Selecciona Edició
Connecta’t

“T’estimem, Papitu!”

Emotivíssim homenatge al Teatre Nacional de Catalunya a l'escriptor Josep Maria Benet i Jornet, malalt d'alzheimer, pel seu 75è aniversari

Josep Maria Benet i Jornet bufa les espelmes en l'homenatge que se li va fer ahir al Teatre Nacional de Catalunya.
Josep Maria Benet i Jornet bufa les espelmes en l'homenatge que se li va fer ahir al Teatre Nacional de Catalunya.

Va ser difícil contenir l'emoció ahir a la nit en l'homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, Papitu, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). L'excusa era el 75è aniversari del dramaturg però se celebrava quan s'ha sabut  públicament que el reconegut autor de teatre i d'algunes de les sèries més populars de la televisió catalana, aquell home que ha fet tan entranyable la seva combinació de tendresa i sornegueria, d'intel·ligència i cor, lluita contra l'alzheimer. La circumstància, a la qual no es va fer al·lusió en tota la vetllada encara que ningú podia deixar de sentir-la molt endins, va contribuir especialment a convertir la Sala Gran del TNC en una olla de pressió de sentiments.

Quan Benet i Jornet, que no va parlar públicament en tota la nit, va aparèixer a la sala per anar al seu seient, tot el teatre –entre els presents hi havia Xavier Rubert de Ventós, Lluís Pasqual, Àlex Casanovas, Lluís Homar, Carme Sansa, Pau Miró o Guillem-Jordi Graells– , es va posar dempeus i li va tributar una llarguíssima ovació. A l'escenari, davant una pantalla blava amb el lema de la vetllada “75 espelmes per al Papitu!”, un faristol, un balancí, un tresillo, una taula, un llit, un escriptori i un piano de cua. L'homenatge va consistir en un espectacle cosit a força d'una sèrie de lectures i vídeos que constituïen un tan sentit com savi recorregut cronològic per l'obra teatral de Benet i Jornet (no debades entre els que el van orquestrar hi havia dos directors i amics seus com Sergi Belbel i Xavier Albertí). La selecció de certs fragments d'obres va evidenciar el fet d'intentar dir algunes de les coses que no podien verbalitzar-se obertament.

A més de Belbel i Albertí, Lurdes Barba i Toni Casares signaven l'escenificació dels passatges representats, que van interpretar actors tan coneguts com Maife Gil, Anna Güell, Mont Plans, Jordi Boixaderas, David Selvas, Lluís Soler i Pep Cruz. Va haver-hi moments en què l'emoció se sumava a l'emoció en aparèixer a la pantalla, representant fragments de peces de Papitu, imatges de les actrius mortes Rosa Novell, Anna Lizaran i Àngels Poch.

L'espectacle va arrencar i es va tancar amb sengles fragments de La desaparició de Wendy (1973), amb Pau Vinyals fent de Peter Pan i llançant algunes belles al·lusions sobre la infància de l'autor, el seu descobriment de l'amor pel teatre i la màgia de l'escenari. A continuació, en una ruptura que només va tenir sentit pel desig d'emfatitzar el caire institucional de l'acte, va pujar a l'escenari —en realitat va baixar des de la platea, on estava assegut amb l'homenatjat— el conseller de Cultura Ferran Mascarell. El conseller, que certament va parlar amb afecte i amistat que anaven molt més enllà del seu càrrec, va explicar com Albertí i Belbel van proposar l'homenatge fa uns mesos —la família de Benet i Jornet va començar a percebre els símptomes de la malaltia fa uns quants anys i li van diagnosticar el desembre passat—.

“L'aniversari semblava una bona excusa per dir-li que l'apreciem”, va continuar Mascarell, que va recalcar que l'homenatge era “institucional, professional i des de l'amistat”. Va seguir dirigint-se directament a l'escriptor: “Has fet una notabilísima aportació al teatre del nostre país”. El conseller va destacar la “contribució extraordinària” de Benet i Jornet a la renovació del teatre català (amb el seu paper connectant diverses generacions d'autors) i a la normalització de la llengua, i li va agrair el treball en televisió amb les seves sèries que són “part de la nostra educació sentimental”.

“Estàs al nostre cor i a la nostra intel·ligència”, va resumir el sentir de tots Mascarell dirigint-se al “nen de barri” que seguia la cerimònia amb un somriure enlluernador.

Van seguir Una vella, coneguda olor, Berenàveu a les fosques, Revolta de bruixes —en la qual el directe es va solapar amb el vídeo de 1975 en el qual apareixia la Novell—, Desig, Ai, carai, E. R., Testament, Olors, L'habitació del nen, Salamandra, Soterrani, Dues dones que ballen.... Va ser un meravellós exemple de l'altura i la profunditat del teatre de Benet i Jornet, amb tots els seus temes: l'aspror, l'amor, la malaltia, els afectes crepusculars, la família, la felicitat perduda, els enigmes. Va quedar en evidència, per si no ho sabíem, l'immens coneixement de Papitu de l'escriptura teatral i de la naturalesa humana. El recorregut d'una hora i mitja ens va deixar amb moltíssimes ganes de revisitar tot aquell teatre.

L'acte va enfocar el seu final amb la tornada de Peter Pan, Albertí al piano tocant la malenconiosa Gymnopédie número 1 de Satie, i les paraules “el teló va caure darrere teu”.

Vinyals va pujar a buscar Papitu i aquest va passar a l'escenari mentre sonava l'“aniversari feliç” amb una altra vegada tot el públic dempeus. Benet i Jornet va saludar, va bufar les espelmes, es va encongir d'espatlles com si no trobés què dir i va romandre una estona somrient, emocionat i feliç.

T'estimem, Papitu!