Selecciona Edició
Connecta’t

Espanya sense Europa?

Després de 30 anys de la signatura, són evidents els beneficis de pertànyer a la UE

Què hauria passat a Espanya si fa 30 anys no s'hagués sumat al projecte europeu, rubricant-lo tal dia com avui? Com es poden calcular els efectes d'una Espanya sense Europa? Aquesta és la pregunta que han de formular-se els més crítics contra la trajectòria de la UE i els que tinguin dubtes sobre el seu sentit. És el tipus de pregunta —difícil de respondre amb exactitud científica, però molt útil per qüestionar els propis prejudicis— que va plantejar un important estudi per al mercat interior del 1992-93 ideat per Jacques Delors. És una lògica estesa entre els economistes: quin és el cost d'oportunitat? O sigui: el cost de no aprofitar l'ocasió, el peatge de dedicar l'esforç a un objectiu alternatiu?

Hi ha pocs dubtes que aquell cost hauria estat enorme. Així ho considera un 70% dels ciutadans espanyols, que creuen que la pertinença a la UE ha estat beneficiosa, segons l'enquesta de Metroscopia publicada avui a EL PAÍS, que també recull una pèrdua de 10 punts en aquella valoració des del 2009: un significatiu plebiscit, ja que es produeix sis anys després de l'inici de la crisi econòmica i social més depredadora en els últims 75 anys, que ha erosionat el nivell de vida, els nivells d'igualtat i la il·lusió aparent pel projecte comunitari.

Editorials anteriors

Com que aquestes enquestes es corresponen amb les d'altres països, caldrà preguntar-se també si el que falla a Europa és la determinació dels ciutadans o la integritat i el compromís dels líders polítics, enganxats tantes vegades als seus escassos interessos i hàbits nacionalistes amb poques aspiracions i a curt termini.

Històricament, l'obertura d'Espanya a Europa i el seu ingrés en la versió actual de la UE no tenen cap referent. Si de cas, pel seu impacte geopolític i dinamitzador (encara que llavors, amb prou feines transformador) amb l'aventura colonial encapçalada per Castella. Mai com ara havia participat en la comunitat internacional en una línia de progrés econòmic, polític i cultural: ni en la posterior Contrareforma, ni en les breus Llums, ni en gairebé dos segles (XIX i XX) turbulents, inestables i majoritàriament autocràtics.

L'ideal democràtic espanyol està gairebé des dels seus inicis inevitablement vinculat a l'ideal europeista, així com al de l'autogovern descentralitzat i plural. L'impacte tangible de la seva concreció en la UE sembla innegable: hi ha massa indicis que no es tracta de meres coincidències, sinó d'una estreta correlació.

El progrés econòmic (que ha multiplicat el PIB), l'Estat del benestar (amb la universalització de l'ensenyament i la sanitat), la cohesió territorial (encara que danyada per la crisi, la convergència del sud amb el nord és en el nostre cas més consistent del que passat en països veïns com Itàlia), la consolidació d'una democràcia —a l'inici, fràgil (el cop del 23-F)— i l'aprenentatge cultural i moral que proporciona treballar de bracet amb els socis es deu a l'esforç ciutadà. I al suport i al sacrifici dels altres europeus que van apostar, van creure i van invertir solidàriament en nosaltres. Amb tots els defectes de l'edifici comú a mig construir, seria molt miserable no donar-los avui, també a ells, les gràcies.