisament una llarga vaga de llogaters (alguns impagaments es van perllongar fins el 1939) sostinguda per la CNT i que va implicar més de 100.000 persones. El 1930 els lloguers oscil·laven entre el 19% i el 38% del salari d’un obrer. I el 1974 va calar en l’agenda reivindicativa la proposta que Joaquim Sempere (sota el pseudònim d’Ernest Martí) va fer en un article a Nous Horitzons perquè no més del 10% del salari familiar fos destinat a pagar l’habitatge. No és estrany, doncs, que de l’esclat de la bombolla immobiliària, i quan avui hi ha famílies que ni amb el 100% dels seus ingressos poden fer front als deutes per habitatge, hagi sorgit un moviment com la PAH. Les actuals marees ciutadanes en defensa de l’educació i la sanitat públiques també tenen equivalents en les lluites veïnals dels anys setanta.

El barraquisme que es va viure al Carmel, a principis de 1970. ampliar foto
El barraquisme que es va viure al Carmel, a principis de 1970.

Mapa sociopolític superposat. Tampoc és nova la geografia sociopolítica barcelonina, segons l’anàlisi comparativa que el politòleg Jordi Muñoz fa de les actes de les eleccions municipals de 1934, que va guanyar ERC. Els barris de Sarrià-Sant Gervasi i les Corts eren i són els de més participació electoral. I, a grans trets, són també allí, i en punts de l’Eixample, on va obtenir millors resultats la Lliga el 1934 i on obtenen encara bons resultats CiU i el PP. En canvi l’esquerra, abans i ara, té el graner de vots als barris populars tradicionals (Poblenou, Sants, Sant Andreu, Gràcia…); als llocs que l’urbanista José Luis Oyón anomena “guetos proletaris” i socialment molt barrejats de Ciutat Vella (Xino o Raval i Barceloneta), i a les segones perifèries de cases barates, noves abans de la guerra i hegemòniques des del boom migratori dels anys seixanta: Nou Barris, Zona Franca, Bon Pastor, Besòs, Sant Martí... Sosté Oyón a La quiebra de la ciudad popular que a la Guerra Civil es va arribar amb una ciutat fracturada i on “la distància física entre món burgès i món proletari s’havia incrementat gairebé en un 50%” en 30 anys. Salvant distàncies, avui això no és molt diferent, perquè s’han incrementat les desigualtats entre barris: segons les últimes dades del 2012, la renda familiar disponible a Ciutat Meridiana és de 37,5 (sobre 100) mentre que a Pedralbes és de 240.

Com ja van titular els periodistes Jaume Fabre i Josep Maria Huertas el seu repàs a la Barcelona del segle XX (Flor del Vent, 2000), la ciutat és Burgesa i revolucionària. La novetat és que, al segle XXI, una victòria electoral de l’esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia, mai vista fins ara, referma el segon adjectiu. Caldrà veure com es concreta en el model de ciutat, però ahir mateix ja va ser revolucionàriament simbòlic que la Barcelona famosa pels Jocs Olímpics de 1992 renunciés, en la primera comissió de govern de Barcelona en Comú, a la candidatura olímpica dels Jocs d’Hivern del 2026.

Por de barricada i distopia burgesa

M.A.

Sense haver de recórrer ni al tòpic de la Rosa de Foc ni a la mitificada Barcelona resistent de 1714 o la revolucionària de 1936, són múltiples els exemples que evoquen el paper revolucionari de la capital de Catalunya. Així, en una memòria sobre les revoltes socials a l’Espanya de 1873, Friedrich Engels ja va escriure que a Barcelona es comptabilitzaven “més combats de barricada que en cap altra ciutat del món”. Un segle i quart després, el 25 de març de 2003, l’expresident dels Estats Units George Bush pare va dir, en referència a la gran manifestació del No a la guerra celebrada tres dies abans: “Ningú pot permetre que la seva política sigui determinada pel nombre de gent que es manifesta a Barcelona”. Per gust o a desgrat de qui sigui, això ha estat així en diferents moments clau de la història. I això és el que fa por o neguiteja alguns poders fàctics.

La “revolució democràtica” proclamada per Colau la mateixa nit electoral intenta ja ser metabolitzada, assumint fins i tot el seu lèxic, pel president del Cercle d’Economia, Antón Costas: a la seva 31a reunió anual, el passat 25 de maig a Sitges, va parlar “d’il·lusió” per l’actual “primavera política” i la “revolució democràtica”. Dies després Costas negava, en un debat a la SER, que l’empresariat tingués “por”, però reconeixia “inquietud”. També el president de la Cambra de Comerç, Miquel Valls, s’ha ofert aquesta setmana a “col·laborar” amb la nova alcaldessa. Però membres de cercles econòmics admeten, en públic i encara més en privat, el seu neguit pel canvi produït a Barcelona, Madrid i València. Les declaracions, aquesta mateixa setmana, del president del BBVA, Francisco González, sobre “el risc del populisme” i les “promeses inviables”, o les del president de la CEOE, Joan Rossell, alertant contra els qui “volen fer-ho saltar tot pels aires, sense alternatives i sense un business plan”, en són exemples. Un altre és aquesta confessió privada d’un alt directiu d’un important ens econòmic català: bona part dels seus socis, empresaris i banquers, ni tan sols volen donar els cent dies de gràcia al nou Ajuntament de Barcelona.

Mentre el líder ecosocialista Joan Herrera (ICV-EUiA és un dels puntals de Colau) alerta que “el linxament mediàtic que va patir el tripartit serà un joc de nens comparat amb el que patirà Barcelona en Comú”, a la premsa ja hi ha qui comença a posar sordina a la revolució barcelonina. S’evoca el Joan Maragall que el 1909, arran de la Setmana Tràgica, va escriure La ciutat del perdó, i se citen textos d’Agustí Calvet, Gaziel, dels anys trenta. De fet, ja durant la campanya el republicà Alfred Bosch va intentar fer forat en la pugna Trias-Colau apel·lant a “no tornar als enfrontaments entre la Lliga i la FAI”.

En alguns imaginaris sembla que revisquin “la distopia burgesa i els pànics morals” descrits per l’historiador britànic Chris Ealham a La lucha por Barcelona. Clase cultura y conflicto: 1898-1937 (Alianza, 2005), o el món desencaixat que l’urbanista José Luis Oyón explica a La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras: 1914-1936 (Ediciones del Serbal, 2008). Ealham explica que “els barris eren un entorn social complet: espais de contestació i esperança i punt de partida de la resistència contra la ciutat burgesa, una lluita subversiva que va donar a Barcelona fama internacional de ciutat roja i capital revolucionària d’Espanya”. I Oyón insisteix a definir Barcelona com “la capital principal de la revolució” i troba també en els barris el “subjecte social que va estar al darrere de la Barcelona revolucionària” fins que Franco (i certa burgesia catalana) va guanyar la Guerra Civil.

La situació actual no és la dels anys trenta. Però la crisi ha accentuat unes diferències socials i entre barris que inicialment, com analitza la sociòloga Marina Subirats a Barcelona: de la necessitat a la llibertat (L’Avenç, 2012), la ciutat democràtica nascuda d’esquerres el 1979 havia anat reduint. Un reequilibri fruit, precisament, de les lluites urbanes dels anys setanta historiades a Barris, veïns i democràcia (L’Avenç, 2015). El 1975, mig any abans de morir Franco, un informe confidencial del Govern Civil calibrava la força del moviment veïnal a Barcelona i comparava la situació amb l’escenari de la Catalunya revolucionària dels anys trenta, per acabar recomanant al governador Rodolfo Martín Villa: “Hay que ceder ante el pueblo… de lo contrario no hay quien lo frene”.

Tres dècades després, amb el model de ciutat ja molt qüestionat i el neoliberalisme triomfant, qui el 2008 presidia el Cercle d’Economia, Josep Piqué, va apostar per “recuperar l’esperit burgès de Barcelona”. En concret, va demanar “desenganxar” al màxim la ciutat del poder polític i posar fi a qualsevol vestigi “de subordinació de la societat civil als poders públics”. Una situació que “es podia entendre en els primers anys de la Transició”, però que —i just a l’inici d’una crisi que Naomi Klein analitza en clau de doctrina del xoc— el Cercle d’Economia considerava un llast per a “l’anomenada societat civil que va protagonitzar les Exposicions Universals, les grans iniciatives culturals —des del Liceu fins al Palau de la Música— o els grans reptes urbanístics de Barcelona”.

En aquest procés vivia la ciutat fins que ha guanyat Barcelona en Comú. El seu triomf en una batalla que, sobretot, és d’hegemonia cultural, ja preocupava la tardor del 2011, just després que CiU i Xavier Trias aconseguissin una alcaldia que des de 1979 havia estat en mans socialistes. Així ho va expressar el periodista Francesc-Marc Álvaro en un text a la revista municipal Barcelona Metròpoli, Barcelona, un debat d’idees impossible. Hi constatava la “veritable anomalia” que els valors de la dreta estiguessin infrarepresentats a Barcelona i denunciava el “monòleg ideològic en el qual les idees centrals d’una socialdemocràcia lenta de reflexos són substituïdes i desplaçades per un magma de discursos alterglobalitzadors, neollibertaris, neocomunistes, antiamericans, antisemites i antioccidentals”. Just després del 15-M del 2011 ja s’estava cuinant, segons Álvaro, “un confús brou antipolític i populista”. Però, com explica l’historiador Xavier Domènech a Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (Akal, 2014), això té molta història al darrere i també es pot llegir en positiu. Sense por.