Selecciona Edició
Connecta’t

Cesc Fàbregas, el líder emmascarat

Cesc s’acosta als 100 partits amb ‘la Roja’ i el seu protagonisme creix

Fàbregas, en el partit contra Costa Rica.
Fàbregas, en el partit contra Costa Rica. EFE

Basora és un mite del barcelonisme i de la selecció, encara que només sigui perquè va jugar amb Kubala i apareix en una cançó de Serrat. Cesc Fàbregas ho serà del futbol espanyol, si és que encara no ho és: dues vegades campió d'Europa, autor de la passada que Iniesta va convertir en gol aquella nit de l'11 de juliol del 2010 a Johannesburg. Dijous passat, a Lleó, va marcar el seu 14è gol amb la selecció i va superar Basora. Ja és el català que més gols ha cantat a la Roja. Amb 96 partits internacionals, als 28 anys va camí de convertir-se en centenari abans que acabi el 2015. Es diu aviat. Fa nou anys que juga a la selecció, que va liderar a Lleó, emmascarat, després de l'operació de septe nasal a la qual va ser sotmès fa ben poc.

“Em sento important”, comentava després de l'entrenament de la selecció al mateix estadi on va capitalitzar el joc de la Roja. Va marcar, va donar una assistència i, l'endemà, un recital amb la paraula a la sala de premsa. “Ens anem fent grans”, reconeix. “Ja són nou anys a la Roja. He jugat amb Raúl i Morientes, amb Villa, Xavi, Puyol i Casillas. I ara arriba una nova generació amb la qual afronto nous reptes. He jugat 96 partits, haurien d'haver estat més, però espero jugar-ne molts més, perquè cada vegada que em truquin, vindré, m'agrada estar a la selecció”. Menys de porter i defensa, ha jugat de gairebé tot. “Si puc triar, jugo on vaig jugar ahir: lliure, al centre del camp. M'hi sento còmode, és el que he mamat des de petit”, va confessar el volant del Chelsea, el futbolista espanyol més ben pagat, amb un sou de 18 milions d'euros bruts l'any, segons la revista Forbes.

A l'espera del seu segon fill, que naixerà en menys d'un mes, es declara feliç en el seu retorn a Londres però no nega que malgrat haver guanyat la Premier i la Capital One, veure el Barça emportar-se el triplet, vulgui o no, li ha deixat pessigolles a l'estómac: “He vist tots els partits perquè sóc del Barça i estic molt content per ells. M'hauria fet il·lusió viure-ho, però no m'he penedit en absolut d'haver tornat a Londres”, va explicar, encara esbalaït en comprovar com la rivalitat entre Barça i Madrid és més forta que tot, inclosa la unitat de l'afició de la Roja.