Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Cases per a la premsa

La Ciutat dels Periodistes del barri d’Horta es va construir en les primeres dècades del segle passat

Una de les Cases Barates de la Cooperativa de Periodistes, construïda a Horta cap al 1911. Ampliar foto
Una de les Cases Barates de la Cooperativa de Periodistes, construïda a Horta cap al 1911.

Fa sol i surto a recórrer un espai poc freqüentat pel vianant, un racó que fa una setmana va complir el primer centenari. Més amunt del passeig Maragall, a les barriades de la Font d'en Fargas i la Salut, hi ha una sèrie de xalets i domicilis unifamiliars, edificats en uns carrers costeruts més propis d'una urbanització campestre que d'una gran metròpoli. Aquí l'aire sembla més fi, i el verd dels arbres es veu una mica pertot arreu. Moltes d'aquestes cases tenen petits jardins i patis particulars, últims supervivents entre blocs d'apartaments que encara no han aconseguit esborrar del tot la tranquil·la suavitat d'aquests paisatges.

La nostra història comença com una conseqüència de la crònica falta d'habitatge que ha sofert aquesta ciutat. Per pal·liar aquella situació de penúria, i davant el fenomen creixent del barraquisme, a principis del segle XX es van promoure una sèrie d'iniciatives emparades en la llei de Cases Barates del 1911, un dels exemples del que va ser la creació de la Cooperativa de Periodistes. Aquesta societat de caràcter professional va celebrar la primera reunió general el febrer del 1914, i sota la presidència d'Arturo F. Bono (col·laborador d'El Noticiero Universal) va arribar a convertir-se en un dels agents protagonistes en la urbanització d'aquesta part de la ciutat. Encara que no eren exactament els col·lectius per als quals s'havia pensat la legislació, en la pràctica s'hi van acollir des de funcionaris municipals i militars fins a periodistes. I el que havia estat un projecte per donar una llar a qui no en tenia, va acabar afavorint l'aparició de barris de classe mitjana en terrenys acabats de rescatar de la seva activitat agrària.

Inicialment, la Cooperativa de Periodistes va adquirir terres a Horta, on Pere Fargas i la seva dona, Montserrat Casanova de Fargas, feia deu anys que hi estaven promovent la parcel·lació de les seves finques amb l'objectiu d'edificar-hi un barri residencial. Així doncs, es va començar per l'entorn de la Font de la Mulassa, on es van edificar els primers vuit xalets. El 7 de juny del 1915 es va col·locar la primera pedra de la que seria coneguda com la Ciutat dels Periodistes, planificada per l'arquitecte Juli Maria Fossas, que es va basar en el model de les ciutats-jardí, intentant conciliar camp i ciutat, i en el qual cada propietari podia projectar-se el domicili al seu gust. Durant aquell estiu es van succeir diversos actes benèfics al Gran Cine Eldorado o al Salón Pompeya per recaptar fons, es va enviar una delegació a informar-ne el Rei i es van organitzar excursions campestres per donar a conèixer el projecte als barcelonins. La connexió amb la ciutat estava assegurada gràcies a la línia del tramvia d'Horta, que tenia l'origen a la plaça d'Urquinaona. El carrer Maryland seria rebatejat posteriorment en honor al marquès de Foronda, president de la companyia de tramvies que havia regalat passis de transport als periodistes.

Va passar poc temps fins que es va anunciar l'adquisició de nous terrenys i la pròxima obertura d'una segona fase, aquesta vegada prop de la veïna Font d'en Fargas, on es van construir sis cases. I una tercera promoció de seixanta-cinc torres al barri de la Salut, entre Can Baró, la plaça Sanllehy i el Parc Güell. Aquelles noves parcel·les van suscitar els primers conflictes, ja que el lloc era freqüentat per recol·lectors de llenya que talaven els arbres amb destrals i serres, la qual cosa va provocar les queixes dels cooperativistes davant de l'Ajuntament.

Aviat es va veure que aquelles construccions tenien poc de cases barates. El 1917, Alfons XIII va anunciar una visita que no va arribar a produir-se, i va pagar una de les cases. Entre els protectors del projecte hi havia personatges tan coneguts com el marquès d'Alella, les famílies Girona i Sanllehy o el marquès de Marianao. Aquell mateix any hi va fer una visita el president del Govern, el conservador Eduardo Dato, que en va lloar les vistes i la seva qualitat arquitectònica. En pocs anys, la Ciutat dels Periodistes va obtenir diversos premis i reconeixements, tant nacionals com internacionals, i va afavorir l'aparició d'iniciatives similars com les cases barates per a periodistes a la localitat madrilenya de Chamartín de la Rosa o a l'avinguda Blasco Ibáñez de València. La consideració reial d'aquestes edificacions, de discutible relació amb l'esperit de la llei de Cases Barates que les va veure néixer, es va traduir en diversos entrebancs administratius, sobretot a partir del 1927, quan es va deixar en suspens la tramitació dels expedients per a aquelles promocions. Aquell mateix any es va celebrar a Barcelona el Congrés Nacional de Cooperatives de Cases Barates, que segons la geògrafa Mercè Tatjer eren gairebé mig centenar només a Catalunya. La situació no es va desencallar fins al 1934 gràcies al president del Sindicat Professional de Periodistes, Jesús Ulled, a qui un any més tard se li va dedicar una placeta a la Salut.

Durant la Guerra Civil, la Cooperativa de Periodistes va repartir comestibles i ajuda a tots els periodistes que poguessin acreditar la seva professió, a la seu del carrer Salmerón (avui Gran de Gràcia). A la postguerra, diverses cases van quedar abandonades, i moltes es van transformar en escoles o geriàtrics.

Avui encara es poden veure antigues torres modernistes a carrers com Marquès de Foronda o Peris Mencheta, o a l'avinguda Frederic Rahola. Records d'una època, quan el camp tocava a les portes de Barcelona i alguns periodistes vivien en una ciutat jardí.