Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’Espanya plural ja és aquí

Malgrat el PP i Mariano Rajoy, des de dissabte hi ha una mà estesa cap a Catalunya, que Catalunya no pot menysprear

Madrid i Barcelona, en sintonia. L’anticatalanisme, en retrocés a les Illes i al País Valencià. Què dic? En retrocés a tot Espanya. A l’Aragó, sense anar més lluny, on el govern sortint va humiliar els catalanoparlants amb la denominació del lapao (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental).

Són els últims mesos de l’Espanya del PP, rígida i crispada, incapacitada per parlar i entendre’s. Se’n va José Ignacio Wert, el ministre que volia espanyolitzar els nens catalans. El poc que queda del PP a municipis i comunitats autònomes ho deu a Ciutadans, formació sorgida de Catalunya i del buit al qual ha arribat aquí el partit que dirigeix Alícia Sánchez Camacho.

Queda la majoria absoluta i sobretot la Moncloa, que ho és tot al país de tradició centralista on la dreta encara conserva els seus somnis d’uniformisme i autoritat. Un exemple, Mariano Rajoy, el president que es comunica a través de la pantalla de plasma, amb una disfunció comunicativa que l’iguala amb la del seu partit. Pot pronunciar les paraules diàleg i pactes, però està incapacitat per posar-los en pràctica.

El PP va dialogar i va pactar només quan ho necessitava i no podia fer res més: entre el 1996 i el 2000. Després ha perdut els papers amb les majories absolutes, la segona d’Aznar, filla de l’èxit econòmic i de la prudència estratègica, i la primera i amb tota seguretat única de Rajoy, filla del primer cop de la crisi i del fracàs de Zapatero.

Encara que Rajoy remodeli ara el Govern espanyol, res indica que el PP hagi de canviar sis mesos abans de les eleccions generals. Al contrari, les reaccions davant dels pactes municipals i autonòmics i la seva obstinació en l’enfrontament amb el Govern català indiquen que els populars volen morir matant. No estan programats per fer res de diferent i, a més, només tenen capacitat per treure aigua electoral del pou negre de la radicalització i del frontisme.

S’allunya per a Rajoy la possibilitat de capitalitzar uns èxits de l’economia reconeguts per tots, i per tant l’eventualitat de repetir mandat. En cas que pogués formar govern, hauria de ser condicionat per suports o coalicions que matisarien el seu radicalisme i bloquejarien el seu programa més dretà.

Han quedat escombrats els horitzons simplistes i feliços, que prometien fer fora els nacionalistes dels pactes a Madrid, substituïts per les forces emergents, i que anunciaven grans coalicions per bloquejar qualsevol reforma a l’alça de l’Estat de les autonomies. Les eleccions municipals i autonòmiques i els pactes posteriors obren una etapa de profundes reformes de l’Estat. L’Espanya plural ja truca amb insistència a la porta.

En aquesta etapa nova queda pendent l’agenda d’Artur Mas, desgastada des de fa gairebé un any, quan li va esclatar el cas Pujol i, sobretot, des que el sobiranisme va aconseguir el cim amb la consulta del 9-N. La seva propera gran cita és el 27-S, quan Mas vol convertir unes eleccions autonòmiques en plebiscit d’independència.

La nova dinàmica oberta a tot Espanya, també a Catalunya, no és precisament un ajut per aquesta agenda. La geometria dels pactes demostra que ni tan sols ERC, no diguem ja la CUP, es poden sotmetre a l’apropiació presidencial de l’independentisme. La dificultat que té el sobiranisme, després de l’acumulació durant quatre anys d’un enorme capital polític, és saber com gestiona i consolida les seves posicions i no com compleix unes fites i uns terminis impossibles al servei del lideratge convergent.

De cara al 27-S, Artur Mas i Mariano Rajoy es troben agermanats per interessos similars. A tots dos els interessa tensar la corda. Tot el que sigui amenaçar Mas amb les penes de l’infern donarà vots entre els electors del PP més fidels i radicals. Al seu torn, les amenaces reafirmen i prometen vots a l’abanderat del procés i als seus arguments sobre la baixa qualitat democràtica de l’Espanya constitucional. Mas pot esgrimir fins i tot el recurs últim d’una declaració unilateral d’independència davant el carreró sense sortida que li ofereix Rajoy.

Tot això explica els xiulets del Camp Nou a un Rei desprotegit per un president espanyol absent i el mig somriure frívol d’un president català oblidadís respecte a la reciprocitat del respecte: només et respecten si tu també respectes. Ni l’un ni l’altre haurien de tancar els ulls davant la nova realitat. Tot i el PP, des de dissabte hi ha una mà estesa cap a Catalunya, que Catalunya no pot menysprear.