Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Desunió imparable

És contradictori que Mas vulgui aglutinar el catalanisme en el futur i prescindeixi ara dels seus socis més propers

Pas a pas es va desfent CiU, la força política que ha representat i ha dirigit el centredreta català des de la restauració de la democràcia. La por del buit que fins ara havia evitat sempre la ruptura entre Unió i Convergència ha deixat d’operar en aquesta crisi de la federació nacionalista. A cap de les dues parts l’atura pensar què passarà després del divorci amb l’espai polític i electoral que durant tantes dècades han ocupat conjuntament.

Les successives crisis de relació entre els dos partits van il·luminar un acord entre ells segons el qual Convergència representava aproximadament el 75% de la força política conjunta i, Unió, el 25%. Sobre aquesta proporció s’han fet els repartiments de poder intern i extern i s’han estructurat les relacions entre els dos partits. Però en la realitat aquesta estimació mai s’ha sotmès a la verificació de les urnes. Unió i Convergència mai s’han presentat en solitari i per separat a unes eleccions. En les del 1977, les primeres de l’actual etapa democràtica, les dues formacions van fracassar formant part de coalicions centristes diferents i amb això en van tenir prou per veure que la unió podia ser la base de la seva força.

Però, a hores d’ara, és realment Unió el 25% de la força electoral de CiU? Aporta Convergència el 75% de la seva força política i electoral? L’ignot carisma presidencial que els seus seguidors atribueixen a un Artur Mas autoerigit en èmul del Francesc Macià de les eleccions de l’abril del 1931 pot tenir la capacitat aglutinadora i de lideratge que Jordi Pujol va tenir per al centredreta català el 1980?

La deriva de CiU des del 2012 indica que la responsabilitat d’aquesta ruptura recau en primer lloc en la direcció de Convergència, per la seva decisió de seguir el full de ruta cap a la independència de Catalunya pactat amb Esquerra Republicana a costa de prescindir de la posició d’Unió. Fins i tot en el supòsit, bastant probable, que Artur Mas, Convergència i el conglomerat independentista aconsegueixin el suport de la gairebé meitat d’Unió que va perdre el referèndum intern del cap de setmana passat, dels seus quadres dirigents i fins i tot del seu espai polític i electoral, la veritat és que de totes maneres seguirà existint una força política catalana de centredreta no independentista. Aconseguirà convertir-se en referent d’alguna cosa específica? Té viabilitat el 2015 un partit catalanista d’ideologia socialcristiana?

El que s’haurà de veure a partir d’ara és si aquesta fracció de CiU pot tenir vida pròpia o si pot convergir amb els altres pols de la dreta existents a Catalunya, que, per cert, també passen per moments crítics. El divorci de CiU arriba just en un moment de transformació del sistema de partits, tant a Catalunya com a Espanya. Es produeix en un moment en el qual la fidelitat dels electors cap als partits escasseja, tendeix a la baixa. Si la viabilitat d’Unió, un partit fundat el 1931, és dubtosa sense poder comptar amb Convergència com a nodrissa, també és cert que per Artur Mas i Convergència aquesta ruptura constitueix un advertiment inquietant i pot ser que fins i tot un mal auguri. Mentre Mas somia unir tothom en el futur, divideix els seus en el present. És el que hi ha.