Selecciona Edició
Connecta’t

L’inici del canvi

Els partits emergents determinen els pactes del nou mapa municipal

Si les eleccions del 24 de maig van anunciar el començament d'un canvi polític a Espanya, la constitució d'Ajuntaments va consumar ahir una mudança de dimensions considerables. Que quatre de les cinc ciutats més poblades (Madrid, Barcelona, València, Saragossa) siguin governades per agrupacions de l'esquerra alternativa ofereix la imatge d'un capgirament tan fort com la reculada del Partit Popular, simbolitzat especialment en la pèrdua de les alcaldies de Madrid i València després de 24 anys amb el bastó de comandament.

El PP continua sent la força més votada a Espanya, cosa li ofereix encara una plataforma de recuperació per a les eleccions generals. Però la seva capacitat de pacte és reduïda i la confiança que la seva direcció hauria pogut tenir entesa amb el PSOE s'ha vist truncada per l'actitud d'aquest, que ha portat fins al final el compromís de no donar suport a la dreta en la constitució d'Ajuntaments.

El PP conserva alcaldies de capitals amb el suport de Ciutadans, també disposat a ajudar-lo en algunes autonomies —Madrid és la més important—, però el partit d'Albert Rivera el condiciona en un terreny complicat de gestionar, com és el de la regeneració democràtica. Tot i que el vot conservador continua sent fort, quedar-se sense bona part del poder territorial l'afebleix. Hi ha les condicions perquè el PP emprengui ràpidament la seva pròpia renovació; no obstant això, el comentari de Mariano Rajoy de “rebaixar expectatives” llança confusió sobre el que està disposat a fer. Haver mantingut com a caps de llista persones tan controvertides com Esperanza Aguirre, Rita Barberá o Javier León de la Riva no l'ha ajudat a plantar cara a les municipals. De moment s'inclina per criticar el PSOE, presentant-lo com a company de viatge dels radicals i posar el crit al cel contra les esquerres.

Els socialistes surten de la constitució d'Ajuntaments amb més poder del que tenien; recuperen alcaldies importants, com Sevilla, però les bases de què disposen no els permeten considerar-se guanyadors. L'aposta de Pedro Sánchez contra el PP i a favor de les forces emergents el situa en condicions relativament incertes per disputar la presidència del Govern central, tenint en compte la competència electoral directa que li faran els seus actuals aliats.

Els nacionalistes obtenen un poder municipal molt matisat. El PNB recupera les alcaldies de les tres capitals basques —la de Vitòria amb el suport de Bildu, formació que per la seva banda obté Pamplona— i fracassa l'intent de nacionalistes i independentistes catalans d'agafar embranzida sobre la base d'una aposta comuna.

És enganyós interpretar tot el que ha passat com una revolució. Però sí que és la confirmació del capgirament engegat pels partits emergents, que porten la iniciativa, malgrat que no són els més votats, i condicionen els dos tradicionals, PP i PSOE. Les noves plataformes d'esquerra conquereixen el poder a Madrid i Barcelona, les dues ciutats més emblemàtiques d'Espanya, però també a altres capitals de província: Cadis, la Corunya. En realitat es tracta de governs minoritaris, possibles només gràcies a suports externs, la qual cosa fa difícil la radicalitat de polítiques que, tal com es van formular, no van aconseguir prou suports. Per això, per respondre a les altes expectatives, persones com Manuela Carmena o Ada Colau, alcaldesses respectives de Madrid i Barcelona, hauran de superar les dificultats de la gestió.

El canvi s'ha produït amb la normalitat que calia esperar d'un país políticament madur, excepte tensions aïllades. No sabem quant donaran de si els nous alcaldes i els futurs presidents autonòmics, però els pactes electorals han donat resultat. La governabilitat està assegurada; qualsevol altra opció era impensable.