Selecciona Edició
Connecta’t

El vol a la independència de Teresa Forcades

La monja benedictina de clausura independentista Teresa Forcades ha obtingut permís per exclaustrar-se un any per dedicar-se a la política

El vol a la independència de Teresa Forcades Ampliar foto

De vegades, a Catalunya, personatges encarrilats en una forma de vida passablement discreta salten a la palestra política d'una manera estrambòtica atrets per les llums de ganxo i l'oripell de les representacions. Veient amb quina audàcia salten d'un escenari i irrompen en un altre, em quedo bocabadat. Per què Alejandro Cao de Benós, aquell aristòcrata tarragoní, primogènit del baró de Les, comte d'Argelejo i marquès de Rosalmonte, en comptes d'ocupar-se del patrimoni familiar, s'erigeix en fanàtic portaveu de Corea del Nord, un país d'opereta, satrapia de cartró pedra amb un tirà de còmic idealment rodanxó? Per què et vesteixes de capità general, la guerrera cuirassada amb un munt de brunyides medalles, i et fas dir Cho Sun-il (Corea és Una)? I què es pot dir d'aquelles monges que estan tot el sant dia predicant la secessió de Catalunya? Si sortissin amb els hàbits fent a TVE campanya per Mariano Rajoy i el PP, potser a algú li semblaria malament, però a la Catalunya de CiU fenòmens així es veuen com una simpàtica mostra d'espontaneïtat, democràcia i fins i tot feminisme, una mica friqui potser, però molt nostra. No va haver-hi capellans trabucaires? No convocava Rouco manifestacions contra la reforma de la llei de l'avortament? No oneja l'estelada als campanars? La campanya “Volem bisbes catalans”, promoguda als anys seixanta per Jordi Pujol, i el llegat de mossèn Xirinacs, que es va suïcidar en un bosc per no seguir sent “esclau d'Espanya i França”, segons el seu testament, on avisa que aquest sacrifici no era estèril, sinó l'adob que germinaria (no es reencarnaria, ja que no és catòlic) en d'altres –“Jo sóc en vosaltres, amics!”–, culminen en aquestes “monges del procés” que de moment són només dues, però potser s'hi animaran d'altres.

Així, en la campanya per als comicis municipals, Lucía Caram, nadiua de Tucumán (nord-oest de l'Argentina), famosa per les seves aparicions televisives gastronòmiques –la rebosteria no té secrets per a ella–, surt del convent, hàbit blanc al vent i toca balancejant-se d'entusiasme –declarant “sóc una monja cojonera [sic]; una monja de clausura, sí, però el meu claustre és el món”–, a fer campanya per Xavier Trias. Es declara enamorada d'Artur Mas –que somriu quan ho sent, amb la modèstia característica del seductor involuntari–, ataca Duran Lleida per tebi amb el procés (“alguns polítics duren massa”), celebra com un seguidor els gols del Barça, declara que “el sexe és l'expressió més sublim de l'amor”, i com a conseqüència de tot això, de les obres de caritat del seu orde i d'altres coses, algunes una mica derrapades, El Periódico de Catalunya i TV3 la distingeixen Català de l'Any 2015.

Si Lucía Caram és la catalana de l'any, la benedictina Teresa Forcades es mereixeria ser-ho almenys de la dècada, ja que el seu nivell intel·lectual és superior, i la seva agenda, molt més variada i completa i inclou el gran escenari internacional. Aquesta metgessa i especialista en teologia queer (branca moderna de la teologia que s'ocupa de les relacions de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals amb la divinitat) va obtenir aquesta setmana permís per exclaustrar-se del convent de Sant Benet de Montserrat durant un any, prorrogable a tres, per dedicar-se a la política; avui presideix al col·legi dels Pares Escolapis de Terrassa una assemblea general del seu partit, Procés Constituent, amb el qual abandera la independència de Catalunya i la unitat dels “Països Catalans”; i d'aquí a uns dies salparà rumb a Gaza en la Flotilla de la Llibertat, per trencar el bloqueig d'Israel.

Segons Forcades, Jesús és d'extrema esquerra, i la Monarquia, una institució anacrònica (no així els ordes de clausura: ha sol·licitat tornar els caps de setmana al convent, per recarregar piles). Opinions sens dubte tan respectables com puguin ser-ho les contràries, però potser el seu reiterat, encara que caut, aval a l'SMM (Miracle Mineral Solution, perillós verí per a la salut pública segons la FDA) com a remei contra malalties terribles i les seves també mesurades insinuacions sobre la perfídia de la indústria farmacèutica li passaran factura en campanya.

Com a fenòmens polítics, Cao, Caram i Forcades tenen un interès cert encara que relatiu, reiteratiu; però si conciten l'interès públic, o la curiositat, ha de ser per alguna cosa que mereix ser estudiada des d'una aproximació d'un altre tipus i que parla no només de la seva psique, sinó també de les dels altres. Es tracta de casos d'escissió d'un orde ideal anhelat que, com la vida monàstica –no es pot estar més a prop de Déu, que és la perfecció–, segurament acaba mostrant imperfeccions i esquerdes, i llavors es temptegen altres mons alternatius ideals, perfectes, rodons en si mateixos, encara que d'una realitat merament mitològica. Cho Sun-il i les monges del procés van contra la realitat i a favor de la representació de mons senzills, perfectament ordenats, abastables, on regni la justícia i es compleixi la perfecció de la història, i en el fons els és igual que aquest món perfecte sigui un convent de clausura, un país feixista (cas de Cao amb Corea del Nord) o la pueril Ítaca d'Artur Mas, paradís “win-win”, com ell el defineix, en l'incruent compliment del qual tots sortiran guanyant i ningú hi perdrà res.

Avui presideix al col·legi Escolapis de Terrassa una assemblea general del seu partit, que abandera el sobiranisme

És, una vegada més, la Miracle Mineral Solution, producte alternatiu, natural, baratíssim, que ningú pot patentar, que cura tant la malària com l'ebola i la sida, i que només té el defecte de ser fantasmal. Un dia no llunyà, l'accelerat progrés de la realitat virtual solucionarà aquesta escissió inquietant. Llavors, aquests casos tan locals seran més fàcils d'alleujar, ja que la realitat virtual els permetrà construir-se mons ideals a la mesura exacta de les seves limitacions i la seva necessitat d'èpica. Mentrestant, el problema del món continua sent que no és èpic, què hi farem si persevera tossudament a ser real.