Selecciona Edició
Connecta’t

Una truita sense trencar els ous

Sense tocar la Constitució, una hipotètica Llei de Llengües d’Espanya no passaria de ser merament cosmètica

Una truita sense trencar els ous

Sonen cants de sirena sobre el reconeixement de la diversitat lingüística a Espanya. És una notícia excel·lent. Que Espanya és un estat multilingüe és una cosa que no escapa a qualsevol que hagi sortit de casa seva, però una altra cosa és que l’Estat espanyol sigui efectivament multilingüe. A partir d’alguns articles de premsa i de conclaves sobre la qüestió (un de ben recent celebrat a Barcelona, organitzat per les fundacions Ortega i Boscán), s’està plantejant obertament l’oportunitat d’elaborar una Llei de Llengües que, d’una manera definitiva, situï l’Estat com un actor lingüístic de primer ordre, de manera que es reconegui a si mateix com a multilingüe. Seria tot un esdeveniment, ja que significaria la patrimonialització d’una riquesa que fins ara ha estat sistemàticament ignorada, quan no combatuda sense subterfugis.

El plantejament arrenca de l’article 3.3 de la Constitució espanyola, el qual s’invoca sempre que es vol argumentar que l’Estat sí que reconeix la diversitat lingüística. Diu així: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. La idea de la proposta seria proveir aquest article d’un desenvolupament legislatiu que fos fruit d’un gran pacte entre forces polítiques sense que calgués tocar res de la Constitució —ja sabem com costa esmenar-la—, i a partir d’aquí projectar una sèrie de mesures d’ordre sobretot administratiu i comunicatiu que portés, lògicament amb el temps, a una assumpció a la fi plena per part d’Espanya de la seva pròpia condició multilingüe.

És però voler fer una truita sense trencar els ous. El mitificat article 3.3 deuria ser redactat en moments de confusió nocturna, perquè no deixa de ser l’expressió formalitzada d’una mena de tolerància global, que val per a les llengües però també podria valer per al món animal, vegetal o floral. Tot molt hippy. És com dir: “Nosaltres acceptem totes les llengües i no els volem cap mal”. El problema de l’article 3.3 és que, per molt que el desenvolupem, no té res a pelar contra l’article 3.1 (el que diu que la llengua oficial és el castellà) però sobretot contra l’article 3.2, una autèntica catàstrofe, un brot de diftèria per a les llengües, una colossal bomba de fragmentació lingüística. Tot el que no passi per la reforma d’aquest article no és més que una declaració de bones intencions.

L’article 3.2 diu així: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Perquè ens entenguem, una llengua pot ser cooficial si així ho diu un Estatut, i això serà doncs plenament constitucional; però també pot ser no cooficial si l’Estatut no en diu res, i això serà també constitucional. Així, l’Estat s’inhibeix de la pròpia diversitat fins al punt que tant se li’n dóna el que facin les autonomies, i en qualsevol cas la decisió que prengui un parlament s’ajustarà a la legalitat. Catalunya va fer el català llengua oficial; Aragó no. I aquí no passa res. Una autonomia podria suprimir la cooficialitat de la seva llengua pròpia demà mateix i l’edifici constitucional quedaria intacte.

És aquest despropòsit el que valida que hi hagi llengües que no tenen cap reconeixement a les respectives comunitats on són llengua històrica, com són l’asturià i l’aragonès. És aquest despropòsit el que fa que dues llengües reconegudes en alguns territoris no ho siguin en d’altres on també són llengua històrica (el català a la Franja i el gallec al Bierzo). I és aquest despropòsit el que fa que, a partir de cada legislació autonòmica, els mateixos parlants gaudeixin de drets diferents en funció del lloc que trepitgen (Catalunya, País Valencià i Balears per al català; País Basc i Navarra per al basc). I això sense esmentar la fragmentació que, de retruc, es produeix sobre el codi normatiu, en veure’s avalada per la mateixa carta magna la possibilitat que una autonomia fundi una acadèmia per a la seva varietat que, pel seu compte, propugni una normativa alternativa. Algú s’imagina el Parlament andalús promovent una gramàtica diferent de la de la RAE?

L’article 3.3 és una càrrega de cinisme amb un lliri a la mà. Ni tan sols té el pudor de parlar de llengües, sinó de “modalitats lingüístiques”, una solució que un filòleg astut podria aplicar també a qualsevol varietat dialectal de qualsevol llengua, inclòs el castellà. Per molt que es pogués simular que l’Estat és multilingüe a través d’una cosmètica Llei de Llengües, difícilment l’espanyol cedirà supremacia. L’immobilisme lingüístic està lligat i ben lligat. Qui no vulgui trencar els ous, que surti de la cuina.