Selecciona Edició
Connecta’t

Oníric, racional

El recull de poesia Refraccions va ser guanyador del darrer premi Carles Riba

Hilari de Cara juga a Refraccions, premi Riba, amb el fenomen. Ampliar foto
Hilari de Cara juga a Refraccions, premi Riba, amb el fenomen.

La refracció de la llum es produeix quan un raig travessa obliquament la superfície de separació de dos medis transparents de distinta naturalesa —és el cas prou conegut del ganivet que, introduït en un got d’aigua, sembla tort—. Es pot dir que la poesia obra un efecte semblant quan incideix en la nostra realitat. En funció de la densitat poètica que s’apliqui al llenguatge, adquirim la capacitat de percebre el món de manera distinta, o de descobrir-hi aspectes que habitualment passen inadvertits.

El recull Refraccions, guanyador del darrer premi Carles Riba, està dividit en dues parts, d’extensió similar: Imatge refractada, en què no hi ha puntuació, cosa que afegeix un plus de dificultat a la lectura, i Imatge damunt l’aigua, amb puntuació i una sintaxi més accessible; dues seqüències, d’una trentena de textos cada una, que semblen aspirar a desvetllar una determinada visió, més intensa, de les coses. No hi ha afany de totalitat, sinó més aviat una acumulació de flaixos sobre situacions o estats d’ànim que, en conjunt, provoquen un sentiment com combina la fascinació amb la perplexitat. El primer poema de la primera part introdueix el lector en la incertesa del moment del despertar, i l’últim fa èmfasi en l’existència del canvi continu; el primer de la segona part s’adreça al son, preguntant “què em prepares anit?”, i l’últim s’adreça a la nit “et confiï els meus ulls al llarg d’aquest viatge del son”.

Arriscant una interpretació, és com si tot s’esdevingués al llarg d’una jornada, i la primera part fos presidida pel dia i la segona per la nit, però això no vol dir que en aquesta predomini una percepció onírica ni en l’altra una de racional; més aviat s’entrellacen i es confonen, perquè “les paraules juguen a l’amagat amb el sentit”. No sense que esporàdicament sorgeixi la ironia, o una manera lleugerament mordaç d’al·ludir a l’experiència, com en dir que “la vida heracliteja”.

REFRACCIONS

Hilari de Cara

Proa

88 pàgines. 16 euros

Refraccions és el desè títol de poesia d’Hilari de Cara (Melilla, 1945), manacorí, que, després d’un remot primer llibre en espanyol (Libro Uno, 1969), va irrompre en la poesia catalana en els últims anys del segle, especialment amb Bolero (1998) i Absalom (2006). En una entrevista de fa temps va declarar que en la seva família el català estava prohibit; és un estudi per fer: contra quantes dificultats d’índole particular, més enllà del bandejament públic, alguns autors han reeixit en el cultiu literari d’una llengua.

En aquestes Refraccions el procediment escollit és abandonar l’anècdota o reduir-la al mínim, i potenciar les imatges, que són convocades a constituir breus, a vegades brevíssimes, peces verbals farcides de suggeriments i un punt massa enigmàtiques. Cada una és com un moviment musical —tant l’una com l’altra, “la música i la paraula dansen el ball del Fènix”—, segments d’una composició el sentit de la qual no és fàcil de trobar, o probablement és impossible, perquè es tracta de reflectir la vida.

En un text de Bolero titulat Ars poètica, esmenta una manera de fer consistent a “conèixer certes coses mitjançant l’estupor, la intuïció, una il·luminació”. Aquesta via, la que menys concessions fa a l’harmonia compositiva i la més exigent per al lector, que es veu empès a obtenir sentit a partir de les impressions causades per una successió d’impactes verbals, és la que s’ha imposat en aquest recull. “Feia massa calor i jo pensava en Mersault”: el protagonista de L’étranger d’Albert Camus, aquell personatge indiferent al que li pugui passar, perquè la vida li resulta incomprensible.