Desobeir les lleis
Les raons que invoca Colau per a la desobediència són de naturalesa pública i es refereixen a la justícia. Això les fa dignes de ser tingudes en compte
Des de fa uns dies, arran de la paraules d'Ada Colau sobre la seva disposició a desobeir lleis injustes, s'ha afirmat que les declaracions de Colau són difícilment compatibles amb un Estat democràtic de dret. En línies generals, és cert que casen malament amb la concepció estàndard de l'Estat de dret. Tanmateix, voldria posar l'accent en una cosa que, crec, ha estat ignorada. Hi ha diverses raons per posar en dubte l'Estat de dret (entenent com a tal l'exigència normativa que tant ciutadans com governants actuïn conformement al principi de legalitat).
Una d'aquestes raons, efectivament, és la suggerida per Colau: la injustícia d'elles mateixes. No obstant això, no acostuma a ser aquesta la raó que acostuma a motivar les violacions legals per part de les autoritats a la nostra societat. El més habitual és que les autoritats violin les normes jurídiques en benefici dels seus propis interessos. La corrupció, en les seves diverses formes i amb els seus diversos tipus penals, no és sinó una vulneració flagrant de l'Estat de dret per part de les autoritats.
És famosa la distinció que Norberto Bobbio feia servir entre govern de les lleis i govern dels homes. L'Estat de dret contemporani és la cristal·lització del govern de les lleis. Així, vulnerar l'Estat de dret significa abandonar el govern de les lleis i abraçar, com en temps remots, el govern dels homes.
Sembla, doncs, que tant les paraules de Colau com les accions dels corruptes esmenen l'Estat de dret. Hi ha alguna diferència, llavors, entre Colau i els corruptes? Al meu entendre, sí que n'hi ha, encara que es tracta d'una diferència política, no jurídica. Les raons invocades per Colau són diferents d'aquelles que motiven les accions dels corruptes tant en el contingut com en la forma.
Hi ha alguna diferència, llavors, entre Colau i els corruptes? Al meu entendre, sí que n'hi ha, encara que es tracta d'una diferència política, no jurídica
En relació amb el contingut, les de Colau apel·len a una situació d'injustícia que les institucions hi haurien de posar remei. Les raons que motiven els corruptes, en canvi, són merament egoistes, interlocutòria-interessades, no tenen res a veure amb pal·liar cap situació d'injustícia. Des del punt de vista de la forma, mentre que les raons dels corruptes són i només poden ser opaques, les raons plantejades per Colau són públiques. Per tant, hi ha una diferència sobre les motivacions polítiques per desobeir la llei.
Això és possible que resulti irrellevant jurídicament. Però en el moment de fer una anàlisi política de les paraules de Colau, la naturalesa pública i la referència a la justícia de les raons que invoca hauria de ser tinguda en compte. Això no justifica res, però és un element que, en una anàlisi política exhaustiva, hauria d'estar present. I en una anàlisi política com aquesta, o en un esbós, que és pel que dóna aquestes línies, un podria dir que, contra el que pogués semblar obvi, només la desobediència basada en raons interlocutòria-interessades afebleix les institucions públiques. El polític corrupte manca de sentit institucional en dur a terme les seves accions. No li importa en quin estat de descrèdit quedin les institucions públiques després de les seves accions. No em sembla que unes paraules com les de Colau denotin la mateixa absència de sentit institucional. En una interpretació caritativa, podria dir-se que, d'una manera el·líptica i heterodoxa, les seves paraules estan encaminades a fer més fortes les institucions. Si les autoritats només obeïssin lleis justes, no és insensat pensar que les institucions serien més sòlides i estables, atès que, presumiblement, l'estima ciutadana a les lleis augmentaria significativament.
El problema és que sota aquesta lectura caritativa de les paraules de Colau s'arriba a una paradoxa. Per arribar al punt màxim d'estabilitat i solidesa institucional, en què les autoritats només obeeixen lleis justes, sembla necessari impugnar temporalment l'Estat de dret. I això, com deia abans, significa remuntar-se al temps del govern dels homes. El mateix Plató era partidari del govern dels homes, o, més ben dit, d'alguns homes, a saber, els guardians perfectes, aquells que mai no s'equivoquen, els únics que poden conèixer la veritat. No crec que Colau es pensi que posseeix la veritat ni tampoc crec que pretengui dur a terme una inquietant obra de govern perfeccionista. Atribuir-li això seria una exageració, com potser també ho van ser, al cap i a la fi, les seves paraules.
Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic
